De James Joyce a l'ultim post

Si jo fos James Joyce, probablement hauria estat ahir quan hagués començat el meu interminable Ulisses. Però potser no seria l’ Ulisses, potser seria el Robinson, per allò de ser més exòtic i menys interminable. I també perquè jo, per sort o per desgràcia, tampoc sóc James Joyce.

Ahir era dissabte, un dia qualsevol d’aquesta temporada de pluges que va començar puntualment. Matins assolellats, ocellets cantant, flors i violes i romaní. La terra assecant-se i desprenent aquesta humitat, visible en forma de boira baixa i matinera. A partir del migdia fins a la posta del sol, algun vent, que porta algun núvol, que porta alguna pluja. I molt sovint aquests “algun” es converteixen en “molt”.

Però ahir era dissabte. I vulguis o no, els dissabtes no són un dia qualsevol. Igual que les imposades tradicions cristianes fan que diumenge no pugui ser un dia qualsevol; no pots anar a la botiga i demanar 2 alvocats; 10 gourdes senyor. Com que 10! Si al costat me’n venen un per 4! No... no senyor. Això en diumenge no pot ser, perquè si el Senyor va descansar jo també faré veure que puc tirar endavant la meva família treballant només sis dies la setmana, però sempre dins el pati de casa, que el Senyor no em vegi.

Doncs a causa d’unes altres tradicions, menys cristianes però no menys humanes o polèmiques, la Chouna tampoc puja a treballar a casa meva els dissabtes. Els dissabtes, les dones de Karis baixen al riu amb cossis plens de roba, draps, llençols, tovalloles, verdes, vermells, de cotó, del Son Goku, sintètics, de segona mà, de llocs del món que ni coneixen ni coneixeran. I mentre elles estenen sobre la terra tota la roba, interminable com un segon riu paral·lel amb les seves ones i els seus reflexes i capricis de la física, elles, les filles, les ajuden i omplen l’aire amb les seves cançons agudes i melodioses, que tant poden parlar d’un amor impossible adolescent com de la bondat de Déu. I mentrestant, ells, els fills, corren despullats darrere una pilota i discutint si ha estat gol o no. Corren darrere la roda d’una bicicleta, donant-hi cops amb un pal de fusta, creant un ritme frenètic amb els peus nus xocant contra l’argilós paviment, combinant-ho amb el xoc entre el metall i la fusta.

Així doncs, ahir dissabte, com cada cap de setmana des de fa dos mesos, o inclús dos anys, em va tocar fer el sopar. Després d’un dia de denses reunions per veure si es posa en marxa una petita cooperativa de construcció de Blocs de Terra Comprimida, feia una mica de mandra. Però després d’haver dinat a corre-cuita només una truita de dos ous, això si, ous país, criolls, a 7 gourdes la unitat, més que un gros, formós i brillant alvocat; després d’una truita de dos ous que m’havia quedat amb gana. I la gana, guanyant a la mandra, em va fer obrir la porta de l’armari, allà on porugues s’hi amaguen les olles, les paelles, les llimones, el ratolinet, el maggi i, sobretot, les verdures. Aquestes verdures fresques, collides d’un hort proper deu fer menys de tres o quatre dies. Ahir, pastanagues, patates, cebes i cogombres, totes amb les seves humitats, la seva terra negra enganxada a la seva pell com si haguessin estat fent un bany de fang en un balneari d’alt standing. Que de fet és d’on les van recollir. D’un bany de fang, clar.

I l’olor a terra i verdura va envair l’armari en un segon, i al segon següent l’habitació era plena d’aquella sensació de frescor estranya i natural. I de sobte, la cuina de Karis era la cuina del piset de Barcelona en l’època que preparàvem el projecte d’Haití i l’Alicia entrava amb el cistell ple a vessar. D’un costat hi penjaven les fulles d’un manat de pastanagues, de l’altre hi anaven uns porros. Més avall, les arrugues del carret de la compra no podien amagar una bossa plena de patates. He passat per les pageses de la Boqueria i no ho he pogut evitar. I d’aquell somriure en sortia una felicitat immensa que barrejada amb la frescor de l’hort del Prat dins una cuina del Raval, em va gravar aquest record en la memòria com qui grava el nom del seu amor en l’escorça d’un arbre.

Però no sé si és aquesta olor la de la meva magdalena de Proust perquè amb aquest somriure estúpid que em caracteritza quan estic sol i enyorat vaig seguir pelant patates, mans brutes, cebes, ulls plorosos, cogombres, mans enganxoses, pastanagues, compte amb el ganivet! Perquè les pastanagues aquí no són còniques com la del Buggs Bunny, com les dels envasos del Carrefour. Aquí les pastanagues són arrels caòtiques, subjectes a les lleis de si hi ha pedres em torço, si hi ha més pastanagues les esquivo, em faig més petita, més grossa.

I un cop ben pelat tot i tallat a trossets ho tiro a l’olla on, no sé si per precaució, hipocondria o paranoia, fa 10 minuts que bull l’aigua de l’aixeta. Esperant la mitja hora que s’ha de passar ben tapat a l’olla de ferro colat, gris, cada any més negra, pesada i panxuda, jo m’assec al porxo. El soroll de les gotes sobre la xapa metàl·lica suposen un magnífic decorat sonor per a la meva última adquisició a la biblioteca de l’SKDK, de la qual, paradoxalment, sóc membre des de fa només dos dies. Quasimodo es passeja per la meva imaginació, pujant les torres de Notre-Dame, entre la pluja i rivalitzant amb les gàrgoles, no tan sols en bellesa sinó també en majestuositat i misteri. I la pluja segueix caient, a intensitats intermitents i es segueix barrejant amb el crepuscle del París del s.XV. O és el crepuscle de Karis? Una confusió probablement ajudada pel Barbancourt reserva especial, envellit 8 anys, el Rom cinc estrelles haitià que m’acompanya aquest vespre recorre el meu pensament. Amb tot, la mitja hora passa volant, ràpida com un colibrí no més gros que una de les gotes que cauen del cel. L’alarma del meu rellotge Decathlon comprat segurament per l’atractiu 9,90€ i no per la seva gepa com la del nostre ja mencionat personatge medieval, em desperta del meu viatge mental i temporal. Torno corrent a apagar la bombona de gas que alimenta el rudimentari fogó on cou la meva verdura, el més semblant a la meva enyorada dieta mediterrània. Plego el drap de cuina una, dues, tres vegades i amb ell aixeco la pesada tapa. Un núvol humit, dens i calent envaeix, de cop, tota la sala. L’aranya que penja a la cantonada fuig espantada cap a l’escletxa entre el mur i el fals sostre; mai li han agradat les saunes, li fan baixar la pressió. Jo no tinc temps de reaccionar. Em quedo paralitzat i el vapor m’entra als ulls, la boca, les orelles i... el nas... i de sobte acabo d’entrar per la porta, en banyador, amb els peus plens de sorra i les espatlles cremades pel sol. La casa fa aquesta olor a verdura recent feta que ma mare ha fet cada dia des que tinc records, fins i tot a l’estiu. Arribo d’hora, la verdura just surt de l’olla, després d’hores de bullir pacientment i omplir d’olor els dos pisos de la petita casa blanca i lluminosa. L’olor, suau però persistent, durarà fins ben entrada la tarda, quan ja ens l’haguem menjada ben freda i amb una bona carn a la brasa. Mentrestant parlem d’arquitectura i de la llum, com el sol i l’aigua han influït en les cultures antigues i modernes. El sol mediterrani, l’olor del mar proper, la verdura acabant-se cullerada a cullerada...

