Excursió a Clérisse

Avui he fet una cosa que esperava des que vaig arribar aquí. No perquè fos totalment prioritària, ni molt menys, però m'ha servit per desconnectar totalment. He anat a Clérisse, una zona amb moltes cascades i espais d'aigües tranquil•les on et pots banyar. Hi hem anat un grup prou nombrós, format per nens i joves de Karis, una cooperant belga que aprèn creol aquí i jo. Un grup prou heterogeni com per assegurar un bon dia de xerrera interessant i divertida, a més d'una excursió prou llarga.

He sortit d'hora, cap allà a les 7'30, quan el sol ja picava, tot i que havíem quedat que sortiríem a les 6. Però ja se sap, el temps aquí és tan relatiu que mai saps què pot passar. Tant pots sortir abans com després. Avui ha tocat després! La marxa ha començat lenta (sempre costa engegar) però quan hem sortit del poble i hem començat a passejar pels camps del voltant de Karis hem accelerat el pas perquè ja no hi havia ningú a qui saludar. Els paisatges, realment increïbles, anaven variant des de planes d'arròs fins a muntanyes plenes de pins, semblant a la Cerdanya.

Però el més curiós ha estat quan hem arribat al riu perquè, després d'hora i mitja caminant sota el sol, ens hem endinsat en un medi gairebé selvàtic, amb un riu totalment cobert d'arbres, amb molta ombra, ple de lianes i bitxos estranys i entre parets verticals a banda i banda. A vegades em sentia talment un explorador visitant un lloc on ningú hi havia posat mai els peus. Però llavors mirava una mica més endavant i veia 10 joves de Karis que s'escapaven a una velocitat impressionant mentre jo em distreia mirant una planta, fent una foto o intentant esquivar una roca que em feia mal als meus peus delicats. Perquè evidentment, caminant pel riu anàvem descalços, entre pedres punxegudes o llefiscoses (repartides al 50%)



Aquí un trosset del riu, mentre se m'escapava el grup.

Però finalment ha valgut la pena arribar a la zona de cascades i poder fer una bona remullada. L’aigua, sorprenentment fresca anava amb una força molt gran en els llocs amb salts d’aigua, però a les piscines... ni un remolí, l’aigua tranquil•la com... una piscina, si! Per cert, quan m'he tret la samarreta, així a plena llum del sol m'he adonat que estic especialment blanc! Tot i que tinc els braços molt morenos, la resta del cos, sempre protegida del sol, s'ha quedat amb el color hivernal d'un europeu qualsevol! jijiji Després d'aquest primer bany relaxant i revelador hem anat a visitar diferents cascades i piscines naturals, tot baixant pel riu mitja horeta més, fins que hem arribat al capdamunt d’un salt d’aigua des d’on es veia bona part plana de República Dominicana.


Ole quina gràcia i quin salero, i que blanc que estic!


Toma cascada



Però el més divertit de tot el dia ha estat parar al lloc on hem dinat, l’últim i més gran dels estanys. Un centenar de joves s’hi havia trobat, suposo que animats pel fet de ser dissabte, que les vacances acaben d’aquí poc... Una mica de música, molt clérin, molts riures i una animació sense límits. A casa nostra haurien enviat els mossos, però aquí tothom gaudia del lloc a la seva manera, sense molestar als altres. Alguns es banyaven (o aconseguien flotar) tranquil•lament, altres es llançaven de cap (o de panxa), altres xerraven sota el sol implacable del migdia. Ens hi hem estat unes bones dues hores fins que hem recollit els nostres trastos i hem desfet el camí de tornada. Per sort, just quan hem arribat a la carretera ha passat un camió/autobús i hem corregut tots a agafar-lo entre crits de desesperació per la calor i la pols del camí i d’alegria per la bona sort. Així que ara ja puc sumar el camió a tots els transports que he agafat des que sóc aquí(avió, taxi, bus, cotxe, moto, tap-tap i bicicleta; ja només em falta el cavall!)

Al final, després d’una magnífica dutxa reparadora i una bona dosi d’aftersun m’he fet un bon entrepà de mantega de cacauet i un bon suc de granadina, assegut al porxo, amb els peus fets pols, però un dia magnífic en el record.