l'ultim sopar de l'Elvis

No tenir electricitat pot tenir els seus inconvenients. Bé, nosaltres tenim una placa solar, però no dóna per molt més que unes bombetes de baix consum o un ordinador. Així que tot i que no depenem exclusivament del sol, diguem que un cop es fa fosc ja anem desfilant cap a sopar i extrany és el dia que a les 8'30 del vespre no estem llegint estirats al llit (o dormint!). Un avantatge de no tenir electricitat és que no podem tenir nevera. Això pot semblar un inconvenient a priori; però també ens obliga a cuinar cada dia menjar fresc, cosa que és tot un luxe. Amb la calor i humitat que fa aquí, res no dura més de dos o tres dies mort (sigui animal o vegetal). La manera de tenir menjar fresc és anar al mercat, comprar verdures recent collides i animals vius, sobretot amb plumes ja que tenir una vaca al pati és més complicat.

Normalment un pollastre no dura més de tres o quatre dies al pati, més que res perquè s'ha d'alimentar i això costa pasta (o arròs o blat de moro). Però hi ha hagut una excepció, amb un ànec, que l'hem guardat durant dues setmanes per avui. El problema de tenir un ànec al pati durant tants dies i veure com s'engreixa és que li acabes agafant una certa estima, li poses nom, jugues amb ell... i arribes a oblidar que algun dia acabarà ficat a l'olla amb salsa de tomàquet, patates, banana i arròs d'acompanyament.

Però avui fem el sopar de despedida de l'Alicia, amb els coordinadors de l'SKDK. Demà baixem fins a la frontera, jo em quedaré a la banda haitiana i ella marxarà per arribar a Sao Paulo després de dos dies de viatge i passar per Santo Domingo i Bogotá. Però això sí, avui anirem a dormir sense que l'Elvis passegi més pel pati. L'Elvis, l'ànec blanc amb cresta, haurà acabat els seus dies en una bona despedida...


Aquest és l'Elvis. Sobren explicacions, no? Aquest tupé, aquest caminar, aquest bufar... el rei.

Desconnexions

Portem més d'una setmana sense saber també res de Barcelona, on segurament ja devem ser un més a la família (si ha nascut el Marc), sense saber cap notícia, ni dels pares, ni amics... però suposo que al cap i a la fi tot deu seguir igual. Aquí cada setmana rendeix molt, tot i que els dies són més curts que a casa nostra, fem moltes més coses. O almenys és la sensació que tenim quan sopem...

Una setmana sense internet per diferents circumstàncies, totes elles prou haitianes! La primera és que ha fet una tormenta tropical de tres dies, d'aquelles ben chules. Al matí un sol increíble i a la tarda una pluja que inundava el pati de casa. Un dels dies ens va enganxar fora de casa i vam haver d'estar tres hores esperant al porxo de l'SKDK a que parés una mica. Però un llamp que va caure a l'antena de ràdio ens va acollonir i vam decidir marxar.


Un tormentot al pati

L'altra raó de no tenir internet és que no han pagat la factura, així que han tallat l'aixeta, jijiji. A veure quan baixa algú a Wanamèt (3 hores de temps) per pagar i tornem a estar connectats al món. Després ens han dit que el satèl·lit número 11 s'ha espatllat i que l'han d'anar a arreglar, cosa que ens ha semblat... una excusa? jeje


Les connexions de l'SKDK, internet i la ràdio Tèt Ansanm

He penjat amb la data que tocava tot el que he anat escrivint per al blog, així que avui publico vuit coses!! jijiji Fins aviat!

el preu d'un somriure

L'àvia de l'Alícia és una persona increïble, als seus magnífics vuitanta i tants anys es troba sovint amb altres àvies i arreglen o fan vestidets que dónen a una associació de Barcelona. Però aquesta vegada, aprofitant que veniem a Haití ens van carregar amb una bossa plena de roba. "Pels nens d'allà, que els necessitaran més" ens va dir. Ahir vam anar al centre per nens i nenes desnutrits que tenen les monges del poble. Discretament vam passar al pati de darrere i amb la Soeur Maripol els vam repartir a qui ella trobava més adequat.