Tot s’acaba bruscament quan em cremo el dit índex i anular de la mà dreta mentre intento colar la verdura amb un colador vermell, comprat fa poc al mercat, tres vegades més petit que l’olla, però més gran que el seu predecessor, trencat la setmana passada. La meitat de la verdura es va quedar al colador, l’altra va anar a parar a un plat fondo, d’aquests de ceràmica barata amb flors pintades a mà per un esclau xinès del segle XXI. Per celebrar-ho – no l’esclavitud del segle XXI sinó la meva primera verdura mediterranocaribenya en molt de temps – vaig anar a l’habitació on, ben gelosament guardada hi tinc una ampolleta de Koura Saifan extra virgin oil. Vingut directament del Líban. Directament després de passar per Brooklyn (N.Y.) i Port-au-Prince (Haití). (és curiós com a vegades ciutats com N.Y. adquireixen la dimensió d’Estat). Oli d’oliva, acidesa màxima 1%, una premsada, sense colesterol, l’últim toc que li faltava al meu banquet de patata, pastanaga, ceba i cogombre. I com no podia ser d’una altra manera, vaig canviar la forquilla de llautó per una de ferro ben sòlida i em vaig posar a fer ni més ni menys que puré de verdures. L’estat màxim a què podria aspirar una patata de províncies, una humil pastanaga sortida del camp més pobre i sec. El màxim honor per una ceba d’entre milions de cebes. Puré de verdures. Primera forquillada, textura homogènia, banyada de líquid daurat. Curt viatge fins a la boca i explosió. Explosió de tots els sabors barrejats, tots alhora en perfecta harmonia, sense destacar però sense desaparèixer. Oli, patata, pastanaga, ceba, cogombre. Puré de verdures. Perfecte.

No diré que em va caure una llagrimeta per no convertir el meu Robinson en una tragicomèdia. Però aquest gust sí que em va transportar a aquella taula allargada, de fusta, en una cantonada de l’Eixample barceloní, on un nen de sis anys feia carreteres amb la forquilla a través del puré de verdures sota la mirada entre seriosa i divertida de son pare. El sol ja es començava a pondre, i a través de la finestra orientada a oest, enlluernava els meus petits ulls negres. Tancant-los una mica, no sé si pel sol o per fer pena, em vaig girar cap a mon pare. No en vull més! Dues autopistes més i prou. Només dues autopistes? Que be, sóc un gran negociador. Però... de quants carrils?

Un gall boig em torna a la realitat. Almenys a l’Eixample no hi ha galls, i encara menys, bojos com els de Karis. Bé, a la polleria Manolita hi ha galls, però més que bojos estan ben morts. No, no, sóc a Karis, assegut a la solitària cadira metàl·lica del menjador, amb una magnífica verdura que amb el temps he après a apreciar. El gall, que cada matinada he desitjat que acabés com els de la senyora Manolita, em va fer veure que això s’acaba, queden poques cullerades en aquest plat. Després un altre plat, que segueix pacient al colador. I finalment les postres. La setmana s’acaba (dissabte nit), dilluns comença la última setmana completa del viatge i després, les postres, maletes, avaluació, acomiadaments...

El gall, per primer cop en tres mesos m’ha despertat quan tocava, no a les 3:30 de la matinada com cada dia. D’aquí una setmana i mitja m’espera un Airbus Industrie A330-200 – que per mi ja li poden dir Chiti Chiti Bang Bang- al Aeropuerto de Las Américas, de Santo Domingo. I ara, mentre menjo el segon plat de verdura, em van assaltant diferents dubtes, uns més seriosos que altres ho reconec; però sí, estic encantat de tenir la capacitat dual de ser banal i seriós alhora. Una papil·la excitada per un tros de pastanaga i em pregunto si la caseta feta mig en bloc de formigó i mig en fusta, bambú i fang esdevindrà un bon exemple. Ja gairebé està acabada, però els veïns realment s’interessaran per aquesta tècnica nova que ens ha permès estalviar un 30% del cost total, però com que no és tota de ciment no els sembla prou sòlida? S’adonaran que una cosa és l’estructura i l’altra els tancaments? Els hi hauré deixat una mica de catalanitat i miraran més a la butxaca? S’adonaran que a dins hi fa menys calor? Seran prou valents com per adoptar unes idees noves? Potser acaben fent servir el trenat de bambú per tancar una galeria, com el Heikkinen i el Komonen a la Villa Eila, a Mali? Bé, ja m’agradaria ser com aquest parell de monstres de l’arquitectura finlandesa.

La dolçor d’un tros de patata em fa canviar de pensaments, aquest cop més personals: tindré agorafòbia en dormir sense mosquitera? Segurament al matins em fotré de cap a terra buscant el forat de la mosquitera inexistent. Fins que m’adoni que els mosquits tigre que hi ha a Barcelona no es poden ni comparar als mosquits diente de sable que tenim aquí no em faré a la idea que no tinc mosquitera. I parlant de dormir, espero trobar un llit petit, que això de dormir sol en un llit de matrimoni és trist. Tants llocs per on entra el fred, tant llençol sense ningú amb qui barallar-te, poder-te creuar en diagonal sense rebre cap patada, tirar-te un pet i gaudir-lo sol i sense cachondeito... massa problemes! No hi estic acostumat.

I un grumoll de sal em transporta cap a la seu de l’SKDK, els dies de la formació, amb l’esperança que totes les discussions, debats i propostes no siguin, com diuen aquí, rentar-se les mans en el fang. Com a arquitecte, espero que el primer dia de formació encengués una petita llumeta que els hi indiqui la sortida d’emergència de la insalubritat i la poca qualitat de vida en què viuen ara. Encendre el primer fanal d’una mínima planificació urbana, per a preparar un creixement del poble, menys dens, sense cases amb 7 persones per habitació, amb vivendes ben ventilades, en terrenys no inundables, amb materials ecològics, barats i resistents als ciclons, amb unes mínimes xarxes de serveis, aigua potable, sanejament, d’espais públics on divertir-se... No seria un magnífic Projecte Final de Carrera per a un estudiant valent i compromès, d’una Escola valenta i compromesa?

Del segon dia de formació tant de bo en sortís una petita cooperativa de fabricació de BTC. Jo he tingut molt poc temps, però em sembla que la il·lusió ha sigut molt gran. Descobrir que de l’argila, un material que com ells diuen “nou genyen twop” (en tenim massa) poden fer-se blocs utilitzables per a la construcció! Hauré estat prou entenedor com perquè duguin a terme una bona prova pilot? Però prou curt alhora com perquè vegin que necessiten una formació de veritat, d’un mes sencer, d’algú que sigui un professional de la construcció en BTC i els ajudi a millorar les propietats de la terra, a produir blocs perfectes, a crear una microempresa que desbanqui el totpoderós ciment – que ja costa 375 i quan vaig arribar en costava 225.

I el bon amic cogombre, tan lleig per fora com gustós per dins, em transporta a Savansale, on el primer dia que hi vaig anar em vaig endur una desil·lusió perquè hi havia unes construccions que farien impossible la realització del meu PFC, però que a poc a poc vaig anar entenent que eren molt més importants les tecnologies que els edificis. I que per al jardí botànic encara hi podia aportar molt, però sobretot gràcies a l’ajuda de l’agrònom colombià que va venir quatre dies. Però ara, al Centre de Formació Professional de Karis, on les classes comencen el 6 d’octubre amb un acte al qual estic convidat, hi ha un plànol de distribució de les 7 hectàrees de terreny, dividides en zones de conreu, pastura, de recuperació, de jardí botànic... Un somni de la comunitat, ara plasmat en paper.

I qui queda en aquest puré? La ceba, la dolça ceba... que tan sovint ens fa plorar, al més graciós i al més seriós. I com que tinc de les dues coses, ara sí que cau la llagrimeta per allò que fa un trimestre o més que no veig. La família, les converses agradables, els amics, la meva preciosa ciutat, la casa que ja no tinc, el mar mediterrani i l’olor de la ginesta que aquest any m’he perdut. Les nits de festa i els sopars amb la trapella de la meva germana, els partits de futbol – al bar i a la pista – i les nits d’entrega i els dies de feina. Els migdies interminables amb les àvies, i els passejos pel meu barri. I tot això començarà a tornar aviat...

I a part hi ha l’Alícia, a qui ja fa dos mesos que no veig i encara no sé quan, com i on la veuré. Amb qui he compartit tant (tot!) que fins i tot he vingut al cul del món amb ella. Dues vegades! Amb tota una sèrie de records acumulats que, per avarícia, em guardaré per mi solet! Però clar, aquests pensaments també fan una mica l’efecte ceba. I no perquè treguis una capa i en surti una altra. Bé, potser també.

