De James Joyce a l'ultim post

Si jo fos James Joyce, probablement hauria estat ahir quan hagués començat el meu interminable Ulisses. Però potser no seria l’ Ulisses, potser seria el Robinson, per allò de ser més exòtic i menys interminable. I també perquè jo, per sort o per desgràcia, tampoc sóc James Joyce.

Ahir era dissabte, un dia qualsevol d’aquesta temporada de pluges que va començar puntualment. Matins assolellats, ocellets cantant, flors i violes i romaní. La terra assecant-se i desprenent aquesta humitat, visible en forma de boira baixa i matinera. A partir del migdia fins a la posta del sol, algun vent, que porta algun núvol, que porta alguna pluja. I molt sovint aquests “algun” es converteixen en “molt”.

Però ahir era dissabte. I vulguis o no, els dissabtes no són un dia qualsevol. Igual que les imposades tradicions cristianes fan que diumenge no pugui ser un dia qualsevol; no pots anar a la botiga i demanar 2 alvocats; 10 gourdes senyor. Com que 10! Si al costat me’n venen un per 4! No... no senyor. Això en diumenge no pot ser, perquè si el Senyor va descansar jo també faré veure que puc tirar endavant la meva família treballant només sis dies la setmana, però sempre dins el pati de casa, que el Senyor no em vegi.

Doncs a causa d’unes altres tradicions, menys cristianes però no menys humanes o polèmiques, la Chouna tampoc puja a treballar a casa meva els dissabtes. Els dissabtes, les dones de Karis baixen al riu amb cossis plens de roba, draps, llençols, tovalloles, verdes, vermells, de cotó, del Son Goku, sintètics, de segona mà, de llocs del món que ni coneixen ni coneixeran. I mentre elles estenen sobre la terra tota la roba, interminable com un segon riu paral·lel amb les seves ones i els seus reflexes i capricis de la física, elles, les filles, les ajuden i omplen l’aire amb les seves cançons agudes i melodioses, que tant poden parlar d’un amor impossible adolescent com de la bondat de Déu. I mentrestant, ells, els fills, corren despullats darrere una pilota i discutint si ha estat gol o no. Corren darrere la roda d’una bicicleta, donant-hi cops amb un pal de fusta, creant un ritme frenètic amb els peus nus xocant contra l’argilós paviment, combinant-ho amb el xoc entre el metall i la fusta.

Així doncs, ahir dissabte, com cada cap de setmana des de fa dos mesos, o inclús dos anys, em va tocar fer el sopar. Després d’un dia de denses reunions per veure si es posa en marxa una petita cooperativa de construcció de Blocs de Terra Comprimida, feia una mica de mandra. Però després d’haver dinat a corre-cuita només una truita de dos ous, això si, ous país, criolls, a 7 gourdes la unitat, més que un gros, formós i brillant alvocat; després d’una truita de dos ous que m’havia quedat amb gana. I la gana, guanyant a la mandra, em va fer obrir la porta de l’armari, allà on porugues s’hi amaguen les olles, les paelles, les llimones, el ratolinet, el maggi i, sobretot, les verdures. Aquestes verdures fresques, collides d’un hort proper deu fer menys de tres o quatre dies. Ahir, pastanagues, patates, cebes i cogombres, totes amb les seves humitats, la seva terra negra enganxada a la seva pell com si haguessin estat fent un bany de fang en un balneari d’alt standing. Que de fet és d’on les van recollir. D’un bany de fang, clar.

I l’olor a terra i verdura va envair l’armari en un segon, i al segon següent l’habitació era plena d’aquella sensació de frescor estranya i natural. I de sobte, la cuina de Karis era la cuina del piset de Barcelona en l’època que preparàvem el projecte d’Haití i l’Alicia entrava amb el cistell ple a vessar. D’un costat hi penjaven les fulles d’un manat de pastanagues, de l’altre hi anaven uns porros. Més avall, les arrugues del carret de la compra no podien amagar una bossa plena de patates. He passat per les pageses de la Boqueria i no ho he pogut evitar. I d’aquell somriure en sortia una felicitat immensa que barrejada amb la frescor de l’hort del Prat dins una cuina del Raval, em va gravar aquest record en la memòria com qui grava el nom del seu amor en l’escorça d’un arbre.

Però no sé si és aquesta olor la de la meva magdalena de Proust perquè amb aquest somriure estúpid que em caracteritza quan estic sol i enyorat vaig seguir pelant patates, mans brutes, cebes, ulls plorosos, cogombres, mans enganxoses, pastanagues, compte amb el ganivet! Perquè les pastanagues aquí no són còniques com la del Buggs Bunny, com les dels envasos del Carrefour. Aquí les pastanagues són arrels caòtiques, subjectes a les lleis de si hi ha pedres em torço, si hi ha més pastanagues les esquivo, em faig més petita, més grossa.