No voliem semblar reis mags, ni crear una sensació de falsa caritat. Es fa difícil descriure el que vaig sentir amb aquestes nenes, mirant aquests vestits amb tants colors, amb una barreja de sorpresa i por. Que difícils són els somriures aquí. Alguns ploraven, altres mig desprenien una certa felicitat. Però molts nens d'aquí no riuen. No en saben perquè mai han tingut un motiu.
No vull provocar pena, només compartir un moment extrany, que hauria pogut ser molt maco però va ser agredolç. A vegades et quedes pensant... mirant-los... i sabent que hi ha solucions per aquest món. Però sabent també que qui realment pot, no vol posar-les en pràctica.

Hi ha poques coses comparables a poder posar els peus en una palangana d'aigua fresca després de caminar durant 4 hores sota el sol tropical. I si a més li sumes poder menjar unes galetes recent fetes per la nostra veïna Sra Maniquès, el plaer es multiplica per dos. En una de les nostres excursions per visitar el tercer terreny on hi ha d'anar una choukoune, hem anat fins a l'extrem sud de la comunitat. Després d'una hora de cotxe per arribar a La Rose i una i mitja més caminant pel riu i les muntanyes per arribar al cul del món, a Sabastian. I allà, on ja acaba Haití i comença República Dominicana, hi ha un terreny petit, travessat per un camí fet a base de passar-hi per dirigir-se a la frontera. En aquesta zona, les casetes encara es camuflen amb el terreny. Els murs fets de la mateixa terra que les envolta, les cobertes fetes amb un metre de gruix de palla seca i negra.

Intentant seguir el ritme...! això de la selva, molt maco, però difícil!

Una caseta totalment integrada al medi.

Tot anant cap allà hem pogut disfrutar d'uns paisatges increïbles. La veritat és que Karis és un lloc preciós, una vall entre altes muntanyes, amb bastanta vegetació, atravessada de rius i rierols, plens d'ocells i tot bastant verd (menys que fa dos anys perquè no ha plogut tant). Caminant pel riu ens ha donat la sensació d'estar caminant per una selva, però un cop hem canviat de vessant ens hem trobat un magnífic bosquet de pins. Si no hagués fet tanta calor, m'hauria posat a buscar rovellons (jonjon li diuen aquí).

Des d'aquest punt es veu gairebé tota la comunitat de Karis

Però també hi ha alguna sensació negativa en aquesta excursió. Quan hem arribat a la frontera amb República Dominicana hem pogut veure una realitat més crua del que ens esperàvem. Tot i la bellesa dels paisatges que haviem trobat mentre caminàvem, ara, allà aprop s'aixecaven les muntanyes dominicanes, després del riu fronterer. Unes muntanyes igual d'altes i igualment orientades que les haitianes, però amb una gran diferència. Les muntanyes dominicanes estan poblades de boscos molt més frondosos que els d'Haití. És el resultat de diferents realitats polítiques i econòmiques que encara tardaran molt a igualar-se.

Dia de mercat

Només unes paraules, perquè en aquest cas és molt millor veure les imatges. I evidentment, viure-ho :P
Com que la sra. que normalment va al mercat per nosaltres no hi és, avui hi hem anat nosaltres (per sort amb acompanyant!)
Colors, contrastos, llum, ombres i paradetes, trastos, menjar bo i podrit, diners i timos, gent i crits... i calor i terra i olors... una meravella

De cuines i cabrits

Cada dia estem més liats, amb projectes amunt i avall. Hem anat fins a la secció comunal de Dlo Carice on s’ha iniciat un projecte de cooperativa per a la cria de cabrits. A partir de 5 cabrits de pura raça, creuant-los amb els cabrits locals, es millorarà la producció i la qualitat de la carn de cabrit. De la mateixa manera s’activarà una petita economia al voltant d’aquests animals.

Són chulos, eh...