I evidentment no puc oblidar tota la gent a qui he conegut aquí, amb qui tant he compartit i après. Tot l’equip de l’SKDK, el Doy tan omnipresent, el Leonel, sempre rialler, el Kew parlant tan baixet, l’Erilan seriós i vestit de funcionari, l’Elvé esbojarrat, la Sissí sempre curiosa, la fredolica Ginette, l’interessant Michelet que a tants llocs m’ha acompanyat. I tots els que em deixo (el JeanPierre, la Rose, la Da...). I els meus veïns hiperactius, sempre ocupats amb la botiga, amb la cuina, la fusta, els animals... el sr. i la sra. Kès, Manikès. I la Miminn, sempre treballant, la nena que balla sota la pluja i fa que el món s’aturi. I la Shama, la nena que no té pare – com tantes d’altres – i que té la mare treballant a Port-au-Prince i ha acabat dient papa i mama al matrimoni Kès. I la Chouna, que cada matí apareixia com un clau a les 6 en punt, fes sol, fred, vent o pluja amb el seu bon dia rialler disposada a fer les seves cuinetes, des del pollastre amb arròs, fesols, ceba, all, alvocat i mango amb suc de grenadia, fins a la truiteta més simple. I les seves dues filles i els seus tres fills, cada un més terratrèmol que l’altre. I el seu marit silenciós. I tots i cada un dels veïns de Karis amb qui m’he quedat xerrant hores, sota el sol o sota un mango, asseguts en un porxo, o mirant la pluja. I els joves amb qui vaig anar d’excursió en el meu únic dia complet de vacances. I tots aquells formadors amb qui he compartit algun taller i la casa de l’SKDK alguna nit. I la Rosa, sense qui ni tan sols se m’hauria passat pel cap venir aquí. I menys sobreviure-ho.

I també recordo, acabant d’assaborir l’última forquillada de verdura tots aquells que m’han llegit i, sobretot, escrit, ja sigui al blog, al mail, al facebook o al telèfon. Ai... que bo tot plegat.

Gràcies i fins aviat

Fi.

Sol i pluja

No tenim ciclons, però seguim en temporada de pluges.

Cada tarda, mirant cap a l'oest, núvols fins encara deixen entreveure el sol. A partir del migdia comencen a arribar núvols negres i densos, plens de pluja, del nord i de l'est.

Acabant algunes coses...

Suposo que, com que ja queden menys de tres setmanes, és normal que vagi tancant alguns dels projectes que he vingut a fer aquí...

Dijous passat vaig anar a Dlo Carice i vam col·locar el primer dels panells al lloc que li correspon. Fins aquest moment em sembla que tant el constructor com el fuster se'm prenien una mica a guasa. Però després d'estar trenant els bambús i, sobretot, després de col·locar el panell, vam quedar tots ben satisfets. La veritat és que fa patxoca. Amb una mica d'imaginació ja es pot veure com serà la caseta finalment, amb meitat fusta, meitat formigó. El fuster, tot entusiasmat ja em va dir que la pròxima galeria que havia de fer la tancaria amb bambú trenat així. És que fa una llum preciosa i fresca! Així que per aquest costat ja estic ben content si, com a mínim, hem aportat alguna nova idea i barateta...



El divendres... primer dia de formació. 45 persones. Nervis. Boca seca abans de començar a parlar. Em quedaré en blanc? M'explicaré be amb el meu creol xapusseru? Per sort, durant tota la formació el Leonel, amb qui vaig estar preparant l'esquema de les formacions, anava fent incisos i explicacions... Va estar molt be tota la discussió sobre les responsabilitats de cada u en la gestió d'un territori i quines zones de la comunitat es destinen a cada activitat. Va haver-hi una mica de moment de pànic quan vam estar localitzant en el plànol de la comunitat els llocs amb més boscos i els més deforestat. Després de mitja hora posant símbols amunt i avall, resulta que tota la comunitat està desforestada alhora que té molts boscos. Merda! Però al cap i a la fi és normal, perquè si bé en general hi ha boscos, és veritat que estan molt mal gestionats i cada cop pitjor. Així doncs, ja quadrava... I vinga! Tots un altre cop a discutir sobre qui és més responsable sobre la desforestació, si l'Estat per no garantir una política forestal, o l'individu que va i talla un arbre qualsevol. Per sort no ens vam quedar aquí i vam acabar podent donar varis criteris per com millorar la situació!

Respecte la segona formació i la premsa de Bloc de Terra Comprimit (BTC), també vaig estar liat fins a l'últim moment per preparar-la. Vam acabar de reparar la premsa el dissabte mateix, a les 8 del matí. La formació sobre tecnologies començava a les 8'30! I ja em tens a mi, corrent pel poble amb un carretó amb la premsa, que pesa uns 40 kilets, un cub ple de terra i una pala ben grossa. La gent em mirava com si ja m'hagués tornat boig. Ara que ja no em diuen blanc, em diran sonat. Però bé... la formació va ser increïble! Erem unes 45 persones també, i al principi vam discutir moltíssim sobre les tecnologies que hi ha actualment a Karis, sobretot el bloc de ciment i la fusta trenada amb fang. Pros, contres, crits, insults, reflexions filosòfiques, culturals, sobre sanitat... Una mica de tot! Va ser emocionant. I després, a l'hora d'explicar què és i com funciona el BTC, va ser realment divertit. De seguida, les dones de la formació van aixecar-se i em van treure la pala de les mans i es van posar a remenar la terra. I després van ser elles qui van voler premsar els primers blocs. Va ser realment interessant, anar explicant tot el procés, des de l'extracció de la terra fins la posta en obra, amb la premsa allà al costat i els BTC recent fets.







La formació la vam acabar amb la cançó “Tèt ansanm ak mèn an mèn n ap bati yon lòt demèn” (Tots junts, mà amb mà, construirem un altre demà) molt apropiada per a la ocasió.

I després de tota l'activitat dels últims tres dies, el diumenge em vaig despertar tard i cansat, amb una ressaca mental que feia temps que no tenia... però suposo que ja em va be! Una mica d'estres enmig de tanta calma ja va be. A partir de la setmana que ve, seguiré amb el projecte a Dlo Carice i, potser dels mil potsers, comencem amb els punts de reunió i la cuina! Ara! Quan ja falten menys de tres setmanes! Però suposo que més val tard que mai...

Reparació premsa BTC

Recordeu aquesta foto?

Doncs, com qui no vol la cosa, després de 6 o 7 visites a casa del ferrer del poble, aquella relíquia s'ha convertit en una futura premsa per blocs de terra comprimida.



Aquí en teniu el primer resultat. No obstant encara li queden moltes coses per millorar... i encara no hem trobat la terra ideal perquè aquí és difícil trobar una cosa que no sigui argila pura o sorra pura! I encara no hem aconseguit barrejar-les prou be. Per cert, s'accepten propostes! ;)

Però... anant per passos, com hem arribat a tenir aquest canvi? Doncs fa uns dies, els de Camp Perrin em van enviar el pressupost per la premsa de BTC... Després de varies setmanes preparant una oferta econòmica, finalment va arribar. Però va resultar ser de 1300 Dolars (no haitians... americans!!!) I clar, massa car. Resulta que la poden fabricar, però a un preu massa elevat perquè consideren que és massa complicada i no hi ha prou demanda. Ai...la llei de la oferta i la demanda fins i tot regeix llocs com Camp Perrin!

Uns dies més tard de l'ensurt, vaig comentar-ho amb el sr. Maniquès, afable veí, constructor, fuster, membre de l'associació de comerciants i veterinari entre altres coses. I xerrant xerrant, va i diu amb tota la calma: "ah, doncs reparem la que hi ha a la cooperativa" Com??! Com que la reparem? On??! Qui??!¿ Doncs resulta que hi ha un ferrer al poble molt bo i barat, que segur que la pot arreglar. El Felix Remy, un regodete rialler a qui tothom diu (inexplicablement) Charly, que viu a quatre passes de casa però per venir-me a veure es desplaça en la seva nova yamaha M1000. Així que res, ja ens tens al Maniquès i a mi caminant amb el Charly cap a la cooperativa per veure un altre cop aquella relíquia mentre jo anava pensant si no se li podria haver ocorregut fa un mes i mig aquesta idea.

