Canvi d'emplaçament....

Mentre el pressupost que ha fet el veí constructor per a les choukounes segueix perdut en la immensitat de calaixos, carpetes, dossiers i altres elements classificadors de l’SKDK, a la última assemblea de la Secció Comunal de Dupont, la Mme. Charité va explicar que finalment no podria donar el seu terreny a la comunitat per construir-hi el centre de salut (choukoune + cuina + latrina). Així doncs ja em veia tornant al principi de la història, sense terreny i sense pressupost. Tot i que vaig donar tots els dibuixos i explicacions abans de marxar cap al sud (quan de temps que fa ja d’això!) el projecte de les choukounes segueix més parat que el gos del veí esperant els ossos del pollastre.

Per sort l’equip de salut ha pressionat una mica a la comunitat (no m’ho creia quan m’ho explicava el Michelet) i han estat buscant un altre terreny per ubicar-hi el projecte. De fet està previst que Dupont sigui la primera que es comenci a construir (si Dye vle que comencem....) un cop tinguem aprovat el pressupost (i el trobem) i tinguem els diners. A vegades van sortint inesperadament i, de cop, un senyor ja molt gran, cec i amb un munt de fills ha decidit donar un terreny petitet del costat de casa seva. El terreny és molt més a prop de la carretera, però té l’avantatge de tenir molts arbres, sans i de diferents tipus. El terreny és una mica més petit que l’anterior (25x16m), però al tenir molta vegetació la comunitat ha pensat que és millor. I de fet, tots aquests arbres poden ajudar a col•locar correctament l’espai de reunions, la cuina i la latrina.



És increïble que en tant poc espai hi hagi tants arbres diferents, mentre que a la resta de muntanyes pots estar molta estona sense veure res que no sigui un Mango. Els arbres que hi ha al terreny són (en creol) Mang, Banann, Pwa Dou, Bwa Dòm, Lorye, Palmye, Kowosòl, Kas, Siwèl i Janmari. A més hi ha una plantació de blat de moro, que han decidit treure per fer-hi les construccions (més que res és que gairebé no s’hi podia caminar)

Després de prop de dues hores parlant amb els propietaris del terrenyexplicant-nos tots els tipus d’arbres i per a què serveixen, comentem que una prioritat és deixar tots els arbres (bieeeen, per fi algú que no vol tallar arbres!) Només se’n tallaran dos, un de mort i l’altre massa vell, per deixar espai per a la cuina. De la mateixa manera, la separació entre l’espai de reunions i la carretera adjacent es farà amb massa vegetal enlloc de filferro ja que així hi haurà més privacitat, serà més barata, serà més maca i de passada donarà exemple als veïns. Quina gent... :D

Agrònoms i Currículums!

Durant els últims dies a Karis han passat poques coses però intenses. Les tardes han estat totes hipotecades per les pluges, aquest cop molt fortes; mai havia vist una pluja similar.. Res a veure amb les pluges londinenques que vam tenir fa unes setmanes. Les d’ara, duraven només 3 o 4 hores, però he arribat a omplir una galleda d’aigua deixant-lo a la intempèrie... calculant, calculant, surten uns 300 litres per metre quadrat. En només 3 o 4 hores! I encara sort que aquí a Karis només hi arriben les pluges, perquè al sud del país, també hi arriben els vents ciclònics, si no estic mal informat, del Fai i el Gustav, que segons algunes trucades al sud han causat moltíssimes destrosses. Aquí, les destrosses es limiten a algunes cases mal col•locades amb un pam d’aigua a l’interior, tot moll, molt de fang, cotxes enganxats... però poca cosa més per sort.

Però si durant les tardes m’he hagut de quedar a casa o a l’SKDK, els matins han estat plens d’activitats, amunt i avall sense parar. Durant quatre dies ha estat aquí la Rosa Parés – ella també tan “ciclònica” amb la feina – aquest cop acompanyada d’un agrònom colombià. El David Díaz és un tio senzill, modest i amb molts coneixements acumulats que dirigeix una entitat que es diu Semillas de Agua, que es dedica a donar suport acadèmic a diferents centres de formació professional de Colòmbia. Els ajuden sobretot amb temes d’agricultura, ramaderia, aigües, transformació de productes... En resum, tot el que volen fer aquí al Centre de Formació Professional de Karis (CFPK), a la branca d’Agricultura i Medi Ambient.





Així que durant hores i hores he tingut la sort d’assistir als tallers per a redactar el pla d’estudis d’aquesta disciplina. Discutint amb els coordinadors de l’SKDK i professors del CFPK quins principis generals regiran el centre, quines àrees temàtiques hi haurà i què s’haurà de tractar durant els dos anys de formació. Em recordava moltíssim els temps passats (ja passats!) discutint a les reunions de pla d’estudis de l’ETSAB. Però realment molt més dinàmic i instructiu (dicho sea de paso) amb anades i vingudes, afegint components ideològics, sentimentals i pràctics, no només acadèmics i teòrics. I és que el CFPK és el resultat d’un somni de la comunitat, el que donarà un futur als joves de la zona, que ara han d’emigrar a ciutats més importants, sense gaires més esperances que evitar que els hi robin tot abans d’un any i puguin tornar amb uns diners mal guanyats a la butxaca.



Perquè us feu una idea, alguns dels principis generals són (que diferents que els que tenim nosaltres)!:

- Equitat social, de gènere i territorial
- Promoció de la cultura local
- Recerca per aprendre i aprendre a enriquir-se
- Reforçar la participació comunitària en la conservació del medi ambient

I finalment les àrees temàtiques del pla d’estudis seran

- Medi ambient
- Producció animal
- Producció agrícola
- Aigua
- Transformació després de la collita
- Comercialització
- Sociopolítica i cultura
- Energies alternatives
- Construccions rurals

De cada un d’aquests temes vam anar desgranant les matèries i subtemes, en uns processos interessantíssims d’anàlisi que m’han permès aprendre un munt de coses!