La cura i vigilància d’aquests animals requereix que hi hagi una persona constantment al terreny. És per aquesta raó que ens han demanat de construir una petita vivenda i una cuina per a aquest treballador. Com que és un projecte petit, fàcilment abordable i que s’ha de construir en la major brevetat possible, ens el prenem com a projecte pilot per tal de començar a desenvolupar alguna nova tècnica. Provarem, amb un constructor d'aquí, de construir amb panells prefabricats tot el que no sigui estructura ... de moment. Poc a poc anirem mirant com aportar noves solucions.
El tema de les cuines ja el tenim pràcticament acabat, només falta comentar-ho un altre cop amb els coordinadors de l'SKDK i començar les obres de la primera. De moment ja estan fent els blocs; la única cosa clara que tenen és que s'ha de construir amb blocs de ciment... però hem de buscar una alternativa! Perquè cada 30 blocs es gasten 500 Gourdes (uns 8 euros) que més o menys són els diners necessaris per menjar quatre dies. L'alternativa, però, és la fusta, que està molt mal gestionada, provocant així la deforestació ràpida de la zona... Així que hem de pensar en dues coses: reduir al màxim l'ús del ciment, i millorar la gestió de la fusta. Almenys que plantin 4 arbres quan en tallin un...

La proposta que fem per a les cuines és a partir de l’estudi que hem fet anteriorment sobre les costums de la gent del poble, amb qui hem xerrat vàries vegades sobre el tema. El que pretenem és respectar les costums locals de cuinar a l’exterior o al porxo i asseguts, però afegint unes condicions higièniques adequades mitjançant la preparació d’un espai de treball. El principal problema de les cuines tancades és la calor que hi fa a dins i l’acumulació de fum. És per això, que l’espai que plantegem tancar és molt ventilat, alt i amb una xemeneia que succioni el fum dels fogons. Els fogons són de llenya, però sobre una base amb molta inèrcia tèrmica per tal d’augmentar el rendiment de la fusta.

Així que de moment, així estem. Preparant material i discutint els projectes amb els principals implicats (formadors de salut, promotors dels projectes, constructors, cuineres... i nosaltres) magnífic!

Al mal temps bona cara

Han estat quatre dies que ha fet mal temps i no ens hem pogut conectar gens. Un temps que semblava que estiguessim a Londres, una pluja fina no et deixava veure més enllà de 5 metres i et calava si feies dues passes fora del porxo. Però per fi! Ens estaven dient que aquest any encara no havia fet les pluges que calen per les collites. I com diuen aquí, tota la vida depèn de la pluja. No obstant encara segueixen preveient que l'any que ve serà pitjor que enguany respecte les collites... Cal que plogui més per la campanya de l'arròs de novembre!


La casa del veïns, amb aquests dies grisos es veu més trista

Aquests dies, que no hem sortit gaire de casa els hem aprofitat per treballar, dibuixant cuines, lavabos i choukounes. No ens hem dedicat gaire a escriure coses personals, només alguns mails familiars i poca cosa més. El dilluns que ve tenim un parell de reunions importants per parlar de tot el tema de les construccions de les choukounes i del Centre de Formació Professional. Per a les choukounes és tot el treball de cuina i lavabo amb sala de reunions i magatzem, que han de ser un exemple constructiu i de com aprofitar els recursos naturals. Per això hem de parlar amb constructors d'aquí i amb els membres de la plataforma de salut, que seran els que faran formacions en aquest lloc.

Del Centre de Formació Professional hem de parlar sobretot de la guia docent i del Jardí Botànic. De la guia docent nosaltres podem aportar alguna cosa en la disciplina de construcció (finalment seran 4: agricultura, construcció, manualitats i fusta; tot i que la fusta no està clar encara...). Del jardí botànic començarem a treballar a partir de distribuir espais; potser ajudarà el meu PFC... quina ilu! Però ja veurem, encara no tirem coloms a volar ni fem contes de lleteres ;)


El jardí botànic del meu PFC, que potser serveix de base

Però també hem aprofitat per jugar amb les filles de la Shouna, la noia que ens fa el dinar cada dia :)



Aquí fent el burro amb la Malulu.

Animals i bèsties

Hi ha alguns dies en què em llevo ja amb mal de panxa només de pensar que m'he de prendre el resochin, la medicació preventiva de la malària, que destrossa bastant la panxa a canvi de donar-te més seguretat enfront d'una eventual picada d'un mosquit anòfeles. I de fet n'hi ha molts de mosquits, cada vespre anem de cacera just abans de sopar. El safari comença amb el ritual del plagatox, un espiral d'un producte químic que adorm els mosquits - amb algun avantatge hem de comptar! Cada nit en cauen vint, trenta... depèn de la paciència que tinguem i de si hem tancat bé o no la mosquitera de la porta. Potser els hauríem de posar tots dins un pot i deixar-los a la porta a mode d'avís per als que gosin entrar. Amb aquestes caceres hem aconseguit de moment sopar cada dia tranquils, només molestats de tant en tant per una papallona nocturna grossa com una ma.



