Després de la tormenta... la calma

Després del Hanna, a Karis ha tornat a sortir el sol, i amb ell, com els cargols, tots hem començat a sortir de casa i, també com els cargols, hem començat a arrencar a poc a poc les activitats rutinàries. Els carrers han anat recuperant la seva consistència normal, evaporant l'aigua i convertint el fang en terra, amb petjades difuses, d'un peu descalç al costat d'una bota d'aigua. Per cert, fa uns dies vaig dir que posaria dues fotos per comparar un carrer abans i després d'una pluja... aquí n'hi ha una mostra, just a davant de casa.



Així que després de quatre dies de reclusió forçada, sense poder sortir de casa per no exposar-me a alguna cosa més greu que despentinar-me o mullar-me... he sortit! siiiii. Per fi! I he sortit amb ganes de fer totes les coses pendents d'aquests dies. Però ai sorpresa, aquí tothom també ha de fer les coses posposades, i com que els projectes de cuines i tal no són prioritat, doncs res, me n'he anat a passejar. A veure com les dones rentaven la roba acumulada als rius. Normalment les dones van amb la roba de tota la família i amb els nens, que emprenyen, es banyen, juguen, o simplement estan allà veient passar el temps. I també a veure com els homes llauraven els camps i enretiraven els arbres caiguts. Aquest senyor en particular és un "xofer de bous". El contracten els propietaris de terres perquè els hi guiï els bous mentre llauren i airegen la terra.





Després d’estar-me una estona observant la gent de les dues fotos, puc assegurar que la separació de feines segons el sexe està tan clara com que totes dues són igual de dures...

I passejant per aquí i per allà he arribat als camps de cafè de l'altra banda del riu, on ja comencen a madurar els primers grans. Poc a poc, a les plantes es van transformant en vermells els que estan madurs. Mentre que moltes vegades, a la mateixa branca uns altres grans segueixen ben verds. Però poc a poc la cooperativa de cafè del poble es va omplint amb gent que porta "cireres" com li diuen aquí i comença una de les activitats més important de la zona.



Abans de tornar cap a casa, volia acabar el meu dia de passeig passant per l’obra de Dlo Carice, per veure si havia resistit be el pas del Hanna. I no només he vist que sí que ha resistit, sinó que ja té un habitant. Això sí, molt petitet. M’ha costat moltíssim fer-li una foto! No sé què se’n farà quan anem seguint les obres, però en tota l’estona que vaig estar allà, ell també anava rondant la casa.