I el que també hem fet amb el David, l’agrònom que semblava que tenia solucions senzilles a tots els problemes, ha estat visitar el terreny del CFPK, per planificar i assignar zones per als cultius, producció animal, jardí botànic... Amb unes idees naturals, lògiques, anavem passejant i deia “Aquí veo un cafetal precioso” o “Que lindo sería ver todo eso lleno de guadua”. I després ens explicava perquè el cafè necessita ombra, perquè la guàdua protegeix el terreny, o les meravelles d’ocells que tindria el jardí botànic d’aquí un anys.

També, poc a poc, va anar explicant quines característiques havia de tenir l’espai agrícola, l’animal, etc... Així que finalment ja tinc totes les bases per dissenyar el jardí botànic i tots els espais necessaris per al CFPK. La comunitat ha formulat les voluntats, els agrònoms les condicions, i ara em toca interpretar-ho tot per distribuir bé els espais...


jijiji, quin caos!

Projecte a Dlo Carice

Dia 26 d'Agost

Entre pluja torrencial i taller sobre el Centre de Formació Professional de Karis, també he hagut de trobar el moment per anar a visitar les obres de Dlo Carice. Per sort, han pogut anar avançant, poc a poc, però gairebé cada dia hi han treballat. Mentre s'acabaven els fonaments de la casa vam començar a traçar els de la cuina. I mentre es feien els de la cuina, s'assecava el formigó dels fonaments de la caseta... I ara ja han començat a fer els murs, tot i que els hi vaig dir que s'esperessin una mica, almenys una setmaneta! Però aquí el que no es penja treballant, té molta pressa... així que ja tenim els murs a la meitat!






Això serà la cuina

D'altra banda, amb l'agrònom colombià vam estar buscant bambús i els vam rescatar d'una mort pràcticament segura... Resulta que els van plantar enmig de la zona de pastura dels cavalls i vaques i, alguns han sobreviscut a les podadores naturals. Així que els vam gairebé tapar de merda de vaca, els vam posar uns pals al voltant... tot molt capità planeta, jijiji. I ara a esperar! Diu que si plou bé creixeran ràpid... i com que les pluges estan assegurades...










----------------------

Dia 17/08

En un moment de nyonya dominical, per treure'm la son de sobre i intentar posar una mica de serietat a les festes patronals vaig decidir anar a Dlo Carice, a veure com estaven les obres de la caseta pel projecte de ramaderia... i quan vaig arribar em vaig posar content de veure que els fonaments estan gairebé acabats, que només falten les cantonades i posar les armadures dels murs. Així que els sacs de ciment, les pedres i la sorra han passat a millor vida per convertir-se en formigó ciclopi, que sona molt millor per als fonaments d’una caseta.






-----------------------

4/08
A causa de les pluges dels últims 5 dies, entre 6 i 12 hores al dia, encara no han arribat tots els materials a l'obra. Els camions que havien de portar les roques, la grava i la sorra no han pogut arribar al terreny a causa del mal estat de la carretera, no obstant sí que han pogut arribar els ferros i el ciment, ja que els han portat amb un transport més lleuger.

Les rases segueixen fetes i amb les parets verticals però ara són plenes d'aigua. Com que el terreny és tan argilós, és totalment impermeable, així que s'ha d'esperar a que s'evapori l'aigua. Però com que és difícil que s'acabi d'evaporar abans que torni a començar la pluja, he demanat al constructor que compri un plàstic prou gros com per tapar els forats les hores de pluja. D'aquesta manera podrem començar aviat les obres.

A part d'això, l'altre dia vaig estar parlant amb el veí, el sr. Maniquès (o simplement Bos Kès) per veure si pot fer un pressupost per als panells prefabricats. De moment segueix emparrat en que són molt més cars que fer-ho tot amb bloc... a veure si xerrant xerrant, comptem quanta fusta i terra fan falta i quanta mà d'obra i ho comparem amb quant ciment i sorra necessitem. No pot ser que fer el torchis en obra (trenat de fusta i fang) sigui molt barat, però fer-ho en un taller sigui més car que el ciment! Aiiiii, poc a poc ens anirem entenent!

---------------------

Dia 30/07

Anem de visita d'obra (jijiji) per veure les rases fetes per als fonaments. La terra és tant argilosa que els talls són completament verticals. "yo bon?" ens pregunta el Francilor, que els ha fet. Els forats estan be, responem. Ara falta omplir-los amb les pedres que ja es comencen a apilar al voltant. Ja tenim tots els blocs acabats, curatsi apilats.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre el projecte de cria de cabrits a Dlo Carice. Aquest és el primer projecte que físicament hem engegat i començat a construir. Així que d'ara endavant aniré afegint algunes fotos de com van evolucionant les obres. La idea és fer una construcció petita, amb només dues habitacions de 3x3 i una galeria davant per al treballador en la petita cooperativa de cabrits. Després de parlar amb un constructor i un fuster d'aquí hem decidit provar de construir només les cantonades amb bloc i la resta amb panells prefabricats de fusta i fang. A veure com es van desenvolupant les coses :) Poc a poc aniré sumant fotos en aquest article.