Amb els mosquits acaba la nostra relació diària amb els animals que és bastant intensa i prolongada al llarg del dia, tot i que en realitat no en tenim cap sota la nostra responsabilitat. El primer que es desperta, per desgràcia, és el gall, que es passa cantant entre les 4 i les 6 del matí. Després que tothom l'hagi maleït mil i una vegades - segur que fins i tot els pollastres - desapareix i calla un altre cop fins el migdia. No obstant, tota l'activitat comença a engegar realment cap allà a les 5 del matí quan s'afegeixen al gall els ànecs, pollastres, coloms, gallines... tot allò que tingui ploma. Cada espècie comença el seu dia de remenar tots els racons buscant molles, formigues i altres restes petites. Hem arribat a comptar dos galls, un 14 ànecs, una vintena de coloms - impossible contar-los - i una desena de pollastres i gallines.


Uns quants ànecs practicant el noble art de la migdiada a l'ombra d'una palmera.


Part dels coloms esperant el moment en què el veí els hi tira el menjar.


Aquest pollastre té pinta de saber que tenia els minuts comptats. Com que aquí no tenim nevera, el menjar sempre es fa del dia ;)

A partir de les 5 s'activen els humans, que també en som uns quants. El sr. i la sra. Maniquès són els veïns, que viuen amb dues noies més. A la casa del costat també són cinc o sis - també és difícil comptar-los... I ja des de molt d'hora del matí van apareixent persones per treballar, fer negocis, o no, amb els nostres veïns de pati; realment aquí comença tot molt d'hora. Nosaltres som els últims que ens posem en marxa cap allà les 5'30, quan ens fem una dutxa en la que gastem menys aigua de la que segurament consumim al llarg del dia (uns 4-5 litres!)

Quan sortim al pati, tot ja engegat del tot. Tothom està immers en les seves tasques diàries; les primeres del matí són donar de menjar als animals que estan tancats o lligats com els conills (n'hi ha una quinzena) i un parell de porquets. Aquests dos porquets van arribar fa poc amb la seva mare truja, portada per un senyor ja gran. Venia a vendre els petits per unes quantes gourdes, ja que ell no té prou diners per criar els porcs. El nostre veí va acceptar el tracte, però abans va haver de caçar els porquets. Tots vam acabar participant en la persecució, rient i cridant per espantar-los, el sr. Maniquès, nosaltres mateixos, l'amo de la truja i uns quants nens veïns. Finalment vaig ser jo que el vaig agafar, després que el vam arraconar entre quatre persones a la galeria de casa nostra. I tothom partint-se de riure. Suposo que deuen estar tan poc acostumats a veure un blanc perseguint porcs com nosaltres a participar en aquesta activitat. jijiji


Els conills més petits amb sa mare.


El porc, tot espantat després de la persecució.

D'animals per aquí la casa també tenim un parell de gossos i un gat. Un d'ells, el Toki, sempre és amb nosaltres. Suposo que ha vist que som els que menys escurem els ossos! Per això ens posa contínuament cara de pena i belluga la cua quan el mirem i li diem que marxi (cosa que mai aconseguim). Evidentment, mencionar totes les bèsties nocturnes - i no tan nocturnes - com rates, formigues, escarabats, aranyes, etc. I tots els ocells que volen lliures als arbres del voltant (potser els que més ens sorprenen) com són els colibrís, picots i altres d'irreconeixibles.


El Toki esperant la seva recompensa :D



Alguns ocells que tenim pel voltant; alguns colibrís no fan més de 5 cm!

Apa, ja he escrit sobre tots els animals que tenim per aquí prop, jajaja. Són uns quants, no? A part d'observar els animals, també anem fent feina, eh... el que passa és que ens ha tocat molt el sol últimament i per això no puc escriure sobre coses serioses! Hem fet 4 dies d'excursió seguits per visitar diferents terrenys on s'hi construiran tots els projectes de sanitat de l'SKDK. D'aquí poc més notícies!

cuines i curiositats

Aquests últims dies hem estat fent visites a diferents terrenys i comunitats on l'SKDK hi vol fer algunes construccions. No sé si són coincidències de la vida o què, però a gairebé tot arreu es tracta de fer cuines i lavabos. Resulta que han decidit que un dels aspectes que els hi cal millorar més és el de la sanitat. I el fet de satisfer les més primitives necessitats humanes - com són el menjar i el defecar - resulta que són, actualment, les menys higièniques.