I si els de Camp Perrin van fer una oferta de 48.000 gourdes, el Charly va fer un pressupost de 3000 per reparar-la... i res... aquí estem, visitant cada dos per tres el taller del ferrer del poble, per anar comentant els canvis i fent proves per veure si la podem acabar de reparar. Espero que sigui aviat, encara que es dobli el pressupost crec que serà un bon negoci, no?

pluges i tallers

Fa uns quants dies que per sort no tenim ciclons ni tempestes tropicals de tot el dia... Els vents i les pluges de tres dies sense parar han desaparegut per fi, tot i que deixant un rastre de destrucció i morts, sobretot a les parts baixes del país, les cosetes i les planes fèrtils d'arròs a Gonaïves. És allà on, ara, després dels ciclons s'estan trobant la realitat més dura, quan les aigües baixen i es descobreixen els cadàvers i el que queda de les cases, construides en zones pantanoses, sense cap estabilitat. Per sort aquí a Karis els desperfectes del Fay+Gustav+Hanna+Ike s'han limitat a uns quants arbres caiguts i desperfectes a algunes cases. Això ha estat a les zones més exposades al vent, que són les pitjors. Les cases, el problema principal ha estat el fang dels murs, que s'ha desfet amb l'aigua, perquè de l'aigua ningú se n'escapa! Però ni de bon tros ha estat com el que ha passat més al sud. Per sort, aquí les muntanyes ens protegeixen bastant. Així que ara hem tornat a la normalitat climàtica de la temporada de pluges al carib. Al matí sol, o mig enterenyinat. I a la tarda, evidentment, pluges. Pluges, com diria el Picó, localment fortes. I a vegades són tan locals, que passa el núvol, plou, ho inunda tot i no torna a ploure fins al cap d'una horeta. Per posar un punt alegre, poso un vídeo d'una tempesta piconiana... a través de la meva finestra, el cel blau i la pluja caient. Molt zen tot... verd, blau, aigua... Magnífic!



No he tingut molta estona per anar amunt i avall, només les meves visites a Dlo Carice, normals, mirant com la caseta poc a poc va acabant una fase i començant la següent. Durant les tardes de pluja he estat bastant concentrat preparant la formació sobre territori i la de tecnologies. Poc a poc, el mínim esquema que vam acordar amb el Leonel (responsable d'activitats de l'SKDK) va agafant cos. La formació durarà dos dies i cada dia seran dues sessions d'unes 3 hores cada una. I tot en creol, jijiji, quins nervis! Però ja gairebé tinc totes les paraules claus apreses. També m'ajuda el fet d'anar-ho explicant a un i altre... i més o menys em van dient com s'escriuen les paraules o com es diu tal o qual cosa. Pels que vulgueu practicar el vostre creol, us poso l'esquema, jajaja a veure què us sembla!

Kad atelye fomasyon sou amenajman teritwa.

1.ekilib nan jesyon teritwa

.Definisyon (ekspoze,reyaksyon moun yo) 30 minit
.Vizyon jeneral sou itilizasyon espas la. ( Metod n ap bezwen yon kat ,n ap mete sa nou genyen sou kat la) 2 ed tan
.Itilizasyon ideyal espas komin karis la (mete plis lod) ,refleksyon sou pwoblem yo epi gade solisyon ki dwe pote yo 1ed tan
.Agrandisman vil karis la /itilizasyon ,ki espas lib epi ki posibilite espas sa yo ofri (kat vil ),kek lide sou kouman agrandi yon vil dlo,elektrisite,espas kominote ,baraj,espas lib 2ed tan

2.Opotinite teritwa pou konstriksyon.

.Entrodiksyon jeneral (ekspoze,reyaksyon moun yo),pou ki sa yon nouvel teknoliji,espas meri a 1ed tan
.Definisyon sou sa nou rele yon teknoloji apwopriye ,ki fakte pou rezoud pwoblem anvan,volonte,mwayen,materyel ak teknoloji a. 1 ed tan 30
.Konparezon teknolji ,blok ak tochi.tol ak pay ,1h 30 minit
.Pwopozisyon teknoloji apwopriye. (blok te konprime). 2 ed tan


En moments de clarianes, me'n vaig corrent a l'SKDK i obro el mail versió html de gmail. És a dir, per connexions super lentes que han d'atravessar núvols i pluges vàries. I si hi ha sort, potser obrir el diari i gravar-me ràpidament unes quantes notícies en un word per llegir-les després a casa. Avui, Diada Nacional de Catalunya, ho he celebrat esmorzant amb un pa amb oli i sal (a falta de tomàquet...)

Projecte a Dlo Carice

Dia 6 de setembre

Després de totes les vicissituds climàtiques hem pogut, també, avançar una mica amb el projecte a Dlo Carice. I gairebé estem a punt d’acabar tot allò que té a veure amb el ciment. Per fi! Avui hi he anat amb el Sr. Maniquès, l’altre constructor amb qui treballaré en aquest projecte. Ell s’encarregarà de tot el que tingui a veure amb la fusta. Així que avui hem començat amb els encofrats. Tot un art, sobretot tenint en compte que a Karis, la fusta es ven en planxes d’uns 3,5 metres de llarg, però d’amplada irregular, entre 15 i 35 cm. Així doncs, s’han de preparar totes i cada una de les planxes marcant i serrant, a mà, a la mida adequada. I això porta el seu temps. Però ha estat interessant poder participar en alguna tècnica diferent. I anima veure que, com a mínim un dels projectes, avança! Poc a poc, però sense pauses!


El boss Kès reflexionant i les cabres gaudint de la casa



Preparant els encofrats



Aplomant i comentant la jugada

Després de la tormenta... la calma

Després del Hanna, a Karis ha tornat a sortir el sol, i amb ell, com els cargols, tots hem començat a sortir de casa i, també com els cargols, hem començat a arrencar a poc a poc les activitats rutinàries. Els carrers han anat recuperant la seva consistència normal, evaporant l'aigua i convertint el fang en terra, amb petjades difuses, d'un peu descalç al costat d'una bota d'aigua. Per cert, fa uns dies vaig dir que posaria dues fotos per comparar un carrer abans i després d'una pluja... aquí n'hi ha una mostra, just a davant de casa.



Així que després de quatre dies de reclusió forçada, sense poder sortir de casa per no exposar-me a alguna cosa més greu que despentinar-me o mullar-me... he sortit! siiiii. Per fi! I he sortit amb ganes de fer totes les coses pendents d'aquests dies. Però ai sorpresa, aquí tothom també ha de fer les coses posposades, i com que els projectes de cuines i tal no són prioritat, doncs res, me n'he anat a passejar. A veure com les dones rentaven la roba acumulada als rius. Normalment les dones van amb la roba de tota la família i amb els nens, que emprenyen, es banyen, juguen, o simplement estan allà veient passar el temps. I també a veure com els homes llauraven els camps i enretiraven els arbres caiguts. Aquest senyor en particular és un "xofer de bous". El contracten els propietaris de terres perquè els hi guiï els bous mentre llauren i airegen la terra.





Després d’estar-me una estona observant la gent de les dues fotos, puc assegurar que la separació de feines segons el sexe està tan clara com que totes dues són igual de dures...

I passejant per aquí i per allà he arribat als camps de cafè de l'altra banda del riu, on ja comencen a madurar els primers grans. Poc a poc, a les plantes es van transformant en vermells els que estan madurs. Mentre que moltes vegades, a la mateixa branca uns altres grans segueixen ben verds. Però poc a poc la cooperativa de cafè del poble es va omplint amb gent que porta "cireres" com li diuen aquí i comença una de les activitats més important de la zona.



Abans de tornar cap a casa, volia acabar el meu dia de passeig passant per l’obra de Dlo Carice, per veure si havia resistit be el pas del Hanna. I no només he vist que sí que ha resistit, sinó que ja té un habitant. Això sí, molt petitet. M’ha costat moltíssim fer-li una foto! No sé què se’n farà quan anem seguint les obres, però en tota l’estona que vaig estar allà, ell també anava rondant la casa.

El meu primer huracà

Aquests últims dies he pogut experimentar una sensació nova per mi, estar dins un cicló tropical. Totes les meves teories sobre els vents, que no arriben a les muntanyes de Karis, resulta que són certes si el cicló no s'apropa gaire. Ara, si li dóna la gana d'entrar a l'illa pel nord est del país, ja em puc oblidar d'això. Tot va començar la nit de diumenge a dilluns, quan va començar a pujar el vent. Quan em vaig llevar vaig pensar que caram, quina cosa més rara això. Tant de vent no l'havia vist encara aquí però sí que me n'havien parlat. Deien que la temporada de ciclons comença el setembre i acaba el desembre; així que, puntualment, el vent es va presentar el dia 1 de setembre ben d'hora de la matinada i aquí segueix, dies després, sense haver parat ni un moment. No tinc un anemòmetre, però les imatges dels arbres corbats em recorden a una bona tramuntanada de la Costa Brava.