-------------------------------------

Dia 28/07

Anem amb el Frérot (el constructor) per traçar el que seran els fonaments. Tenim alguns problemes de llengua; nosaltres encara no dominem el creol i ell no parla francès. Diu que parla anglès però només ens diu coses com "okey" o "wait for me". Així que finalment preferim el creol. Poc a poc ens anem entenent. Tardem cinc hores per fer la feina, però al final ho aconseguim!

--------------------


Dia 25/07

El terreny original. No té gaires dificultats, és pla, prou gros, ben orientat, ventilat... Només té un problema. A part de tots aquests elements que ens han ensenyat a valorar a l'Escola per decidir un emplaçament, aquí hem de comptar amb el voudou. Aquest terreny resulta que és "Boko" és a dir, que un oungan ha decidit que té mals esperits, o que els lwas faran mal a aquells que s'hi instal·lin per viure. Així que hem hagut de tenir en compte això també i acabar posant l'edifici en un raconet. Al cap i a la fi s'ha de decidir l'empaçament menys dolent, no? A vegades també orientem més cap a nord perquè hi ha millors vistes, encara que no tinguem tanta llum natural...

La neteja del terreny va ser, evidentment, a mà i matxet. Durant un parell d'hores, dues persones van estar tallant les plantes el màxim arran de terra possible.

Excursió a Clérisse

Avui he fet una cosa que esperava des que vaig arribar aquí. No perquè fos totalment prioritària, ni molt menys, però m'ha servit per desconnectar totalment. He anat a Clérisse, una zona amb moltes cascades i espais d'aigües tranquil•les on et pots banyar. Hi hem anat un grup prou nombrós, format per nens i joves de Karis, una cooperant belga que aprèn creol aquí i jo. Un grup prou heterogeni com per assegurar un bon dia de xerrera interessant i divertida, a més d'una excursió prou llarga.

He sortit d'hora, cap allà a les 7'30, quan el sol ja picava, tot i que havíem quedat que sortiríem a les 6. Però ja se sap, el temps aquí és tan relatiu que mai saps què pot passar. Tant pots sortir abans com després. Avui ha tocat després! La marxa ha començat lenta (sempre costa engegar) però quan hem sortit del poble i hem començat a passejar pels camps del voltant de Karis hem accelerat el pas perquè ja no hi havia ningú a qui saludar. Els paisatges, realment increïbles, anaven variant des de planes d'arròs fins a muntanyes plenes de pins, semblant a la Cerdanya.

Però el més curiós ha estat quan hem arribat al riu perquè, després d'hora i mitja caminant sota el sol, ens hem endinsat en un medi gairebé selvàtic, amb un riu totalment cobert d'arbres, amb molta ombra, ple de lianes i bitxos estranys i entre parets verticals a banda i banda. A vegades em sentia talment un explorador visitant un lloc on ningú hi havia posat mai els peus. Però llavors mirava una mica més endavant i veia 10 joves de Karis que s'escapaven a una velocitat impressionant mentre jo em distreia mirant una planta, fent una foto o intentant esquivar una roca que em feia mal als meus peus delicats. Perquè evidentment, caminant pel riu anàvem descalços, entre pedres punxegudes o llefiscoses (repartides al 50%)



Aquí un trosset del riu, mentre se m'escapava el grup.

Però finalment ha valgut la pena arribar a la zona de cascades i poder fer una bona remullada. L’aigua, sorprenentment fresca anava amb una força molt gran en els llocs amb salts d’aigua, però a les piscines... ni un remolí, l’aigua tranquil•la com... una piscina, si! Per cert, quan m'he tret la samarreta, així a plena llum del sol m'he adonat que estic especialment blanc! Tot i que tinc els braços molt morenos, la resta del cos, sempre protegida del sol, s'ha quedat amb el color hivernal d'un europeu qualsevol! jijiji Després d'aquest primer bany relaxant i revelador hem anat a visitar diferents cascades i piscines naturals, tot baixant pel riu mitja horeta més, fins que hem arribat al capdamunt d’un salt d’aigua des d’on es veia bona part plana de República Dominicana.


Ole quina gràcia i quin salero, i que blanc que estic!


Toma cascada



Però el més divertit de tot el dia ha estat parar al lloc on hem dinat, l’últim i més gran dels estanys. Un centenar de joves s’hi havia trobat, suposo que animats pel fet de ser dissabte, que les vacances acaben d’aquí poc... Una mica de música, molt clérin, molts riures i una animació sense límits. A casa nostra haurien enviat els mossos, però aquí tothom gaudia del lloc a la seva manera, sense molestar als altres. Alguns es banyaven (o aconseguien flotar) tranquil•lament, altres es llançaven de cap (o de panxa), altres xerraven sota el sol implacable del migdia. Ens hi hem estat unes bones dues hores fins que hem recollit els nostres trastos i hem desfet el camí de tornada. Per sort, just quan hem arribat a la carretera ha passat un camió/autobús i hem corregut tots a agafar-lo entre crits de desesperació per la calor i la pols del camí i d’alegria per la bona sort. Així que ara ja puc sumar el camió a tots els transports que he agafat des que sóc aquí(avió, taxi, bus, cotxe, moto, tap-tap i bicicleta; ja només em falta el cavall!)

Al final, després d’una magnífica dutxa reparadora i una bona dosi d’aftersun m’he fet un bon entrepà de mantega de cacauet i un bon suc de granadina, assegut al porxo, amb els peus fets pols, però un dia magnífic en el record.

Tornem a la normalitat!

De sobte, tant ràpid com aquí es passa de la nit al dia, Karis s'ha tornat a transformar en el poblet tranquil i buit que era quan vaig marxar cap al sud. Les multituds ja no omplen la plaça ni els desconeguts ens mirem divertits els uns als altres. Tot segueix igual, invariable, com segurament són les coses als pobles de tot el món.