I un cop ben pelat tot i tallat a trossets ho tiro a l’olla on, no sé si per precaució, hipocondria o paranoia, fa 10 minuts que bull l’aigua de l’aixeta. Esperant la mitja hora que s’ha de passar ben tapat a l’olla de ferro colat, gris, cada any més negra, pesada i panxuda, jo m’assec al porxo. El soroll de les gotes sobre la xapa metàl·lica suposen un magnífic decorat sonor per a la meva última adquisició a la biblioteca de l’SKDK, de la qual, paradoxalment, sóc membre des de fa només dos dies. Quasimodo es passeja per la meva imaginació, pujant les torres de Notre-Dame, entre la pluja i rivalitzant amb les gàrgoles, no tan sols en bellesa sinó també en majestuositat i misteri. I la pluja segueix caient, a intensitats intermitents i es segueix barrejant amb el crepuscle del París del s.XV. O és el crepuscle de Karis? Una confusió probablement ajudada pel Barbancourt reserva especial, envellit 8 anys, el Rom cinc estrelles haitià que m’acompanya aquest vespre recorre el meu pensament. Amb tot, la mitja hora passa volant, ràpida com un colibrí no més gros que una de les gotes que cauen del cel. L’alarma del meu rellotge Decathlon comprat segurament per l’atractiu 9,90€ i no per la seva gepa com la del nostre ja mencionat personatge medieval, em desperta del meu viatge mental i temporal. Torno corrent a apagar la bombona de gas que alimenta el rudimentari fogó on cou la meva verdura, el més semblant a la meva enyorada dieta mediterrània. Plego el drap de cuina una, dues, tres vegades i amb ell aixeco la pesada tapa. Un núvol humit, dens i calent envaeix, de cop, tota la sala. L’aranya que penja a la cantonada fuig espantada cap a l’escletxa entre el mur i el fals sostre; mai li han agradat les saunes, li fan baixar la pressió. Jo no tinc temps de reaccionar. Em quedo paralitzat i el vapor m’entra als ulls, la boca, les orelles i... el nas... i de sobte acabo d’entrar per la porta, en banyador, amb els peus plens de sorra i les espatlles cremades pel sol. La casa fa aquesta olor a verdura recent feta que ma mare ha fet cada dia des que tinc records, fins i tot a l’estiu. Arribo d’hora, la verdura just surt de l’olla, després d’hores de bullir pacientment i omplir d’olor els dos pisos de la petita casa blanca i lluminosa. L’olor, suau però persistent, durarà fins ben entrada la tarda, quan ja ens l’haguem menjada ben freda i amb una bona carn a la brasa. Mentrestant parlem d’arquitectura i de la llum, com el sol i l’aigua han influït en les cultures antigues i modernes. El sol mediterrani, l’olor del mar proper, la verdura acabant-se cullerada a cullerada...

Tot s’acaba bruscament quan em cremo el dit índex i anular de la mà dreta mentre intento colar la verdura amb un colador vermell, comprat fa poc al mercat, tres vegades més petit que l’olla, però més gran que el seu predecessor, trencat la setmana passada. La meitat de la verdura es va quedar al colador, l’altra va anar a parar a un plat fondo, d’aquests de ceràmica barata amb flors pintades a mà per un esclau xinès del segle XXI. Per celebrar-ho – no l’esclavitud del segle XXI sinó la meva primera verdura mediterranocaribenya en molt de temps – vaig anar a l’habitació on, ben gelosament guardada hi tinc una ampolleta de Koura Saifan extra virgin oil. Vingut directament del Líban. Directament després de passar per Brooklyn (N.Y.) i Port-au-Prince (Haití). (és curiós com a vegades ciutats com N.Y. adquireixen la dimensió d’Estat). Oli d’oliva, acidesa màxima 1%, una premsada, sense colesterol, l’últim toc que li faltava al meu banquet de patata, pastanaga, ceba i cogombre. I com no podia ser d’una altra manera, vaig canviar la forquilla de llautó per una de ferro ben sòlida i em vaig posar a fer ni més ni menys que puré de verdures. L’estat màxim a què podria aspirar una patata de províncies, una humil pastanaga sortida del camp més pobre i sec. El màxim honor per una ceba d’entre milions de cebes. Puré de verdures. Primera forquillada, textura homogènia, banyada de líquid daurat. Curt viatge fins a la boca i explosió. Explosió de tots els sabors barrejats, tots alhora en perfecta harmonia, sense destacar però sense desaparèixer. Oli, patata, pastanaga, ceba, cogombre. Puré de verdures. Perfecte.