Mig dia més tard, a mitja tarda de dilluns, ha començat la pluja. Al principi suau, caient inclinada, fina i ordenada pel vent constant. Però de manera ben visible s'anava tornant cada cop més forta, més densa. I el vent més i més fort, amb constants canvis de direcció i ratxes molt fortes de tant en tant. Alguns arbres, ja cansats de resistir tanta estona han decidit rendir-se i tirar-se a terra a descansar, a veure si algú decideix replantar-los més tard. Alguns altres han dubtat massa i s'han partit per la meitat. Almenys de moment cap d'aquests arbres ha caigut sobre una casa, però un d'ells, al cap de mitja hora d'haver filmat com es movia a causa del vent, ha caigut, tot llarg al mig del pati dels veïns de davant.



Aquí deixo un petit homenatge pòstum a l'aguacater cansat (el llarg i prim de la dreta).


El vídeo d'abans i la foto de després.



Els veïns del costat, amb qui compartim pati, tenen ara mateix una estora de fulles de bananer. Uns sis o set arbres se'ls hi han partit per la meitat.

També he començat a recollir aigua... si l'altre dia vaig recollir un cub d'aigua de 30 litres, ara ja n'he omplert tres, en tres dies. Si tingués més cubs suposo que podria omplir-los fins a tenir aigua per al lavabo fins el dia de marxar d'Haití. Això si, l'aigua de la canyeria segueix espatllada... i a ningú se li acut fer un dipòsit d'aigua de pluja... si és gratis! (ara em surt la vena catalana...) Mentrestant el pati i els carrers s'han convertit en una piscina de fang, com aquelles que sortien a la tele amb noies en biquini barallant-s'hi a dins. I durant una estona que ha amainat una mica el vent i la pluja tornava a caure fineta, sense picar-te a la cara, he volgut sortir a fer un parell de fotos i m'he enfonsat fins al turmell. Així que res, m'he tret les sabates i els mitjons i apa... a passejar pel pati. Fins que he relliscat i he estat a punt de convertir-me en una de les lluitadores del fang, però sense cap altre contrincant que el meu poc equilibri. Així que tot emprenyat he decidit tornar a tancar-me dins de casa, amb sabatilles i xandall a llegir i escriure, com un senyorito. Però porto tres dies sense recórrer més de cinc metres sense xocar amb una paret, i això comença a cansar.

Vaig llegir just abans que comencés tot que després del Fay i el Gutav venia la Hannah, que encara era una tempesta tropical. Però no sé si s'haurà convertit en cicló o no. El que sí que sé és que ha estat una nova experiència ben curiosa, però... una mica de per favor! Ja sé que estem en temporada de pluges, però encara no he vist el sol. Que estem al Carib, no a Finlàndia! No podríem pactar almenys un dia de sol per cada dos de pluja?

Canvi d'emplaçament....

Mentre el pressupost que ha fet el veí constructor per a les choukounes segueix perdut en la immensitat de calaixos, carpetes, dossiers i altres elements classificadors de l’SKDK, a la última assemblea de la Secció Comunal de Dupont, la Mme. Charité va explicar que finalment no podria donar el seu terreny a la comunitat per construir-hi el centre de salut (choukoune + cuina + latrina). Així doncs ja em veia tornant al principi de la història, sense terreny i sense pressupost. Tot i que vaig donar tots els dibuixos i explicacions abans de marxar cap al sud (quan de temps que fa ja d’això!) el projecte de les choukounes segueix més parat que el gos del veí esperant els ossos del pollastre.

Per sort l’equip de salut ha pressionat una mica a la comunitat (no m’ho creia quan m’ho explicava el Michelet) i han estat buscant un altre terreny per ubicar-hi el projecte. De fet està previst que Dupont sigui la primera que es comenci a construir (si Dye vle que comencem....) un cop tinguem aprovat el pressupost (i el trobem) i tinguem els diners. A vegades van sortint inesperadament i, de cop, un senyor ja molt gran, cec i amb un munt de fills ha decidit donar un terreny petitet del costat de casa seva. El terreny és molt més a prop de la carretera, però té l’avantatge de tenir molts arbres, sans i de diferents tipus. El terreny és una mica més petit que l’anterior (25x16m), però al tenir molta vegetació la comunitat ha pensat que és millor. I de fet, tots aquests arbres poden ajudar a col•locar correctament l’espai de reunions, la cuina i la latrina.



És increïble que en tant poc espai hi hagi tants arbres diferents, mentre que a la resta de muntanyes pots estar molta estona sense veure res que no sigui un Mango. Els arbres que hi ha al terreny són (en creol) Mang, Banann, Pwa Dou, Bwa Dòm, Lorye, Palmye, Kowosòl, Kas, Siwèl i Janmari. A més hi ha una plantació de blat de moro, que han decidit treure per fer-hi les construccions (més que res és que gairebé no s’hi podia caminar)

Després de prop de dues hores parlant amb els propietaris del terrenyexplicant-nos tots els tipus d’arbres i per a què serveixen, comentem que una prioritat és deixar tots els arbres (bieeeen, per fi algú que no vol tallar arbres!) Només se’n tallaran dos, un de mort i l’altre massa vell, per deixar espai per a la cuina. De la mateixa manera, la separació entre l’espai de reunions i la carretera adjacent es farà amb massa vegetal enlloc de filferro ja que així hi haurà més privacitat, serà més barata, serà més maca i de passada donarà exemple als veïns. Quina gent... :D

Agrònoms i Currículums!

Durant els últims dies a Karis han passat poques coses però intenses. Les tardes han estat totes hipotecades per les pluges, aquest cop molt fortes; mai havia vist una pluja similar.. Res a veure amb les pluges londinenques que vam tenir fa unes setmanes. Les d’ara, duraven només 3 o 4 hores, però he arribat a omplir una galleda d’aigua deixant-lo a la intempèrie... calculant, calculant, surten uns 300 litres per metre quadrat. En només 3 o 4 hores! I encara sort que aquí a Karis només hi arriben les pluges, perquè al sud del país, també hi arriben els vents ciclònics, si no estic mal informat, del Fai i el Gustav, que segons algunes trucades al sud han causat moltíssimes destrosses. Aquí, les destrosses es limiten a algunes cases mal col•locades amb un pam d’aigua a l’interior, tot moll, molt de fang, cotxes enganxats... però poca cosa més per sort.

Però si durant les tardes m’he hagut de quedar a casa o a l’SKDK, els matins han estat plens d’activitats, amunt i avall sense parar. Durant quatre dies ha estat aquí la Rosa Parés – ella també tan “ciclònica” amb la feina – aquest cop acompanyada d’un agrònom colombià. El David Díaz és un tio senzill, modest i amb molts coneixements acumulats que dirigeix una entitat que es diu Semillas de Agua, que es dedica a donar suport acadèmic a diferents centres de formació professional de Colòmbia. Els ajuden sobretot amb temes d’agricultura, ramaderia, aigües, transformació de productes... En resum, tot el que volen fer aquí al Centre de Formació Professional de Karis (CFPK), a la branca d’Agricultura i Medi Ambient.





Així que durant hores i hores he tingut la sort d’assistir als tallers per a redactar el pla d’estudis d’aquesta disciplina. Discutint amb els coordinadors de l’SKDK i professors del CFPK quins principis generals regiran el centre, quines àrees temàtiques hi haurà i què s’haurà de tractar durant els dos anys de formació. Em recordava moltíssim els temps passats (ja passats!) discutint a les reunions de pla d’estudis de l’ETSAB. Però realment molt més dinàmic i instructiu (dicho sea de paso) amb anades i vingudes, afegint components ideològics, sentimentals i pràctics, no només acadèmics i teòrics. I és que el CFPK és el resultat d’un somni de la comunitat, el que donarà un futur als joves de la zona, que ara han d’emigrar a ciutats més importants, sense gaires més esperances que evitar que els hi robin tot abans d’un any i puguin tornar amb uns diners mal guanyats a la butxaca.



Perquè us feu una idea, alguns dels principis generals són (que diferents que els que tenim nosaltres)!:

- Equitat social, de gènere i territorial
- Promoció de la cultura local
- Recerca per aprendre i aprendre a enriquir-se
- Reforçar la participació comunitària en la conservació del medi ambient

I finalment les àrees temàtiques del pla d’estudis seran

- Medi ambient
- Producció animal
- Producció agrícola
- Aigua
- Transformació després de la collita
- Comercialització
- Sociopolítica i cultura
- Energies alternatives
- Construccions rurals

De cada un d’aquests temes vam anar desgranant les matèries i subtemes, en uns processos interessantíssims d’anàlisi que m’han permès aprendre un munt de coses!