Inici de les obres a Savansale per fer la cuina i les latrines noves

Així que l'Alicia i jo ens hem embarcat en una recerca de la cuina perfecta i la latrina ideal, per tal de presentar alguna proposta coherent, neta i efectiva. Però no és fàcil! De latrines, la millor que hem trobat de moment és un forat a terra, recobert de formigó, amb un banc impol·lut de formigó que fa de seient. Això sí, sembla bastant incòmode!

Respecte al cuinar, la fusta és el material més barat - i també el que dóna millor gust al menjar - però és poc eficient, destrossa el bosc i cuina i cuinera queden ben fumades. El carbó podria ser una alternativa, però acaba tenint el mateix problema. També hi ha qui té gas, però aconseguir-lo és molt complicat, ja que s'ha de baixar fins a República Dominicana, amb els diners que això comporta.

Un altre tema és el de la forma de la cuina. Moltes vegades s'ha decidit construir una cuina "moderna", és a dir, dins mateix de l'habitatge, amb una taula per treballar i un lloc preparat per posar-hi el foc. Però clar, com que només té una finestra, del mateix tamany que les de la resta de la casa, tots els casos que hem vist fins ara acaben construint un cobert a l'exterior amb quatre troncs i una xapa. I tornem a començar! La cuina interior es converteix en habitació i apa... La resposta que hem rebut fins ara sempre és similar: "el fum a l'interior no em deixa respirar", "s'està molt millor cuinant a terra" i coses per l'estil. No obstant, des de l'SKDK se'ns insisteix que les cuines exemplars que volen construir als diferents terrenys han d'estar incorporades a un habitatge. Tot un repte!


Una cuina feta a l'exterior d'un habitatge nou.


Una altra cuina més "còmoda"

Però aquestes visites també ens han permès veure coses curioses, com per exemple com preparen els camps d'arròs per llaurar-los més tard. Sortint del terreny de Savansale hem sentit tot de gent cantant i, a l'apropar-nos, hem vist un grup de 5 persones airejant la terra i 5 més tocant tambors i cantant. En preguntar, ens han respost: "la nostra manera de veure la vida és fer-ho tot en comunitat". I allà estaven, fent torns per llaurar i tocar el tambor. L'únic que no feia res d'això és el senyor de la gorra blanca i el matxet: és el propietari del terreny.



No sé si es veurà el video, però és tot el grupet llaurant...

Més tard ens han convidat a una casa a dinar. Ens han preguntat si voliem un mango, els quals no podíem rebutjar. A les dotze del migdia, quan l'ombra s'amaga sota els peus i desapareix, un mango recent collit és una benedicció. Així que ens han convidat a seguir-los fins a un arbre d'allò més gros on el germà petit s'ha enfilat en un obrir i tancar d'ulls. Segons més tard comencen a caure mangos un darrere l'altre. N'hem menjat fins estar-ne tips i encara en sobraven. Les pageses de la Boqueria ens diuen que hi ha poques coses més bones que la fruita recent collida. Si sabessin realment la raó que tenen...


La taca vermella és el germà petit de la família collint mangos


I aquí el Roger disfrutant dels mangos!

I una altra cosa curiosa... a la comunitat de Dupont, on encara han de decidir en assemblea si construeixen o no la choukoune com a centre de sanitat, hem conegut una senyora disposada a donar gairebé mitja hectàrea de terra per construir-la. És un espai pla i una mica elevat, amb vistes precioses cap a les muntanyes properes. Tothom desitjaria tenir-hi un porxo on seure al capvespre a veure caure el sol. Però ella prefereix que al terreny s'hi faci un centre per a tota la comunitat. Aquesta senyora, curiosament, es diu Mme. Charité. Deu ser veritat que el nom condiciona la manera de ser de cada un...


Visita al terreny de Dupont

Quina calor!