Com que ja no és festa la Chouna, la cuinera de casa, s'ha presentat puntualment com sempre a les 5'30 per fer l'esmorzar. Hem estat xerrant molta estona fins que m'he posat a fer una mica de feina, com sempre a la galeria de darrere, on no hi toca tant el sol matinal i es pot treballar una mica millor. He llegit una estona, he fet algun dibuixet, he preparat les futures visites i reunions... Cap a les 10 he recollit tots els trastos (llibretes, ordinador, estoig, passaport, cartera...) i me n'he anat cap a la seu de l'SKDK, com sempre, per un camí triat a l'atzar. Anava amb la intenció d'actualitzar el blog i llegir algunes notícies als diaris de sempre, mirar si seguirem tenint aquest temps assoleiat al matí i plujós a la tarda (vaja, com sempre).

Els nens, com sempre, segueixen mirant-me encuriosits mentre avanço pels carrers plens de pols. Un cop he passat per davant de casa seva segueixen cridant-me "blanc! Dóna’m 5 gourdes!" Ai... com sempre! Ara ja he adoptat la tàctica de ni girar-me, després d'intentar fer veure que no els entenia, explicar-los que no tinc diners, explicar-los que han d'aprendre a buscar-se ells mateixos un futur millor (sense esperar que els hi doni un blanc). Però com que res d'això ha funcionat... ara faig com si ni els sentís.

Un cop he arribat a l'SKDK he trobat dues coses que, ves per on, m'han sorprès. Però no m'han sorprès per originals, sinó que ho han fet perquè estaven... com sempre. El primer que he vist és que durant la meva absència al terreny on hi ha d'anar la cuina segueixen havent-hi les plantes de sempre i els dos troncs tallats segueixen allà al mig. Així que res, com sempre hauré de demanar explicacions i fer veure que el seu projecte m'importa més a mi que a ells. L'altra cosa que m'ha sorprès és que el satèl•lit segueix espatllat. Bé, ara l'explicació que m'han donat és que el satèl•lit funciona i l'antena també... però no estan connectats entre ells! Ves per on!

Així que he anat al "cibercafè", on com sempre m'he trobat el Villers, aquest cop amb cara d'adormit (a les 11'30 devia tenir una ressaca important encara de la festa del dia anterior). Allà m'hi he trobat a la Soeur Marité (consultant, com sempre, Le Monde) i a les dues metges cubanes que com sempre tenien un munt de mails de la família. . Que per cert, com sempre em segueixen dient Javier enlloc de Roger... No tinc ni idea de perquè, però ara ja renuncio a dir cada vegada "no, Javier no, Roger"

Però bé, com sempre la connexió anava més o menys ràpida, així que he pogut penjar algunes cosetes al blog, mirar les notícies, enviar uns mails i apa... quan he arribat a casa, com sempre ja m'esperava el dinar preparat. Avui dimarts, espaguetis amb salsa de tomàquet. Tal i com diu el menú setmanal que marca religiosament els àpats fins el dia del judici final. Ai... que content que estic de la vida de poble! Sempre sense sobresalts, tot tant previsible que pots fer feina o llegir o xerrar.. que sempre hi haurà una de les rutines que et dirà, conscientment o no, l'hora que és i et farà passar d'una activitat a l'altra, com sempre. Mentrestant, el temps passa implacable i el calendari i les planificacions es van modificant i convertint-se, com sempre, les coses poc prioritàries en importants, les importants en urgents, les urgents en imminents, les imminents a "això s'havia de fer ahir".

Festes patronals a Karis

Dissabte, primer dia oficial de les festes de Karis, es va animar tot el poble després de les pluges del dia anterior. Sortia gent de tot arreu! Em creuava pel carrer gent menys habituada que jo a caminar pel fang. Segurament tota la diàspora de Karis, que aquests dies omple el poble. Han vingut a veure la família, els amics, el poble... i a celebrar el 50 aniversari de la parròquia. Però també, com no, han vingut a recordar el clérin, els tambors, la massa descontrolada i els càntics Vadou (que no voudou). A aquesta gent que és de Karis, però no viu aquí, se’ls pot reconèixer fàcilment, no només per la seva roba, sovint molt més yankee, sinó també per la manera de caminar, temorosa, inclús amb fàstic, mirant contínuament el terra, procurant no embrutar (gaire) les seves sabates recent netejades.

Un cop a la plaça la gent s’apinyava al voltant de totes les taules de joc i les paradetes d’alcohol casolà i caramels. Cada una amb la seva llum de querosè, l’aire de la plaça agafava una olor enrarida, entre suor, querosè, clérin i d’altres totalment irreconeixibles. Mentrestant, amb l’escenari a mig acabar, un munt de gent instal•lava a contrarellotge tots els cables pels espectacles que començarien amb 4 hores de retard. També hi havia molta gent pintant el decorat de darrere l’escenari, amb paciència i finalment a la llum de les llanternes. Quan finalment van començar els espectacles ja era fosc del tot. Van començar amb uns quants discursos, tots de caire bastant pilota: gràcies a tal, a qual, a fulanito, a menganito que són súper bona gent, sobretot el Diputat JeanBerthold, gràcies a ell les festes es fan possibles, i coses per l’estil. Després que si gràcies a tots els assistents, als tècnics, a Santa Helena, etc. I la gent volia espectacle, no volia xerrera, perquè era molt tard i jo, la veritat, em moria de son!