I el que també hem fet amb el David, l’agrònom que semblava que tenia solucions senzilles a tots els problemes, ha estat visitar el terreny del CFPK, per planificar i assignar zones per als cultius, producció animal, jardí botànic... Amb unes idees naturals, lògiques, anavem passejant i deia “Aquí veo un cafetal precioso” o “Que lindo sería ver todo eso lleno de guadua”. I després ens explicava perquè el cafè necessita ombra, perquè la guàdua protegeix el terreny, o les meravelles d’ocells que tindria el jardí botànic d’aquí un anys.

També, poc a poc, va anar explicant quines característiques havia de tenir l’espai agrícola, l’animal, etc... Així que finalment ja tinc totes les bases per dissenyar el jardí botànic i tots els espais necessaris per al CFPK. La comunitat ha formulat les voluntats, els agrònoms les condicions, i ara em toca interpretar-ho tot per distribuir bé els espais...


jijiji, quin caos!

Projecte a Dlo Carice

Dia 26 d'Agost

Entre pluja torrencial i taller sobre el Centre de Formació Professional de Karis, també he hagut de trobar el moment per anar a visitar les obres de Dlo Carice. Per sort, han pogut anar avançant, poc a poc, però gairebé cada dia hi han treballat. Mentre s'acabaven els fonaments de la casa vam començar a traçar els de la cuina. I mentre es feien els de la cuina, s'assecava el formigó dels fonaments de la caseta... I ara ja han començat a fer els murs, tot i que els hi vaig dir que s'esperessin una mica, almenys una setmaneta! Però aquí el que no es penja treballant, té molta pressa... així que ja tenim els murs a la meitat!






Això serà la cuina

D'altra banda, amb l'agrònom colombià vam estar buscant bambús i els vam rescatar d'una mort pràcticament segura... Resulta que els van plantar enmig de la zona de pastura dels cavalls i vaques i, alguns han sobreviscut a les podadores naturals. Així que els vam gairebé tapar de merda de vaca, els vam posar uns pals al voltant... tot molt capità planeta, jijiji. I ara a esperar! Diu que si plou bé creixeran ràpid... i com que les pluges estan assegurades...










----------------------

Dia 17/08

En un moment de nyonya dominical, per treure'm la son de sobre i intentar posar una mica de serietat a les festes patronals vaig decidir anar a Dlo Carice, a veure com estaven les obres de la caseta pel projecte de ramaderia... i quan vaig arribar em vaig posar content de veure que els fonaments estan gairebé acabats, que només falten les cantonades i posar les armadures dels murs. Així que els sacs de ciment, les pedres i la sorra han passat a millor vida per convertir-se en formigó ciclopi, que sona molt millor per als fonaments d’una caseta.






-----------------------

4/08
A causa de les pluges dels últims 5 dies, entre 6 i 12 hores al dia, encara no han arribat tots els materials a l'obra. Els camions que havien de portar les roques, la grava i la sorra no han pogut arribar al terreny a causa del mal estat de la carretera, no obstant sí que han pogut arribar els ferros i el ciment, ja que els han portat amb un transport més lleuger.

Les rases segueixen fetes i amb les parets verticals però ara són plenes d'aigua. Com que el terreny és tan argilós, és totalment impermeable, així que s'ha d'esperar a que s'evapori l'aigua. Però com que és difícil que s'acabi d'evaporar abans que torni a començar la pluja, he demanat al constructor que compri un plàstic prou gros com per tapar els forats les hores de pluja. D'aquesta manera podrem començar aviat les obres.

A part d'això, l'altre dia vaig estar parlant amb el veí, el sr. Maniquès (o simplement Bos Kès) per veure si pot fer un pressupost per als panells prefabricats. De moment segueix emparrat en que són molt més cars que fer-ho tot amb bloc... a veure si xerrant xerrant, comptem quanta fusta i terra fan falta i quanta mà d'obra i ho comparem amb quant ciment i sorra necessitem. No pot ser que fer el torchis en obra (trenat de fusta i fang) sigui molt barat, però fer-ho en un taller sigui més car que el ciment! Aiiiii, poc a poc ens anirem entenent!

---------------------

Dia 30/07

Anem de visita d'obra (jijiji) per veure les rases fetes per als fonaments. La terra és tant argilosa que els talls són completament verticals. "yo bon?" ens pregunta el Francilor, que els ha fet. Els forats estan be, responem. Ara falta omplir-los amb les pedres que ja es comencen a apilar al voltant. Ja tenim tots els blocs acabats, curatsi apilats.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre el projecte de cria de cabrits a Dlo Carice. Aquest és el primer projecte que físicament hem engegat i començat a construir. Així que d'ara endavant aniré afegint algunes fotos de com van evolucionant les obres. La idea és fer una construcció petita, amb només dues habitacions de 3x3 i una galeria davant per al treballador en la petita cooperativa de cabrits. Després de parlar amb un constructor i un fuster d'aquí hem decidit provar de construir només les cantonades amb bloc i la resta amb panells prefabricats de fusta i fang. A veure com es van desenvolupant les coses :) Poc a poc aniré sumant fotos en aquest article.

-------------------------------------

Dia 28/07

Anem amb el Frérot (el constructor) per traçar el que seran els fonaments. Tenim alguns problemes de llengua; nosaltres encara no dominem el creol i ell no parla francès. Diu que parla anglès però només ens diu coses com "okey" o "wait for me". Així que finalment preferim el creol. Poc a poc ens anem entenent. Tardem cinc hores per fer la feina, però al final ho aconseguim!

--------------------


Dia 25/07

El terreny original. No té gaires dificultats, és pla, prou gros, ben orientat, ventilat... Només té un problema. A part de tots aquests elements que ens han ensenyat a valorar a l'Escola per decidir un emplaçament, aquí hem de comptar amb el voudou. Aquest terreny resulta que és "Boko" és a dir, que un oungan ha decidit que té mals esperits, o que els lwas faran mal a aquells que s'hi instal·lin per viure. Així que hem hagut de tenir en compte això també i acabar posant l'edifici en un raconet. Al cap i a la fi s'ha de decidir l'empaçament menys dolent, no? A vegades també orientem més cap a nord perquè hi ha millors vistes, encara que no tinguem tanta llum natural...

La neteja del terreny va ser, evidentment, a mà i matxet. Durant un parell d'hores, dues persones van estar tallant les plantes el màxim arran de terra possible.

Excursió a Clérisse

Avui he fet una cosa que esperava des que vaig arribar aquí. No perquè fos totalment prioritària, ni molt menys, però m'ha servit per desconnectar totalment. He anat a Clérisse, una zona amb moltes cascades i espais d'aigües tranquil•les on et pots banyar. Hi hem anat un grup prou nombrós, format per nens i joves de Karis, una cooperant belga que aprèn creol aquí i jo. Un grup prou heterogeni com per assegurar un bon dia de xerrera interessant i divertida, a més d'una excursió prou llarga.

He sortit d'hora, cap allà a les 7'30, quan el sol ja picava, tot i que havíem quedat que sortiríem a les 6. Però ja se sap, el temps aquí és tan relatiu que mai saps què pot passar. Tant pots sortir abans com després. Avui ha tocat després! La marxa ha començat lenta (sempre costa engegar) però quan hem sortit del poble i hem començat a passejar pels camps del voltant de Karis hem accelerat el pas perquè ja no hi havia ningú a qui saludar. Els paisatges, realment increïbles, anaven variant des de planes d'arròs fins a muntanyes plenes de pins, semblant a la Cerdanya.

Però el més curiós ha estat quan hem arribat al riu perquè, després d'hora i mitja caminant sota el sol, ens hem endinsat en un medi gairebé selvàtic, amb un riu totalment cobert d'arbres, amb molta ombra, ple de lianes i bitxos estranys i entre parets verticals a banda i banda. A vegades em sentia talment un explorador visitant un lloc on ningú hi havia posat mai els peus. Però llavors mirava una mica més endavant i veia 10 joves de Karis que s'escapaven a una velocitat impressionant mentre jo em distreia mirant una planta, fent una foto o intentant esquivar una roca que em feia mal als meus peus delicats. Perquè evidentment, caminant pel riu anàvem descalços, entre pedres punxegudes o llefiscoses (repartides al 50%)



Aquí un trosset del riu, mentre se m'escapava el grup.