Hi ha dies en què ni els ànecs s'atreveixen a sortir al sol i allunyar-se una mica de sa mare. Uns dies en què no corre ni una gota d'aire i fa que la calor i la humitat es converteixin es converteixin en sufocants. Un dia com aquest, nosaltres hem decidit anar a visitar a La Pierre una construcció que ja vam estudiar fa dos anys. Bé, no és que ho haguem decidit nosaltres... Portàvem dos dies esperant a les 8 del matí a algú per acompanyar-nos a veure el terreny de Savansale, el del Jardí Botànic, i aquest algú no apareixia perquè havia d'estar a Cap Haitien resolen temes més importants. Així que, al tercer dia hem decidit que si no venia ningú un altre cop hi anàvem i punt. Tot i que ens hauria agradat anar-hi amb algú que ens expliqués totes les novetats dutes a terme aquests dos anys.

Però tachán! a les 8:05 ha aparegut el Michelet, que treballa en temes de salut comunitària per dir-nos que venia per acompanyar-nos. Però no a Savansale, sinó a La Pierre, perquè per anar a Savansale abans s'ha de parlar amb el Cacic de la zona... Així que res, hem anat de bon matí a caminar, una mitja horeta, sota el sol, que a les 8:30 ja pica d'allò més. Hem estat parlant una estona amb la gent d'allà, sobretot la Suzette, una agrònoma. Ens hi hem entretingut unes dues horetes. I al tornar... amb el sol tan alt... no hi havia qui caminés. No es veia ningú caminant, només l'Alicia el Michelet i jo. I l'Alicia i jo reflexem el Sol, així que se'ns veu poc, jajaja


El sol cau tant vertical que ni el barret fa ombra!


Marró del riu, marró de la terra, marró de la nena

Tornant al poble, hem passat per casa de la Sra. Da, que ha obert el primer bar del poble, amb tauletes sota un Zamand (ametller d’índies suposo) Aquest dissabte ens ha dit que fa la primera gran inauguració. Diu que tindrà els preus molt més baixos que els altres venedors del poble. Per vendre molt de barato (millor que poc de car) i així anar renovant l'estoc. A més, els dissabtes farà menjar preparat. Això promet. Ens hi aproparem a veure com està l'ambient.


Els ànecs que no surten de l'ombra ni que els persegueixis!

Alguns projectillus en marxa

Ens hem pres un parell de dies per reflexionar i passar a net les coses. Sona estrany penso ara, ja que tampoc portem gaire temps aquí... El primer dia vam tenir dues reunions (quina efectivitat!) bastant intenses, de benvinguda i de treball alhora.


L'Alicia i el Roger a "l'oficina" de casa. Darrere l'Alicia, a terra, el gos negre. Un dia farem un article amb totes les bèsties de casa!

A la primera reunió, el Doy - coordinador de l'SKDK - ens ha explicat com ha evolucionat la comunitat aquests dos últims anys. Tal i com esperaven, han aprovat i posat en marxa el que ells li diuen "le Rêve", el somni. Aquest somni són accions concretes de desenvolupament de la comunitat, que es van decidir en assemblea. És a dir, que pertanyen a tots aquells que van voler en un moment decidir el futur de la seva comunitat. Aquest somni està dividit en 4 plataformes:

- Alimentació, agricultura i ramaderia
- Educació
- Sanitat
- Organització social


La seu central de l'SKDK, amb la flamant nova sala de reunions

Cada una d'aquestes quatre plataformes té una complicada organització, però ja estan funcionant a bon ritme. La que millor funciona és la d'organització social, amb moltes formacions per a les associacions locals. Respecte a la sanitat, el que més crida l'atenció són els dos nous centres de salut comunitària, que ja s'estan construint, un d'ells al costat mateix de casa nostra. A més, preveuen la construcció de cinc petits llocs de reunió i/o formació en sanitat. Ens han demanat que els hi donem un cop de mà a projectar-los, així que d'aquí poc començarem a tenir feineta d'arquitectes!


El nou centre de salut al costat de ca nostra

Però on més "feina" ens han donat és en el camp de l'Educació. El primer que haurem de fer és ajudar a fer el pla d'estudis del Centre de Formació Professional, sobretot pel que fa a la construcció. De fet tenen assignats ja tots els professors, però cap d'ells és de construcció, tots són d'agricultura, ramaderia, etc. També anirem d'aquí poquet a visitar el terreny on hi haurà el Centre de Formació per tal de veure exactament com estan els edificis actuals i començar a pensar en la distribució del jardí botànic, que sembla de moment el més urgent de tot. El curs comença al setembre, i les inscripcions el 21 de juliol, així que hi ha molta feina a fer!


