Ja som a Haití!

Ja estem a Karis! Després de 8:30 hores d’avió, 5 d’espera a Barajas, travessar República Dominicana, creuar la frontera i pujar, en només 2 hores ,fins al poble.

El viatge en avió va ser, suposo, com tots els vols intercontinentals: pesats, llargs, avorrits, cansats... tot un luxe. Anàvem acompanyats de moltíssims dominicans, la majoria joves o famílies amb nens. Segurament molts d’ells tornant a casa per vacances a visitar la família. Crida l’atenció també l’alt nombre de parelles “mixtes”: dominicà amb espanyola o viceversa (i més freqüent), dominicana amb espanyol.


L'Alicia amb cara d'adormida a les 5 del matí

La primera nit ens vam permetre el luxe de dormir en un bon hotel de Santo Domingo, situat al bell mig de la ciutat colonial. Vam dormir en una antiga habitació, situada al primer pis d’un pati exuberant. Al matí, després d’un bon esmorzar, ens va portar a l’estació un taxista haitià, filòsof i estudiós dels drets humans. Vam tenir la sort de poder comprar (no sense discutir una mica) els dos últims bitllets cap a Dajabón de les 6’30 del matí. És que aquí la vida comença molt d’hora i acaba també molt d’hora, així que el jetlag no existeix! Una sort!

Després de cinc hores de bus, vam arribar l’estació de Dajabón, ciutat fronterera amb Wanamèt. Carregats amb els 51 kilos d’equipatge i material pel projecte, vam emprendre l’heroïcitat d’arribar a la porta esquivant carros plens fins dalt, comerciants, bicicletes, transportistes... molta gent ens mirava i devia pensar que on anaven dos blancs amb tanta motxilla!

Diners, motos, comerç, el pont fronterer... Dajabón-Wanamèt en plena activitat

Ha donat la casualitat que sempre que hem creuat la frontera (tres vegades l’any passat i ahir), ho hem fet en dia de mercat. Dilluns i divendres, la frontera està oberta pels haitians i dominicans. Així que sempre hem trobat el mateix caos, un increïble estol de motos-taxi, un pont a rebentar de gent, senyores amb (sense exagerar) 2m3 de paper de WC sobre el cap... en definitiva, una activitat comercial entre tots dos països que ja li agradaria a qualsevol frontera del món. I a diferència de fa dos anys, molts pocs cascos blaus; només alguns, de paisà en actitud xulesca amb les noies del lloc.

Vam haver d’esperar dues hores a la duana fins que vam trobar el Robenson, l’administrador de l’SKDK, que ens havia vingut a buscar amb el cotxe de les monges del poble i tres senyores més que havien baixat al mercat. Mentrestant vam tenir temps de conèixer uns turistes (!!!???!!) d’Estats Units que volien passar un dia a Haití, i un parell de cooperants xilens que ja tornaven cap a casa després de tres mesos al país. El que dóna de si una duana :)

Amb el modern cotxe de les monges (l’Església sempre amb tants diners!) i el bon xofer Odat, vam arribar en només dues hores a Karis. Bé... també ajuda que han arreglat el segon tram de la carretera, des de Mont-Organisé fins a Karis! Des de la carretera, plena de corbes que s’enfilen a les muntanyes, es pot contemplar la plana que s’estén entre tots dos països. Sempre verd, amb milers de mangos i yuca.



Dues vistes de la carretera i les muntanyes que hem atravessat per arribar a Karis

Un cop a Karis, esgotats, hem saludat a les persones que coneixíem de fa dos anys i hem tornat ràpidament a casa, a instal•lar la mosquitera i posar-nos a dormir. Ens hem guanyat el descans del primer dia. Demà comencem l’activitat real a Karis!


El Roger preparant el sopar del guerrer!