Els balls, com els que ja coneixíem del 2006, entre la sensualitat i les arrels africanes, amb molt de moviment de cintura i molts tambors amb un ritme frenètic. Però també, cal dir-ho, amb un toc de ridícul i pràcticament improvisat que feia riure bastant! I així vam estar, ballant i amb una cridòria increïble fins les tantes de la nit. Cada cop que sortia algú a l’escenari per ballar tota la multitud començava a xisclar i aplaudir. Però mentre durava l’espectacle, tothom callava i mirava atent. Ara, quan parava la música, el soroll del públic es tornava encara més fort i tothom saltava i reia, dient que en volia més... Llavors parava l’activitat a sobre l’escenari fins deu o quinze minuts més tard, quan començava el següent número. I així, mica en mica va anar passant el temps, fins que vaig anar a dormir a la 1 de la matinada!



El diumenge vaig estar tot el dia amunt i avall, a la plaça, el camp de futbol i casa, descansant la “ressaca” del dia anterior. Però els actes de festa eren a la tarda, després de la missa dominical. Així que vaig anar cap a la plaça, a veure les curses de bicicletes, de sacs i de cavalls. Tot un espectacle. No per la cursa en si, que en realitat és d’allò més avorrit (veus passar-ne un, ara l’altre, i ja està). El més divertit és veure tot el caos que envolta tota la organització, veure tota l’expectació que genera qualssevol esdeveniment, per petit que sigui, veure les reaccions de tothom, els crits, les rialles... increïble! I quanta gent! Comparat amb la tranquil•litat habitual de la plaça!

I a la nit... vaig anar al teatre! Siiii que divertit! Jajaja! Va ser molt semblant que el dia anterior a la plaça. Havia de començar a les 20 del vespre i va començar a les 23! Quin merder! Que si el Delco, que si va desaparèixer el presentador, que la sala no estava plena. Hi havia gent dormint per la sala, jajaja. Els espectacles, similars als del dia anterior, però tots giraven al voltant de les músiques del món, començant per la haitiana però amb tocs de “jazz”, “shakira”, “flamenc”... ho poso tot entre parèntesis... Els vídeos parlen per si sols!



Dilluns, tercer dia i el més important de la festa (Sta. Helena) me n’he anat a les 9 en punt a missa per viure el que m'havien dit que seria "la millor missa de totes les misses". Quan he arribat ja estava tot ple, així que m’he hagut de quedar tota l’estona dret. 4 hores de xerrera, entre uns i altres!!! Però bé, ha estat interessant perquè han explicat la història de Karis (avui fa 50 anys de la creació de la parròquia) i ha estat divertit sentir anècdotes d’èpoques remotes. Però ja tinc misses per 4 anys acumulats! uffff

Un moment compartit als carrers de Karis

Un altre moment compartit. S'acosta la festa patronal de Karis i la gent, espontàniament, surt al carrer a celebrar-ho. S'ajunten un parell de tambors, unes maraques i molta gent i es passen estona i estona tocant i ballant.

Un moment compartit a la frontera

Per fi he arribat a la frontera Dajabón-Wanamèt, després de 5 hores d'autobus (més les 10 d'ahir!). Sembla que tinc una atracció pels dies de "mercat binacional" ja que sempre que he creuat aquesta porta ha estat en divendres o dilluns (els haitians i dominicans poden creuar-la lliurement aquests dos dies). Al fons, la porta entre tots dos països. La resta, sobren les paraules.

Un (altre) toc de surrealisme

Només compartir un toc surrealista del meu viatge de Port-au-Prince a Santo Domingo.

Vaig pagar els 10 US$ que val la tarja turista per entrar a República Dominicana i, al demanar el rebut per al CCD, em van donar això... La meva primera reacció va ser riure, però al veure la cara seriosa de la sra. Terrero vaig callar. Vaig demanar almenys que hi poséssin el segell d'aduanes i la firma del "Señor secretario" allà present. Però res...



Visca els tocs surrealistes. A veure com ho explico al CCD!

Visita a Camp Perrin

Camp Perrin (Kamperen en creol) és un petit poble de la província del Sud-oest, prop de la ciutat de les Cayes. Podria dir que és el cul del món, però com que vinc de Karis, la veritat és que ja estic acostumat... :) La comunitat de Camp Perrin està fent actualment el seu pla de desenvolupament local, similar al que va aprovar Karis fa 2 anys. No obstant això, a Camp Perrin hi ha una institució que fa molt de temps que hi funciona. I molt be. Es tracta del Taller Escola, fundada fa uns 20 anys per un enginyer belga. Part del seu èxit durant aquests vint anys és degut a la proximitat amb què han tractat els problemes locals i la col•laboració amb altres Tallers Escola de Bèlgica, sobretot intercanvis tecnològics i de material.

al taller de mecanica

Les dues activitats principals del Taller Escola, com el seu nom indica, són la producció i la formació. La producció es basa sobretot en màquines agrícoles i per a la construcció, tant manuals com elèctriques. Amb aquesta producció és amb el que fan que la institució sigui autosuficient ja que envien les màquines per tot el país, treballant sobretot amb organitzacions dedicades al desenvolupament local. En quant a la formació, es dediquen a formar joves de tot Haití, que es desplacen fins a Camp Perrin per tal d’aprendre una professió que els pugui ser útil. La filosofia del Taller Escola sempre ha estat la d’aprendre mentre es fa, i per això tenen tallers de:

- Manipulació de metall a petita i gran escala

- Fundició

- Fusta

- Soldadura

- Pintura

- Materials per a la construcció

- Muntatge de màquines

- Mecànica

- Electrònica

molins portatils per blat de moro

carretes inacabades (pero chules, eh...)

