De Karis fins a Port-au-Prince

Són curioses les voltes que dona la vida, i les voltes que acabo fent en un país com Haití. Divendres al mati em vaig fer la maleta pensant que el dia següent me n'aniria cap a Sto. Domingo per sortir diumenge cap a Port-au-Prince. Pels que no estiguin habituats a les dimensions de l'illa de la Hispaniola, això suposa un parell de dies de viatge, hores i hores escarxofat en un bus de Caribentours i bastants dòlars (americans, no haitians) en tràmits de duana.

Però tot i aquests inconvenients, aquesta ruta te l'avantatge de 1.- no haver de "passejar" sol per Haití, 2.- tenir la certesa d'uns horaris puntuals i 3.- un inici i un final de recorreguts coneguts. Ni se'm passava pel cap fer la ruta "normal" d'agafar el bus de wanamet a Cap Haitien i des d'aquí un altre bus fins a la capital Port-au-Prince. I menys després que em diguessin que ha pujat la inseguretat les ultimes setmanes, no nomes a la capital, sinó que també a províncies. Es a dir, que els segrestos han augmentat a les ciutats. Cap Haitien es la segona ciutat del país i Gonaives la tercera, també de Camí a la capital...

Però oh casualitats de la vida, uns formadors d'OXFAM-GAFE havien de fer el mateix recorregut que jo. Així que, amb tres haitians, la cosa canviava, i molt. D'aquesta manera he pogut conèixer una part del país durant 10 interminables hores de viatge per carreteres plenes de sots i pols. Deu hores de misèries acumulades al costat d'una carretera, on la gent s'asseu a esperar passar el dies i la pols, on la única cosa que poden menjar es la pols que desprenen les rodes d'uns vehicles que passen massa ràpid. No nomes misèria humana i econòmica, també misèria ambiental.

Vaig descobrir que realment el nord-est, és encara una reserva relativa dins d'Haití. Un lloc on encara queden uns quants arbres junts. Durant les 10 hores, des de darrere de la finestra anava veient muntanyes, cada cop mes pelades. Antigues selves ara devastades per fer carbó i llenya per cuinar. (l'altre dia llegia que el 80% de l'energia consumida a Haití ve de la llenya). I també vam passar planes interminables, on l'aigua s'acumula i tot ho inunda, desbocada per la manca de vegetació a la muntanya. Com que no hi ha arrels, no hi ha terra capaç d'absorbir tanta aigua...

Però finalment vaig arribar a Port-au-Prince, ja de nit, amb l'esquena feta pols i l'estómac encongit. De tanta tensió, ahir va ser el primer dia que em va fer mal la panxa.

Avui dia 11 ja estic perfectament. A més a més, és el meu cumple. Diria que és el cinquè any que el passo lluny de casa. Això que sigui a l'agost...