el preu d'un somriure

L'àvia de l'Alícia és una persona increïble, als seus magnífics vuitanta i tants anys es troba sovint amb altres àvies i arreglen o fan vestidets que dónen a una associació de Barcelona. Però aquesta vegada, aprofitant que veniem a Haití ens van carregar amb una bossa plena de roba. "Pels nens d'allà, que els necessitaran més" ens va dir. Ahir vam anar al centre per nens i nenes desnutrits que tenen les monges del poble. Discretament vam passar al pati de darrere i amb la Soeur Maripol els vam repartir a qui ella trobava més adequat.

No voliem semblar reis mags, ni crear una sensació de falsa caritat. Es fa difícil descriure el que vaig sentir amb aquestes nenes, mirant aquests vestits amb tants colors, amb una barreja de sorpresa i por. Que difícils són els somriures aquí. Alguns ploraven, altres mig desprenien una certa felicitat. Però molts nens d'aquí no riuen. No en saben perquè mai han tingut un motiu.
No vull provocar pena, només compartir un moment extrany, que hauria pogut ser molt maco però va ser agredolç. A vegades et quedes pensant... mirant-los... i sabent que hi ha solucions per aquest món. Però sabent també que qui realment pot, no vol posar-les en pràctica.