No diré que em va caure una llagrimeta per no convertir el meu Robinson en una tragicomèdia. Però aquest gust sí que em va transportar a aquella taula allargada, de fusta, en una cantonada de l’Eixample barceloní, on un nen de sis anys feia carreteres amb la forquilla a través del puré de verdures sota la mirada entre seriosa i divertida de son pare. El sol ja es començava a pondre, i a través de la finestra orientada a oest, enlluernava els meus petits ulls negres. Tancant-los una mica, no sé si pel sol o per fer pena, em vaig girar cap a mon pare. No en vull més! Dues autopistes més i prou. Només dues autopistes? Que be, sóc un gran negociador. Però... de quants carrils?

Un gall boig em torna a la realitat. Almenys a l’Eixample no hi ha galls, i encara menys, bojos com els de Karis. Bé, a la polleria Manolita hi ha galls, però més que bojos estan ben morts. No, no, sóc a Karis, assegut a la solitària cadira metàl·lica del menjador, amb una magnífica verdura que amb el temps he après a apreciar. El gall, que cada matinada he desitjat que acabés com els de la senyora Manolita, em va fer veure que això s’acaba, queden poques cullerades en aquest plat. Després un altre plat, que segueix pacient al colador. I finalment les postres. La setmana s’acaba (dissabte nit), dilluns comença la última setmana completa del viatge i després, les postres, maletes, avaluació, acomiadaments...

El gall, per primer cop en tres mesos m’ha despertat quan tocava, no a les 3:30 de la matinada com cada dia. D’aquí una setmana i mitja m’espera un Airbus Industrie A330-200 – que per mi ja li poden dir Chiti Chiti Bang Bang- al Aeropuerto de Las Américas, de Santo Domingo. I ara, mentre menjo el segon plat de verdura, em van assaltant diferents dubtes, uns més seriosos que altres ho reconec; però sí, estic encantat de tenir la capacitat dual de ser banal i seriós alhora. Una papil·la excitada per un tros de pastanaga i em pregunto si la caseta feta mig en bloc de formigó i mig en fusta, bambú i fang esdevindrà un bon exemple. Ja gairebé està acabada, però els veïns realment s’interessaran per aquesta tècnica nova que ens ha permès estalviar un 30% del cost total, però com que no és tota de ciment no els sembla prou sòlida? S’adonaran que una cosa és l’estructura i l’altra els tancaments? Els hi hauré deixat una mica de catalanitat i miraran més a la butxaca? S’adonaran que a dins hi fa menys calor? Seran prou valents com per adoptar unes idees noves? Potser acaben fent servir el trenat de bambú per tancar una galeria, com el Heikkinen i el Komonen a la Villa Eila, a Mali? Bé, ja m’agradaria ser com aquest parell de monstres de l’arquitectura finlandesa.

La dolçor d’un tros de patata em fa canviar de pensaments, aquest cop més personals: tindré agorafòbia en dormir sense mosquitera? Segurament al matins em fotré de cap a terra buscant el forat de la mosquitera inexistent. Fins que m’adoni que els mosquits tigre que hi ha a Barcelona no es poden ni comparar als mosquits diente de sable que tenim aquí no em faré a la idea que no tinc mosquitera. I parlant de dormir, espero trobar un llit petit, que això de dormir sol en un llit de matrimoni és trist. Tants llocs per on entra el fred, tant llençol sense ningú amb qui barallar-te, poder-te creuar en diagonal sense rebre cap patada, tirar-te un pet i gaudir-lo sol i sense cachondeito... massa problemes! No hi estic acostumat.

I un grumoll de sal em transporta cap a la seu de l’SKDK, els dies de la formació, amb l’esperança que totes les discussions, debats i propostes no siguin, com diuen aquí, rentar-se les mans en el fang. Com a arquitecte, espero que el primer dia de formació encengués una petita llumeta que els hi indiqui la sortida d’emergència de la insalubritat i la poca qualitat de vida en què viuen ara. Encendre el primer fanal d’una mínima planificació urbana, per a preparar un creixement del poble, menys dens, sense cases amb 7 persones per habitació, amb vivendes ben ventilades, en terrenys no inundables, amb materials ecològics, barats i resistents als ciclons, amb unes mínimes xarxes de serveis, aigua potable, sanejament, d’espais públics on divertir-se... No seria un magnífic Projecte Final de Carrera per a un estudiant valent i compromès, d’una Escola valenta i compromesa?

