El meu primer huracà

Aquests últims dies he pogut experimentar una sensació nova per mi, estar dins un cicló tropical. Totes les meves teories sobre els vents, que no arriben a les muntanyes de Karis, resulta que són certes si el cicló no s'apropa gaire. Ara, si li dóna la gana d'entrar a l'illa pel nord est del país, ja em puc oblidar d'això. Tot va començar la nit de diumenge a dilluns, quan va començar a pujar el vent. Quan em vaig llevar vaig pensar que caram, quina cosa més rara això. Tant de vent no l'havia vist encara aquí però sí que me n'havien parlat. Deien que la temporada de ciclons comença el setembre i acaba el desembre; així que, puntualment, el vent es va presentar el dia 1 de setembre ben d'hora de la matinada i aquí segueix, dies després, sense haver parat ni un moment. No tinc un anemòmetre, però les imatges dels arbres corbats em recorden a una bona tramuntanada de la Costa Brava.

Mig dia més tard, a mitja tarda de dilluns, ha començat la pluja. Al principi suau, caient inclinada, fina i ordenada pel vent constant. Però de manera ben visible s'anava tornant cada cop més forta, més densa. I el vent més i més fort, amb constants canvis de direcció i ratxes molt fortes de tant en tant. Alguns arbres, ja cansats de resistir tanta estona han decidit rendir-se i tirar-se a terra a descansar, a veure si algú decideix replantar-los més tard. Alguns altres han dubtat massa i s'han partit per la meitat. Almenys de moment cap d'aquests arbres ha caigut sobre una casa, però un d'ells, al cap de mitja hora d'haver filmat com es movia a causa del vent, ha caigut, tot llarg al mig del pati dels veïns de davant.



Aquí deixo un petit homenatge pòstum a l'aguacater cansat (el llarg i prim de la dreta).


El vídeo d'abans i la foto de després.



Els veïns del costat, amb qui compartim pati, tenen ara mateix una estora de fulles de bananer. Uns sis o set arbres se'ls hi han partit per la meitat.

També he començat a recollir aigua... si l'altre dia vaig recollir un cub d'aigua de 30 litres, ara ja n'he omplert tres, en tres dies. Si tingués més cubs suposo que podria omplir-los fins a tenir aigua per al lavabo fins el dia de marxar d'Haití. Això si, l'aigua de la canyeria segueix espatllada... i a ningú se li acut fer un dipòsit d'aigua de pluja... si és gratis! (ara em surt la vena catalana...) Mentrestant el pati i els carrers s'han convertit en una piscina de fang, com aquelles que sortien a la tele amb noies en biquini barallant-s'hi a dins. I durant una estona que ha amainat una mica el vent i la pluja tornava a caure fineta, sense picar-te a la cara, he volgut sortir a fer un parell de fotos i m'he enfonsat fins al turmell. Així que res, m'he tret les sabates i els mitjons i apa... a passejar pel pati. Fins que he relliscat i he estat a punt de convertir-me en una de les lluitadores del fang, però sense cap altre contrincant que el meu poc equilibri. Així que tot emprenyat he decidit tornar a tancar-me dins de casa, amb sabatilles i xandall a llegir i escriure, com un senyorito. Però porto tres dies sense recórrer més de cinc metres sense xocar amb una paret, i això comença a cansar.

Vaig llegir just abans que comencés tot que després del Fay i el Gutav venia la Hannah, que encara era una tempesta tropical. Però no sé si s'haurà convertit en cicló o no. El que sí que sé és que ha estat una nova experiència ben curiosa, però... una mica de per favor! Ja sé que estem en temporada de pluges, però encara no he vist el sol. Que estem al Carib, no a Finlàndia! No podríem pactar almenys un dia de sol per cada dos de pluja?