Fotoplànol del terreny on hi haurà el jardí botànic i el Centre de Formació Professional


Finalment també ens han demanat que pensem en dos cursos que s'han de dur a terme. El primer sobre tecnologia i construcció, l'altre sobre urbanisme i gestió del territori. Així que de moment no estem gens avorrits! A més a més ens hem portat dos llibres d’allò més addictius i ens passem les hores lliures al porxo, llegint. Molt recomanables: “El siglo de las luces”, del Mendoza (gràcies Ferran pel consell) i “La arquitectura del poder” de Deyan Sudjic (tranqui pare que t’arribarà sencer!)

Primeres impressions des de Karis

Amb un primer cop d’ull, sembla que el poble de Karis no hagi canviat gaire aquests dos últims anys. La vida segueix igual de tranquil•la. Els nens ens miren estranyats quan passem pel carrer i els hi diem un amable “Bonjou! Kouman ou ye?” I per resposta obtenim un tímid “nou bien” o un “m’la”. Inclús de tant en tant, un xaval observador crida: “Blanc!!!”

Diumenge hem anat una estona a missa, fins que ens hem avorrit de no entendre res de res (encara! D’aquí poc comencem les classes de kreyol). El pare Obla segueix fent els mateixos discursos interminables, parlant de Jesús, la solidaritat i l’esforç que hem de fer en aquests temps difícils. I tothom l’escolta, més o menys avorrits com nosaltres; però ells ho entenen tot!

La veritat és que potser sí que en aquests dos anys els temps s’han tornat bastant més difícils. El preu dels aliments ha pujat molt, sobretot el dels més bàsics. Per exemple, fa un any, una marmita de blat de moro costava entre 25 i 30 Gourdes (més o menys mig euro). La setmana passada el preu de la marmita va arribar a les 130 Gourdes; 5 vegades més en un any!

Hi ha dues raons principals per explicar aquesta escalada de preus. La primera relacionada amb el canvi climàtic ja que la temporada d’huracans de l’any passat es va retardar 3 mesos. Entre setembre i desembre va haver-hi unes pluges massa abundants a Karis, just quan els agricultors feia poc que havien sembrat les collites. Resultat, la collita de blat de moro i de festucs perdudes. Posteriorment, de febrer a maig, quan havia de ser altre cop la temporada de pluges, hi ha hagut una gran sequera, fent que gran part de la collita de cereals es perdés, sobretot l’arròs.


El veí caçant pèsols al pati de casa nostra

La segona raó està relacionada amb el Programa Mundial d’Aliments (WFP en anglès) i altres iniciatives suposadament solidàries de grans institucions mundials. A Karis hi ha vàries escoles que, durant anys, han depès fortament d’aquests programes ja que reben aliments a canvi de res per als seus alumnes. Aquests nens, gràcies a aquesta assistència s’asseguraven almenys un àpat calent un cop al dia. Aquest any, el subministrament del PMA s’ha vist reduït a la meitat per diverses raons (desastres humanitaris a l’Àsia i escalada – també – de preus a nivell mundial). Així doncs, com que molts nens no poden menjar a l’escola, o mengen menys, les famílies han de comprar més aliments al mercat.

Puja la demanda, menys oferta... resultat: augment desmesurat dels preus i ningú sap trobar-hi una solució. N’hi ha que insinuen que als països rics ja els interessa que els països pobres segueixin sent pobres. D’altres ja parlen de “revolució”. Coses d’aquest sistema econòmic mundial que especula amb el preu de la vida de les persones.


Comerç típic al mercat de Karis

Avui ha sortit la vena pessimista, però aquests primers dies també hem pogut veure que hi ha molts projectes en marxa, alguns molt brillants. Des de temes més socials (tallers sobre com crear cooperatives agrícoles) fins a la creació de dos nous centres de salut a la comunitat fruit de l’anàlisi, discussió i la decisió popular.

Ja anirem explicant, poc a poc, que tot just acabem decomençar!


La nostra veïna més petita jugant amb un sedàs d'arròs