M'agradaria destacar no només la feina que fan, amb moltíssim joves d'Haití, sinó que també procuren que el que fan sigui "bonic" al mateix temps que funcional. Dos exemples, aquesta taula i aquesta escala, pròpies del disseny més vanguardista europeu.

De Port-au-Prince a Camp Perrin

Tot i que Haití és un país bastant petit es poden veure molts canvis de paisatge al llarg de les seves interminables carreteres (interminables tot i el tamany petit del país, no sé si m'explico...) Aquests últims dies he estat al sud, concretament he anat fins a Camp-Perrin, prop de Les Cayes. I la veritat és que tant les muntanyes com la vegetació són totalment diferents que el que vaig veure al Nord. Segurament aquests canvis es deuen, com a Catalunya, a que el país està travessat per enormes cadenes muntanyoses que aïllen climàticament una zona i una altra.

Diumenge vaig anar a un berenar-sopar per celebrar l'aniversari d'un amic de la Rosa, la meva amfitriona a Port-au-Prince. La festa era a un poblet que es diu Furcy, enfilat a 1800 metres d'alçada, seguint la carretera de PaP cap a Pétionville i Kenskoff. Doncs be, a Furcy, per primera vegada des que sóc a Haití, vaig passar fred! Per molta latitud tropical que gaudeixi Haití, a 1800 m no hi ha discussió! Però la veritat és que tenia moltes ganes de passar una mica de fred... mentre escric això, al sud i aprop del mar, estic suant la gota gorda!

Per arribar a Camp-Perrin (Kamperen en creol) hem hagut d'anar fins al sud-oest, gairebé a l'extrem de l'illa. Però abans s'ha de recórrer una interessant carretera que comença al centre de Port-au-Prince, recorre uns quants quilometres al costat del Carib, creua una cadena de muntanyes, torna a recórrer uns quilòmetres al costat del mar (aquest cop a l'altre costat de la banya sud d'Haití) i finalment es torna a endinsar a les muntanyes, prop del parc nacional del Macaya, amb el pic més alt d'Haití (2680 m)

Però el més divertit de sortir de Port-au-Prince és travessar un immens mar de tap-taps, totalment caòtic i imprevisible. Els tap-tap són el transport que més s'assembla a un servei d'autobusos nostre. Però aquí no està gaire clar si és public o privat. Tot i tenir matrícula TP (Transport Públic) gairebé sempre ho gestiona un privat. Però el que sí que ténen tots els tap-tap són un munt de gent a sobre en equilibri inestable. I també tenen en comú un inconfusible estil artístic, pintats amb mil colors, personatges del món (he vist des del Messi a la Shakira) o símbols (des de l'àguila dels Estats Units al ProEvolutionSoccer).

Les fotos no són meves, no m'han quedat gens be perquè no m'he volgut plantar al mig del carrer a fer fotos dels tap-tap. Però us poso fotos que he trobat pel google i són com els que jo he vist jijiji

Un moment compartit d'una despedida

Deixo 10 segons compartits de la vida de Karis. Es la despedida que es fa als formadors.

De Karis fins a Port-au-Prince

Són curioses les voltes que dona la vida, i les voltes que acabo fent en un país com Haití. Divendres al mati em vaig fer la maleta pensant que el dia següent me n'aniria cap a Sto. Domingo per sortir diumenge cap a Port-au-Prince. Pels que no estiguin habituats a les dimensions de l'illa de la Hispaniola, això suposa un parell de dies de viatge, hores i hores escarxofat en un bus de Caribentours i bastants dòlars (americans, no haitians) en tràmits de duana.

Però tot i aquests inconvenients, aquesta ruta te l'avantatge de 1.- no haver de "passejar" sol per Haití, 2.- tenir la certesa d'uns horaris puntuals i 3.- un inici i un final de recorreguts coneguts. Ni se'm passava pel cap fer la ruta "normal" d'agafar el bus de wanamet a Cap Haitien i des d'aquí un altre bus fins a la capital Port-au-Prince. I menys després que em diguessin que ha pujat la inseguretat les ultimes setmanes, no nomes a la capital, sinó que també a províncies. Es a dir, que els segrestos han augmentat a les ciutats. Cap Haitien es la segona ciutat del país i Gonaives la tercera, també de Camí a la capital...

Però oh casualitats de la vida, uns formadors d'OXFAM-GAFE havien de fer el mateix recorregut que jo. Així que, amb tres haitians, la cosa canviava, i molt. D'aquesta manera he pogut conèixer una part del país durant 10 interminables hores de viatge per carreteres plenes de sots i pols. Deu hores de misèries acumulades al costat d'una carretera, on la gent s'asseu a esperar passar el dies i la pols, on la única cosa que poden menjar es la pols que desprenen les rodes d'uns vehicles que passen massa ràpid. No nomes misèria humana i econòmica, també misèria ambiental.

Vaig descobrir que realment el nord-est, és encara una reserva relativa dins d'Haití. Un lloc on encara queden uns quants arbres junts. Durant les 10 hores, des de darrere de la finestra anava veient muntanyes, cada cop mes pelades. Antigues selves ara devastades per fer carbó i llenya per cuinar. (l'altre dia llegia que el 80% de l'energia consumida a Haití ve de la llenya). I també vam passar planes interminables, on l'aigua s'acumula i tot ho inunda, desbocada per la manca de vegetació a la muntanya. Com que no hi ha arrels, no hi ha terra capaç d'absorbir tanta aigua...

Però finalment vaig arribar a Port-au-Prince, ja de nit, amb l'esquena feta pols i l'estómac encongit. De tanta tensió, ahir va ser el primer dia que em va fer mal la panxa.