Però finalment ha valgut la pena arribar a la zona de cascades i poder fer una bona remullada. L’aigua, sorprenentment fresca anava amb una força molt gran en els llocs amb salts d’aigua, però a les piscines... ni un remolí, l’aigua tranquil•la com... una piscina, si! Per cert, quan m'he tret la samarreta, així a plena llum del sol m'he adonat que estic especialment blanc! Tot i que tinc els braços molt morenos, la resta del cos, sempre protegida del sol, s'ha quedat amb el color hivernal d'un europeu qualsevol! jijiji Després d'aquest primer bany relaxant i revelador hem anat a visitar diferents cascades i piscines naturals, tot baixant pel riu mitja horeta més, fins que hem arribat al capdamunt d’un salt d’aigua des d’on es veia bona part plana de República Dominicana.


Ole quina gràcia i quin salero, i que blanc que estic!


Toma cascada



Però el més divertit de tot el dia ha estat parar al lloc on hem dinat, l’últim i més gran dels estanys. Un centenar de joves s’hi havia trobat, suposo que animats pel fet de ser dissabte, que les vacances acaben d’aquí poc... Una mica de música, molt clérin, molts riures i una animació sense límits. A casa nostra haurien enviat els mossos, però aquí tothom gaudia del lloc a la seva manera, sense molestar als altres. Alguns es banyaven (o aconseguien flotar) tranquil•lament, altres es llançaven de cap (o de panxa), altres xerraven sota el sol implacable del migdia. Ens hi hem estat unes bones dues hores fins que hem recollit els nostres trastos i hem desfet el camí de tornada. Per sort, just quan hem arribat a la carretera ha passat un camió/autobús i hem corregut tots a agafar-lo entre crits de desesperació per la calor i la pols del camí i d’alegria per la bona sort. Així que ara ja puc sumar el camió a tots els transports que he agafat des que sóc aquí(avió, taxi, bus, cotxe, moto, tap-tap i bicicleta; ja només em falta el cavall!)

Al final, després d’una magnífica dutxa reparadora i una bona dosi d’aftersun m’he fet un bon entrepà de mantega de cacauet i un bon suc de granadina, assegut al porxo, amb els peus fets pols, però un dia magnífic en el record.

Tornem a la normalitat!

De sobte, tant ràpid com aquí es passa de la nit al dia, Karis s'ha tornat a transformar en el poblet tranquil i buit que era quan vaig marxar cap al sud. Les multituds ja no omplen la plaça ni els desconeguts ens mirem divertits els uns als altres. Tot segueix igual, invariable, com segurament són les coses als pobles de tot el món.

Com que ja no és festa la Chouna, la cuinera de casa, s'ha presentat puntualment com sempre a les 5'30 per fer l'esmorzar. Hem estat xerrant molta estona fins que m'he posat a fer una mica de feina, com sempre a la galeria de darrere, on no hi toca tant el sol matinal i es pot treballar una mica millor. He llegit una estona, he fet algun dibuixet, he preparat les futures visites i reunions... Cap a les 10 he recollit tots els trastos (llibretes, ordinador, estoig, passaport, cartera...) i me n'he anat cap a la seu de l'SKDK, com sempre, per un camí triat a l'atzar. Anava amb la intenció d'actualitzar el blog i llegir algunes notícies als diaris de sempre, mirar si seguirem tenint aquest temps assoleiat al matí i plujós a la tarda (vaja, com sempre).

Els nens, com sempre, segueixen mirant-me encuriosits mentre avanço pels carrers plens de pols. Un cop he passat per davant de casa seva segueixen cridant-me "blanc! Dóna’m 5 gourdes!" Ai... com sempre! Ara ja he adoptat la tàctica de ni girar-me, després d'intentar fer veure que no els entenia, explicar-los que no tinc diners, explicar-los que han d'aprendre a buscar-se ells mateixos un futur millor (sense esperar que els hi doni un blanc). Però com que res d'això ha funcionat... ara faig com si ni els sentís.

Un cop he arribat a l'SKDK he trobat dues coses que, ves per on, m'han sorprès. Però no m'han sorprès per originals, sinó que ho han fet perquè estaven... com sempre. El primer que he vist és que durant la meva absència al terreny on hi ha d'anar la cuina segueixen havent-hi les plantes de sempre i els dos troncs tallats segueixen allà al mig. Així que res, com sempre hauré de demanar explicacions i fer veure que el seu projecte m'importa més a mi que a ells. L'altra cosa que m'ha sorprès és que el satèl•lit segueix espatllat. Bé, ara l'explicació que m'han donat és que el satèl•lit funciona i l'antena també... però no estan connectats entre ells! Ves per on!

Així que he anat al "cibercafè", on com sempre m'he trobat el Villers, aquest cop amb cara d'adormit (a les 11'30 devia tenir una ressaca important encara de la festa del dia anterior). Allà m'hi he trobat a la Soeur Marité (consultant, com sempre, Le Monde) i a les dues metges cubanes que com sempre tenien un munt de mails de la família. . Que per cert, com sempre em segueixen dient Javier enlloc de Roger... No tinc ni idea de perquè, però ara ja renuncio a dir cada vegada "no, Javier no, Roger"

Però bé, com sempre la connexió anava més o menys ràpida, així que he pogut penjar algunes cosetes al blog, mirar les notícies, enviar uns mails i apa... quan he arribat a casa, com sempre ja m'esperava el dinar preparat. Avui dimarts, espaguetis amb salsa de tomàquet. Tal i com diu el menú setmanal que marca religiosament els àpats fins el dia del judici final. Ai... que content que estic de la vida de poble! Sempre sense sobresalts, tot tant previsible que pots fer feina o llegir o xerrar.. que sempre hi haurà una de les rutines que et dirà, conscientment o no, l'hora que és i et farà passar d'una activitat a l'altra, com sempre. Mentrestant, el temps passa implacable i el calendari i les planificacions es van modificant i convertint-se, com sempre, les coses poc prioritàries en importants, les importants en urgents, les urgents en imminents, les imminents a "això s'havia de fer ahir".

Festes patronals a Karis

Dissabte, primer dia oficial de les festes de Karis, es va animar tot el poble després de les pluges del dia anterior. Sortia gent de tot arreu! Em creuava pel carrer gent menys habituada que jo a caminar pel fang. Segurament tota la diàspora de Karis, que aquests dies omple el poble. Han vingut a veure la família, els amics, el poble... i a celebrar el 50 aniversari de la parròquia. Però també, com no, han vingut a recordar el clérin, els tambors, la massa descontrolada i els càntics Vadou (que no voudou). A aquesta gent que és de Karis, però no viu aquí, se’ls pot reconèixer fàcilment, no només per la seva roba, sovint molt més yankee, sinó també per la manera de caminar, temorosa, inclús amb fàstic, mirant contínuament el terra, procurant no embrutar (gaire) les seves sabates recent netejades.

Un cop a la plaça la gent s’apinyava al voltant de totes les taules de joc i les paradetes d’alcohol casolà i caramels. Cada una amb la seva llum de querosè, l’aire de la plaça agafava una olor enrarida, entre suor, querosè, clérin i d’altres totalment irreconeixibles. Mentrestant, amb l’escenari a mig acabar, un munt de gent instal•lava a contrarellotge tots els cables pels espectacles que començarien amb 4 hores de retard. També hi havia molta gent pintant el decorat de darrere l’escenari, amb paciència i finalment a la llum de les llanternes. Quan finalment van començar els espectacles ja era fosc del tot. Van començar amb uns quants discursos, tots de caire bastant pilota: gràcies a tal, a qual, a fulanito, a menganito que són súper bona gent, sobretot el Diputat JeanBerthold, gràcies a ell les festes es fan possibles, i coses per l’estil. Després que si gràcies a tots els assistents, als tècnics, a Santa Helena, etc. I la gent volia espectacle, no volia xerrera, perquè era molt tard i jo, la veritat, em moria de son!



