Tornem a la normalitat!

De sobte, tant ràpid com aquí es passa de la nit al dia, Karis s'ha tornat a transformar en el poblet tranquil i buit que era quan vaig marxar cap al sud. Les multituds ja no omplen la plaça ni els desconeguts ens mirem divertits els uns als altres. Tot segueix igual, invariable, com segurament són les coses als pobles de tot el món.

Com que ja no és festa la Chouna, la cuinera de casa, s'ha presentat puntualment com sempre a les 5'30 per fer l'esmorzar. Hem estat xerrant molta estona fins que m'he posat a fer una mica de feina, com sempre a la galeria de darrere, on no hi toca tant el sol matinal i es pot treballar una mica millor. He llegit una estona, he fet algun dibuixet, he preparat les futures visites i reunions... Cap a les 10 he recollit tots els trastos (llibretes, ordinador, estoig, passaport, cartera...) i me n'he anat cap a la seu de l'SKDK, com sempre, per un camí triat a l'atzar. Anava amb la intenció d'actualitzar el blog i llegir algunes notícies als diaris de sempre, mirar si seguirem tenint aquest temps assoleiat al matí i plujós a la tarda (vaja, com sempre).

Els nens, com sempre, segueixen mirant-me encuriosits mentre avanço pels carrers plens de pols. Un cop he passat per davant de casa seva segueixen cridant-me "blanc! Dóna’m 5 gourdes!" Ai... com sempre! Ara ja he adoptat la tàctica de ni girar-me, després d'intentar fer veure que no els entenia, explicar-los que no tinc diners, explicar-los que han d'aprendre a buscar-se ells mateixos un futur millor (sense esperar que els hi doni un blanc). Però com que res d'això ha funcionat... ara faig com si ni els sentís.

Un cop he arribat a l'SKDK he trobat dues coses que, ves per on, m'han sorprès. Però no m'han sorprès per originals, sinó que ho han fet perquè estaven... com sempre. El primer que he vist és que durant la meva absència al terreny on hi ha d'anar la cuina segueixen havent-hi les plantes de sempre i els dos troncs tallats segueixen allà al mig. Així que res, com sempre hauré de demanar explicacions i fer veure que el seu projecte m'importa més a mi que a ells. L'altra cosa que m'ha sorprès és que el satèl•lit segueix espatllat. Bé, ara l'explicació que m'han donat és que el satèl•lit funciona i l'antena també... però no estan connectats entre ells! Ves per on!

Així que he anat al "cibercafè", on com sempre m'he trobat el Villers, aquest cop amb cara d'adormit (a les 11'30 devia tenir una ressaca important encara de la festa del dia anterior). Allà m'hi he trobat a la Soeur Marité (consultant, com sempre, Le Monde) i a les dues metges cubanes que com sempre tenien un munt de mails de la família. . Que per cert, com sempre em segueixen dient Javier enlloc de Roger... No tinc ni idea de perquè, però ara ja renuncio a dir cada vegada "no, Javier no, Roger"

Però bé, com sempre la connexió anava més o menys ràpida, així que he pogut penjar algunes cosetes al blog, mirar les notícies, enviar uns mails i apa... quan he arribat a casa, com sempre ja m'esperava el dinar preparat. Avui dimarts, espaguetis amb salsa de tomàquet. Tal i com diu el menú setmanal que marca religiosament els àpats fins el dia del judici final. Ai... que content que estic de la vida de poble! Sempre sense sobresalts, tot tant previsible que pots fer feina o llegir o xerrar.. que sempre hi haurà una de les rutines que et dirà, conscientment o no, l'hora que és i et farà passar d'una activitat a l'altra, com sempre. Mentrestant, el temps passa implacable i el calendari i les planificacions es van modificant i convertint-se, com sempre, les coses poc prioritàries en importants, les importants en urgents, les urgents en imminents, les imminents a "això s'havia de fer ahir".