Avui dia 11 ja estic perfectament. A més a més, és el meu cumple. Diria que és el cinquè any que el passo lluny de casa. Això que sigui a l'agost...

Coses variopintes

Pels que no sapigeu res de l'Alicia, després d'un agitat i llarg periple fins a Sao Paulo, ja està perfectament instaladinha i aprenent a ballar samba... Aquí a Karis, mentrestant, la vida segueix igual de tranquil·la que sempre. Segueix fent sol al matí capaç d'evaporar tota l'aigua dels carrers, i a la tarda plou prou com per tornar-los a omplir de fang. A veure si algun dia faig una foto al matí i una a la tarda del mateix lloc per ensenyar la magnitud de la tragèdia...

Les dues obres que ara hi ha en marxa segueixen sense estar en marxa. …és a dir, a una encara no han arribat les roques per fer els fonaments, i a l'altra encara no han netejat el terreny per traÁar els fonaments. Apreto la gent per veure si podem avançar una mica perquè amb la broma de les tempestes tropicals fa una setmana que estem igual, només hem avançat una mica preparant les armadures dels pilars. Però la resposta que tinc sempre Ès que "demen si dye vle n'ap fè sa". …s a dir, que si Déu decideix que també plourà a la tarda, doncs res de res.

A vegades tot això em recorda a una barreja entre el "vuelva usted mañana" i el "me estáestresando" del malibú. Però la veritat, després de viure experiències en obres de Barcelona i voltants, no crec que sigui gaire diferent. Almenys en els temps de les coses. Aquí és el temps qui impedeix treballar, allà són altres coses!

Per sort tinc altres temes per anar fent... Les germanes de Karis (la soeur Marité i la soeur Maripol- alies Te i Po) han cedit una part dels terrenys de la parròquia per acollir una de les disciplines del Centre de Formació Professional de Karis. Ara elles tenen un petit centre on ensenyen a nenes a cosir i cuinar. En el futur, aportaran la seva experiència per formar professionals (nois i noies) de la costura (cosir i sastre) i la cuina (cambrers i cuiners). I a mi m'han demanat a veure com poden distribuir un munt d'aules de teoria i pràtica en un terreny petitíssim. Típic projecte de posar 3 aules de 12x6 i 2 de 6x6, més direcció, botiga, serveis, escales, aula d'alfabetització, espai per rentar, planxar i emmagatzemar el material; i si pot ser amb un bon porxo. I tot això en un terreny de 14x15 metres al costat d'una zona inundable... !

Aquí... comentant la jugada!

També vaig preparant i escrivint un taller de formació teòrica sobre tecnologies apropiades, similar al que ja vam fer per al BàiG, però aplicat a Karis, i orientat a constructors i dirigents d'aquí enlloc d'estudiants d'arquitectura. Però l'esquema serà similar...

- Perquè és important buscar noves tecnologies aquí i ara?
    - Economia
    - Ecologia
    - Qualitat de l'habitatge

- Factors necessaris per resoldre aquests problemes
    - Voluntat
    - Capital
    - Tecnologia apropiada

- Què és una tecnologia apropiada?

- Comparem dues tecnologies de murs a Karis (bloc de sorra ciment i torchis - moderna i tradicional)

- Són apropiades aquestes dues tecnologies?

- Exemples / propostes de tecnologies apropiades
    - Panells prefabricats (el que estem provant al projecte de Dlo Carice - ramaderia)
    - Jàsseres prefabricades (el que provarem a les noves choukounes quan es desbloquegi el tema)
    - Bloc de Terra Comprimit (que ho provarem quan tinguem una premsa sense destrossar)


    
Per anar fent boca, unes fotos de dues cases acceptables, una amb bloc, l'altra amb torchis

I parlant de premsa de BTC, aquest dissabte 9 me'n vaig d'excursió cap al sud, a l'Escola-Taller de Kamperen per veure si ens en volen fabricar una, o vendre... o qui sap! Però per fi sortiré una mica de Karis. No és que no m'agradi la tranquil·litat del poble, aqui enmig de les muntanyes la veritat és que s'hi està molt bé. Res a veure amb la inseguretat que pinten als diaris (l'altre dia a El Periódico comparaven Hatí amb Irak... en fin). Però tanta tranquil·litat... per un urbanita com jo... uf! Me'n vaig al sud i a la capital tres o quatre dies!

A veure cotxes i asfalt.

Gent amunt i avall que ni et mira perquè porta estrès a sobre.

Palmeres enlloc de mangos.

El mar enlloc de muntanyes.

I l'Escola-Taller aquesta, que es veu que fa molt temps que funciona. Ja veurem com es desenvolupen les coses... De moment vaig fent la maleta, procurant no deixar-me res. Perquè aquí és difícil aconseguir, per exemple, una pasta de dents que no tingui un gust horrible per dir alguna cosa...

Ara tinc mes feina!

Entre ahir i avui m'he passat gran part del dia fent el vago, passant coses a net a l'ordinador, preparant la meva excursió la capital i al sud de l'illa... També recordant a l'Alícia... en poques paraules, enyorant-me. Des que l'Alicia ha marxat, em piquen els mosquits, escolto música, els nens em parlen més i, de sobte, tinc moltes coses a fer. Bé, segurament és que abans les feiem entre els dos. I ara em toca apechugar a mi solet.

Així que, en la meva tristor d'avui, poso una foto d'un moment divertit: quan m'han vingut a visitar els tres fills de la Chouna. Tres petardos que no m'han parat de remenar les meves coses. La calculadora ("té piles?"), l'estoig ("quants bics!" - en creol, un bolígraf es diu "bic", jejeje), la llibreta ("quants dibuixos!"), la moleskine ("me la regales?"), la càmara ("ens fas una foto?") I així acaba la història d'aquesta foto...

