De Port-au-Prince a Camp Perrin

Tot i que Haití és un país bastant petit es poden veure molts canvis de paisatge al llarg de les seves interminables carreteres (interminables tot i el tamany petit del país, no sé si m'explico...) Aquests últims dies he estat al sud, concretament he anat fins a Camp-Perrin, prop de Les Cayes. I la veritat és que tant les muntanyes com la vegetació són totalment diferents que el que vaig veure al Nord. Segurament aquests canvis es deuen, com a Catalunya, a que el país està travessat per enormes cadenes muntanyoses que aïllen climàticament una zona i una altra.

Diumenge vaig anar a un berenar-sopar per celebrar l'aniversari d'un amic de la Rosa, la meva amfitriona a Port-au-Prince. La festa era a un poblet que es diu Furcy, enfilat a 1800 metres d'alçada, seguint la carretera de PaP cap a Pétionville i Kenskoff. Doncs be, a Furcy, per primera vegada des que sóc a Haití, vaig passar fred! Per molta latitud tropical que gaudeixi Haití, a 1800 m no hi ha discussió! Però la veritat és que tenia moltes ganes de passar una mica de fred... mentre escric això, al sud i aprop del mar, estic suant la gota gorda!

Per arribar a Camp-Perrin (Kamperen en creol) hem hagut d'anar fins al sud-oest, gairebé a l'extrem de l'illa. Però abans s'ha de recórrer una interessant carretera que comença al centre de Port-au-Prince, recorre uns quants quilometres al costat del Carib, creua una cadena de muntanyes, torna a recórrer uns quilòmetres al costat del mar (aquest cop a l'altre costat de la banya sud d'Haití) i finalment es torna a endinsar a les muntanyes, prop del parc nacional del Macaya, amb el pic més alt d'Haití (2680 m)

Però el més divertit de sortir de Port-au-Prince és travessar un immens mar de tap-taps, totalment caòtic i imprevisible. Els tap-tap són el transport que més s'assembla a un servei d'autobusos nostre. Però aquí no està gaire clar si és public o privat. Tot i tenir matrícula TP (Transport Públic) gairebé sempre ho gestiona un privat. Però el que sí que ténen tots els tap-tap són un munt de gent a sobre en equilibri inestable. I també tenen en comú un inconfusible estil artístic, pintats amb mil colors, personatges del món (he vist des del Messi a la Shakira) o símbols (des de l'àguila dels Estats Units al ProEvolutionSoccer).

Les fotos no són meves, no m'han quedat gens be perquè no m'he volgut plantar al mig del carrer a fer fotos dels tap-tap. Però us poso fotos que he trobat pel google i són com els que jo he vist jijiji