Els balls, com els que ja coneixíem del 2006, entre la sensualitat i les arrels africanes, amb molt de moviment de cintura i molts tambors amb un ritme frenètic. Però també, cal dir-ho, amb un toc de ridícul i pràcticament improvisat que feia riure bastant! I així vam estar, ballant i amb una cridòria increïble fins les tantes de la nit. Cada cop que sortia algú a l’escenari per ballar tota la multitud començava a xisclar i aplaudir. Però mentre durava l’espectacle, tothom callava i mirava atent. Ara, quan parava la música, el soroll del públic es tornava encara més fort i tothom saltava i reia, dient que en volia més... Llavors parava l’activitat a sobre l’escenari fins deu o quinze minuts més tard, quan començava el següent número. I així, mica en mica va anar passant el temps, fins que vaig anar a dormir a la 1 de la matinada!



El diumenge vaig estar tot el dia amunt i avall, a la plaça, el camp de futbol i casa, descansant la “ressaca” del dia anterior. Però els actes de festa eren a la tarda, després de la missa dominical. Així que vaig anar cap a la plaça, a veure les curses de bicicletes, de sacs i de cavalls. Tot un espectacle. No per la cursa en si, que en realitat és d’allò més avorrit (veus passar-ne un, ara l’altre, i ja està). El més divertit és veure tot el caos que envolta tota la organització, veure tota l’expectació que genera qualssevol esdeveniment, per petit que sigui, veure les reaccions de tothom, els crits, les rialles... increïble! I quanta gent! Comparat amb la tranquil•litat habitual de la plaça!

I a la nit... vaig anar al teatre! Siiii que divertit! Jajaja! Va ser molt semblant que el dia anterior a la plaça. Havia de començar a les 20 del vespre i va començar a les 23! Quin merder! Que si el Delco, que si va desaparèixer el presentador, que la sala no estava plena. Hi havia gent dormint per la sala, jajaja. Els espectacles, similars als del dia anterior, però tots giraven al voltant de les músiques del món, començant per la haitiana però amb tocs de “jazz”, “shakira”, “flamenc”... ho poso tot entre parèntesis... Els vídeos parlen per si sols!



Dilluns, tercer dia i el més important de la festa (Sta. Helena) me n’he anat a les 9 en punt a missa per viure el que m'havien dit que seria "la millor missa de totes les misses". Quan he arribat ja estava tot ple, així que m’he hagut de quedar tota l’estona dret. 4 hores de xerrera, entre uns i altres!!! Però bé, ha estat interessant perquè han explicat la història de Karis (avui fa 50 anys de la creació de la parròquia) i ha estat divertit sentir anècdotes d’èpoques remotes. Però ja tinc misses per 4 anys acumulats! uffff

Un moment compartit als carrers de Karis

Un altre moment compartit. S'acosta la festa patronal de Karis i la gent, espontàniament, surt al carrer a celebrar-ho. S'ajunten un parell de tambors, unes maraques i molta gent i es passen estona i estona tocant i ballant.

Un moment compartit a la frontera

Per fi he arribat a la frontera Dajabón-Wanamèt, després de 5 hores d'autobus (més les 10 d'ahir!). Sembla que tinc una atracció pels dies de "mercat binacional" ja que sempre que he creuat aquesta porta ha estat en divendres o dilluns (els haitians i dominicans poden creuar-la lliurement aquests dos dies). Al fons, la porta entre tots dos països. La resta, sobren les paraules.

Un (altre) toc de surrealisme

Només compartir un toc surrealista del meu viatge de Port-au-Prince a Santo Domingo.

Vaig pagar els 10 US$ que val la tarja turista per entrar a República Dominicana i, al demanar el rebut per al CCD, em van donar això... La meva primera reacció va ser riure, però al veure la cara seriosa de la sra. Terrero vaig callar. Vaig demanar almenys que hi poséssin el segell d'aduanes i la firma del "Señor secretario" allà present. Però res...



Visca els tocs surrealistes. A veure com ho explico al CCD!

Visita a Camp Perrin

Camp Perrin (Kamperen en creol) és un petit poble de la província del Sud-oest, prop de la ciutat de les Cayes. Podria dir que és el cul del món, però com que vinc de Karis, la veritat és que ja estic acostumat... :) La comunitat de Camp Perrin està fent actualment el seu pla de desenvolupament local, similar al que va aprovar Karis fa 2 anys. No obstant això, a Camp Perrin hi ha una institució que fa molt de temps que hi funciona. I molt be. Es tracta del Taller Escola, fundada fa uns 20 anys per un enginyer belga. Part del seu èxit durant aquests vint anys és degut a la proximitat amb què han tractat els problemes locals i la col•laboració amb altres Tallers Escola de Bèlgica, sobretot intercanvis tecnològics i de material.

al taller de mecanica

Les dues activitats principals del Taller Escola, com el seu nom indica, són la producció i la formació. La producció es basa sobretot en màquines agrícoles i per a la construcció, tant manuals com elèctriques. Amb aquesta producció és amb el que fan que la institució sigui autosuficient ja que envien les màquines per tot el país, treballant sobretot amb organitzacions dedicades al desenvolupament local. En quant a la formació, es dediquen a formar joves de tot Haití, que es desplacen fins a Camp Perrin per tal d’aprendre una professió que els pugui ser útil. La filosofia del Taller Escola sempre ha estat la d’aprendre mentre es fa, i per això tenen tallers de:

- Manipulació de metall a petita i gran escala

- Fundició

- Fusta

- Soldadura

- Pintura

- Materials per a la construcció

- Muntatge de màquines

- Mecànica

- Electrònica

molins portatils per blat de moro

carretes inacabades (pero chules, eh...)

M'agradaria destacar no només la feina que fan, amb moltíssim joves d'Haití, sinó que també procuren que el que fan sigui "bonic" al mateix temps que funcional. Dos exemples, aquesta taula i aquesta escala, pròpies del disseny més vanguardista europeu.

De Port-au-Prince a Camp Perrin

Tot i que Haití és un país bastant petit es poden veure molts canvis de paisatge al llarg de les seves interminables carreteres (interminables tot i el tamany petit del país, no sé si m'explico...) Aquests últims dies he estat al sud, concretament he anat fins a Camp-Perrin, prop de Les Cayes. I la veritat és que tant les muntanyes com la vegetació són totalment diferents que el que vaig veure al Nord. Segurament aquests canvis es deuen, com a Catalunya, a que el país està travessat per enormes cadenes muntanyoses que aïllen climàticament una zona i una altra.

Diumenge vaig anar a un berenar-sopar per celebrar l'aniversari d'un amic de la Rosa, la meva amfitriona a Port-au-Prince. La festa era a un poblet que es diu Furcy, enfilat a 1800 metres d'alçada, seguint la carretera de PaP cap a Pétionville i Kenskoff. Doncs be, a Furcy, per primera vegada des que sóc a Haití, vaig passar fred! Per molta latitud tropical que gaudeixi Haití, a 1800 m no hi ha discussió! Però la veritat és que tenia moltes ganes de passar una mica de fred... mentre escric això, al sud i aprop del mar, estic suant la gota gorda!

Per arribar a Camp-Perrin (Kamperen en creol) hem hagut d'anar fins al sud-oest, gairebé a l'extrem de l'illa. Però abans s'ha de recórrer una interessant carretera que comença al centre de Port-au-Prince, recorre uns quants quilometres al costat del Carib, creua una cadena de muntanyes, torna a recórrer uns quilòmetres al costat del mar (aquest cop a l'altre costat de la banya sud d'Haití) i finalment es torna a endinsar a les muntanyes, prop del parc nacional del Macaya, amb el pic més alt d'Haití (2680 m)

Però el més divertit de sortir de Port-au-Prince és travessar un immens mar de tap-taps, totalment caòtic i imprevisible. Els tap-tap són el transport que més s'assembla a un servei d'autobusos nostre. Però aquí no està gaire clar si és public o privat. Tot i tenir matrícula TP (Transport Públic) gairebé sempre ho gestiona un privat. Però el que sí que ténen tots els tap-tap són un munt de gent a sobre en equilibri inestable. I també tenen en comú un inconfusible estil artístic, pintats amb mil colors, personatges del món (he vist des del Messi a la Shakira) o símbols (des de l'àguila dels Estats Units al ProEvolutionSoccer).

Les fotos no són meves, no m'han quedat gens be perquè no m'he volgut plantar al mig del carrer a fer fotos dels tap-tap. Però us poso fotos que he trobat pel google i són com els que jo he vist jijiji