D'altra banda, el que comentava el Ramon de fer petites explicacions en vídeo... pensava fer una cosa similar, però que fos el mateix soroll d'ambient qui ho expliqués. Però encara no he trobat el primer moment per compartir prou adequat per començar. Potser dissabte, que baixo a la frontera... Potser en trobo un abans. Mentrestant, segueixo amb els ulls oberts 8-)

cuina a l'SKDK

La seu central de l'SKDK és normalment el lloc on es fan les formacions més multitudinàries. En aquestes formacions hi acostumen a participar dirigents comunitaris, membres electes dels pobles veïns, representants d'associacions, etc. Poden arribar a ser fins una cinquantena. Més o menys dos cops al mes es fan sessions de formació que duren tot el dia, algunes durant una setmana, algunes d'un sol dia. Però el fet que durin des de les 9 del matí a les 4 de la tarda fa que es facin 3 àpats. I no de pa amb mermelada com segurament fariem nosaltres... es reparteixen plats de macarrons grans com per alimentar-ne dos com jo. Plats d'estofat de porc, suc, amanida, espaguetis, sopa de verdures... de tot!



Dia 26/07

Actualment, el lloc on es fa el menjar per a la gent que assisteix a les formacions no és el que podriem dir un model d'higiene ni, evidentment, un exemple a seguir. És per això que volen construir una cuina nova, just en el lloc que ara fan servir d'escombraria. I això és un lloc gros, d'uns 15 metres quadrats on s'acumula tota la porqueria fins que a algú se li acut netejar-ho una mica. Per desgràcia això no passa sovint.



Dia 31/07

Dia 04/08

Avui també he anat a l’SKDK per veure com evoluciona la neteja del terreny. La veritat és que com que no hi tenen internet (el satèl·lit segueix espatllat) ara només hi vaig quan he de xerrar de coses sèries o per veure les obres. La persona encarregada de la neteja m’explica que només pot treballar al matí ja que al migdia el sol és massa fort i a la tard ha plogut. No obstant, poc a poc el terreny va quedant net. S’han tallat dos arbres i 5 cafeters. Un dels arbres, haviem pensat de conservar-lo ja que ens podia fer de filtre entre la cuina i la zona de formacions, aquestes coses tan maques que aprenem a l'escola. Però quan he arribat, l'arbre ja era a terra... "i ara què?" en fi... més despejat la cuina es veurà més i estarà més ventilada...
Proposta final per a la cuina

be... ja estic sol...

Aquest mes d'agost ha arribat amb força i sembla que el recordaré bastant de temps. El primer dia vaig baixar fins la fontera per despedir-me de l'Alícia, que estarà un any a Sao Paulo estudiant, i amb la perspectiva de quedar-me dos mesos més cooperant aquí a Haití. A més, des del dia 31 que plou 12 hores al dia, portant a la pràctica el que vulgarment es diu "temporada de pluges". Aquests ruixats que impedeixen fer res comencen a les 14 del migdia, així que l'activitat diària es veu reduïda a la meitat. Aquests dies m'he dedicat a fer feina fora de casa entre les 9 del matí (quan representa que tothom ja ha acabat les feines matineres de casa) i la 1 del migdia (quan cada ovella torna al seu corral per dinar). Després es posa a ploure i jo em quedo enclaustrat a casa, llegint, escrivint i dibuixant, amb el porxo ple de bèsties xopes - mentre escric aquestes paraules hi ha 5 gallines i 3 ànecs.

Des que estic sol a Karis la meva vida ha agafat un caire totalment dual. Al matí passejo pel poble, vaig al riu a veure els nens com es banyen, vaig a veure la gent implicada en els diferents projectes engegats per comentar tal o qual cosa, xerro amb el metge del poble - cosa que m'assegura un mínim de 2 hores de conversa - que és cubà i porta aquí vuit mesos i es mor de ganes de tornar, o vaig a visitar les obres en marxa.

A les tardes devoro llibres, després d'acabar "L'arquitectura del poder" he començat un de contes i poemes creols ("kont kreyol") amb l'inestimable ajuda del diccionari creol-francès. És difícil, però cada cop necessito menys el diccionari, cosa que em fa accelerar el ritme de lectura. Però parlar encara em costa una mica. Poc a poc, que només porto un mes. També m'ajuda el fet de fer reunions amb gent que no parla ni mitja paraula de francès, així que m'he d'esforçar per recordar com es diuen les paraules en creol (a vegades són semblants, però gairebé mai igual) Llavors acabo parlant amb els articles mal posats, els temps verbals descoordinats... però em faig entendre, que és l'important!



Avui no poso cap foto actual perquè se'm va acabar la bateria de la càmara i me n'acabo d'adonar, així que us poso una foto de fa uns quants dies i que no ve a cuentu del que estava explicant... És el gerent de la cooperativa de cafè explicant el que queda d'una premsa de Blocs de Terra Comprimits de fa 40 anys. Fa molt, amb un capellà progre van començar a fer unes quantes construccions amb BTC. Però quan aquest capellà va marxar, la premsa es va quedar allà, a l'intempèrie de la cooperativa de cafè. I els constructors que la sabien utilitzar se'n van oblidar. Però ara, mentre ens ensenya aquesta relíquia ens diuen les meravelles que feien, i només amb terra, sense ciment."i què sòlid!"; "i què fàcil"; "i què maco!"; "i què barat!"

I es pregunten "què fariem ara construint així, sense ciment?" i l'altre li respon "tenir més diners per altres coses..."