Del segon dia de formació tant de bo en sortís una petita cooperativa de fabricació de BTC. Jo he tingut molt poc temps, però em sembla que la il·lusió ha sigut molt gran. Descobrir que de l’argila, un material que com ells diuen “nou genyen twop” (en tenim massa) poden fer-se blocs utilitzables per a la construcció! Hauré estat prou entenedor com perquè duguin a terme una bona prova pilot? Però prou curt alhora com perquè vegin que necessiten una formació de veritat, d’un mes sencer, d’algú que sigui un professional de la construcció en BTC i els ajudi a millorar les propietats de la terra, a produir blocs perfectes, a crear una microempresa que desbanqui el totpoderós ciment – que ja costa 375 i quan vaig arribar en costava 225.

I el bon amic cogombre, tan lleig per fora com gustós per dins, em transporta a Savansale, on el primer dia que hi vaig anar em vaig endur una desil·lusió perquè hi havia unes construccions que farien impossible la realització del meu PFC, però que a poc a poc vaig anar entenent que eren molt més importants les tecnologies que els edificis. I que per al jardí botànic encara hi podia aportar molt, però sobretot gràcies a l’ajuda de l’agrònom colombià que va venir quatre dies. Però ara, al Centre de Formació Professional de Karis, on les classes comencen el 6 d’octubre amb un acte al qual estic convidat, hi ha un plànol de distribució de les 7 hectàrees de terreny, dividides en zones de conreu, pastura, de recuperació, de jardí botànic... Un somni de la comunitat, ara plasmat en paper.

I qui queda en aquest puré? La ceba, la dolça ceba... que tan sovint ens fa plorar, al més graciós i al més seriós. I com que tinc de les dues coses, ara sí que cau la llagrimeta per allò que fa un trimestre o més que no veig. La família, les converses agradables, els amics, la meva preciosa ciutat, la casa que ja no tinc, el mar mediterrani i l’olor de la ginesta que aquest any m’he perdut. Les nits de festa i els sopars amb la trapella de la meva germana, els partits de futbol – al bar i a la pista – i les nits d’entrega i els dies de feina. Els migdies interminables amb les àvies, i els passejos pel meu barri. I tot això començarà a tornar aviat...

I a part hi ha l’Alícia, a qui ja fa dos mesos que no veig i encara no sé quan, com i on la veuré. Amb qui he compartit tant (tot!) que fins i tot he vingut al cul del món amb ella. Dues vegades! Amb tota una sèrie de records acumulats que, per avarícia, em guardaré per mi solet! Però clar, aquests pensaments també fan una mica l’efecte ceba. I no perquè treguis una capa i en surti una altra. Bé, potser també.

I evidentment no puc oblidar tota la gent a qui he conegut aquí, amb qui tant he compartit i après. Tot l’equip de l’SKDK, el Doy tan omnipresent, el Leonel, sempre rialler, el Kew parlant tan baixet, l’Erilan seriós i vestit de funcionari, l’Elvé esbojarrat, la Sissí sempre curiosa, la fredolica Ginette, l’interessant Michelet que a tants llocs m’ha acompanyat. I tots els que em deixo (el JeanPierre, la Rose, la Da...). I els meus veïns hiperactius, sempre ocupats amb la botiga, amb la cuina, la fusta, els animals... el sr. i la sra. Kès, Manikès. I la Miminn, sempre treballant, la nena que balla sota la pluja i fa que el món s’aturi. I la Shama, la nena que no té pare – com tantes d’altres – i que té la mare treballant a Port-au-Prince i ha acabat dient papa i mama al matrimoni Kès. I la Chouna, que cada matí apareixia com un clau a les 6 en punt, fes sol, fred, vent o pluja amb el seu bon dia rialler disposada a fer les seves cuinetes, des del pollastre amb arròs, fesols, ceba, all, alvocat i mango amb suc de grenadia, fins a la truiteta més simple. I les seves dues filles i els seus tres fills, cada un més terratrèmol que l’altre. I el seu marit silenciós. I tots i cada un dels veïns de Karis amb qui m’he quedat xerrant hores, sota el sol o sota un mango, asseguts en un porxo, o mirant la pluja. I els joves amb qui vaig anar d’excursió en el meu únic dia complet de vacances. I tots aquells formadors amb qui he compartit algun taller i la casa de l’SKDK alguna nit. I la Rosa, sense qui ni tan sols se m’hauria passat pel cap venir aquí. I menys sobreviure-ho.

I també recordo, acabant d’assaborir l’última forquillada de verdura tots aquells que m’han llegit i, sobretot, escrit, ja sigui al blog, al mail, al facebook o al telèfon. Ai... que bo tot plegat.

Gràcies i fins aviat

Fi.