cuines i curiositats

Aquests últims dies hem estat fent visites a diferents terrenys i comunitats on l'SKDK hi vol fer algunes construccions. No sé si són coincidències de la vida o què, però a gairebé tot arreu es tracta de fer cuines i lavabos. Resulta que han decidit que un dels aspectes que els hi cal millorar més és el de la sanitat. I el fet de satisfer les més primitives necessitats humanes - com són el menjar i el defecar - resulta que són, actualment, les menys higièniques.


Inici de les obres a Savansale per fer la cuina i les latrines noves

Així que l'Alicia i jo ens hem embarcat en una recerca de la cuina perfecta i la latrina ideal, per tal de presentar alguna proposta coherent, neta i efectiva. Però no és fàcil! De latrines, la millor que hem trobat de moment és un forat a terra, recobert de formigó, amb un banc impol·lut de formigó que fa de seient. Això sí, sembla bastant incòmode!

Respecte al cuinar, la fusta és el material més barat - i també el que dóna millor gust al menjar - però és poc eficient, destrossa el bosc i cuina i cuinera queden ben fumades. El carbó podria ser una alternativa, però acaba tenint el mateix problema. També hi ha qui té gas, però aconseguir-lo és molt complicat, ja que s'ha de baixar fins a República Dominicana, amb els diners que això comporta.

Un altre tema és el de la forma de la cuina. Moltes vegades s'ha decidit construir una cuina "moderna", és a dir, dins mateix de l'habitatge, amb una taula per treballar i un lloc preparat per posar-hi el foc. Però clar, com que només té una finestra, del mateix tamany que les de la resta de la casa, tots els casos que hem vist fins ara acaben construint un cobert a l'exterior amb quatre troncs i una xapa. I tornem a començar! La cuina interior es converteix en habitació i apa... La resposta que hem rebut fins ara sempre és similar: "el fum a l'interior no em deixa respirar", "s'està molt millor cuinant a terra" i coses per l'estil. No obstant, des de l'SKDK se'ns insisteix que les cuines exemplars que volen construir als diferents terrenys han d'estar incorporades a un habitatge. Tot un repte!


Una cuina feta a l'exterior d'un habitatge nou.


Una altra cuina més "còmoda"

Però aquestes visites també ens han permès veure coses curioses, com per exemple com preparen els camps d'arròs per llaurar-los més tard. Sortint del terreny de Savansale hem sentit tot de gent cantant i, a l'apropar-nos, hem vist un grup de 5 persones airejant la terra i 5 més tocant tambors i cantant. En preguntar, ens han respost: "la nostra manera de veure la vida és fer-ho tot en comunitat". I allà estaven, fent torns per llaurar i tocar el tambor. L'únic que no feia res d'això és el senyor de la gorra blanca i el matxet: és el propietari del terreny.



No sé si es veurà el video, però és tot el grupet llaurant...

Més tard ens han convidat a una casa a dinar. Ens han preguntat si voliem un mango, els quals no podíem rebutjar. A les dotze del migdia, quan l'ombra s'amaga sota els peus i desapareix, un mango recent collit és una benedicció. Així que ens han convidat a seguir-los fins a un arbre d'allò més gros on el germà petit s'ha enfilat en un obrir i tancar d'ulls. Segons més tard comencen a caure mangos un darrere l'altre. N'hem menjat fins estar-ne tips i encara en sobraven. Les pageses de la Boqueria ens diuen que hi ha poques coses més bones que la fruita recent collida. Si sabessin realment la raó que tenen...


La taca vermella és el germà petit de la família collint mangos


I aquí el Roger disfrutant dels mangos!

I una altra cosa curiosa... a la comunitat de Dupont, on encara han de decidir en assemblea si construeixen o no la choukoune com a centre de sanitat, hem conegut una senyora disposada a donar gairebé mitja hectàrea de terra per construir-la. És un espai pla i una mica elevat, amb vistes precioses cap a les muntanyes properes. Tothom desitjaria tenir-hi un porxo on seure al capvespre a veure caure el sol. Però ella prefereix que al terreny s'hi faci un centre per a tota la comunitat. Aquesta senyora, curiosament, es diu Mme. Charité. Deu ser veritat que el nom condiciona la manera de ser de cada un...


Visita al terreny de Dupont