El sac del Roux

De James Joyce a l'ultim post

2008-09-29T23:18:00.001+02:00

Si jo fos James Joyce, probablement hauria estat ahir quan hagués començat el meu interminable Ulisses. Però potser no seria l’ Ulisses, potser seria el Robinson, per allò de ser més exòtic i menys interminable. I també perquè jo, per sort o per desgràcia, tampoc sóc James Joyce.

Ahir era dissabte, un dia qualsevol d’aquesta temporada de pluges que va començar puntualment. Matins assolellats, ocellets cantant, flors i violes i romaní. La terra assecant-se i desprenent aquesta humitat, visible en forma de boira baixa i matinera. A partir del migdia fins a la posta del sol, algun vent, que porta algun núvol, que porta alguna pluja. I molt sovint aquests “algun” es converteixen en “molt”.

Però ahir era dissabte. I vulguis o no, els dissabtes no són un dia qualsevol. Igual que les imposades tradicions cristianes fan que diumenge no pugui ser un dia qualsevol; no pots anar a la botiga i demanar 2 alvocats; 10 gourdes senyor. Com que 10! Si al costat me’n venen un per 4! No... no senyor. Això en diumenge no pot ser, perquè si el Senyor va descansar jo també faré veure que puc tirar endavant la meva família treballant només sis dies la setmana, però sempre dins el pati de casa, que el Senyor no em vegi.

Doncs a causa d’unes altres tradicions, menys cristianes però no menys humanes o polèmiques, la Chouna tampoc puja a treballar a casa meva els dissabtes. Els dissabtes, les dones de Karis baixen al riu amb cossis plens de roba, draps, llençols, tovalloles, verdes, vermells, de cotó, del Son Goku, sintètics, de segona mà, de llocs del món que ni coneixen ni coneixeran. I mentre elles estenen sobre la terra tota la roba, interminable com un segon riu paral·lel amb les seves ones i els seus reflexes i capricis de la física, elles, les filles, les ajuden i omplen l’aire amb les seves cançons agudes i melodioses, que tant poden parlar d’un amor impossible adolescent com de la bondat de Déu. I mentrestant, ells, els fills, corren despullats darrere una pilota i discutint si ha estat gol o no. Corren darrere la roda d’una bicicleta, donant-hi cops amb un pal de fusta, creant un ritme frenètic amb els peus nus xocant contra l’argilós paviment, combinant-ho amb el xoc entre el metall i la fusta.

Així doncs, ahir dissabte, com cada cap de setmana des de fa dos mesos, o inclús dos anys, em va tocar fer el sopar. Després d’un dia de denses reunions per veure si es posa en marxa una petita cooperativa de construcció de Blocs de Terra Comprimida, feia una mica de mandra. Però després d’haver dinat a corre-cuita només una truita de dos ous, això si, ous país, criolls, a 7 gourdes la unitat, més que un gros, formós i brillant alvocat; després d’una truita de dos ous que m’havia quedat amb gana. I la gana, guanyant a la mandra, em va fer obrir la porta de l’armari, allà on porugues s’hi amaguen les olles, les paelles, les llimones, el ratolinet, el maggi i, sobretot, les verdures. Aquestes verdures fresques, collides d’un hort proper deu fer menys de tres o quatre dies. Ahir, pastanagues, patates, cebes i cogombres, totes amb les seves humitats, la seva terra negra enganxada a la seva pell com si haguessin estat fent un bany de fang en un balneari d’alt standing. Que de fet és d’on les van recollir. D’un bany de fang, clar.

I l’olor a terra i verdura va envair l’armari en un segon, i al segon següent l’habitació era plena d’aquella sensació de frescor estranya i natural. I de sobte, la cuina de Karis era la cuina del piset de Barcelona en l’època que preparàvem el projecte d’Haití i l’Alicia entrava amb el cistell ple a vessar. D’un costat hi penjaven les fulles d’un manat de pastanagues, de l’altre hi anaven uns porros. Més avall, les arrugues del carret de la compra no podien amagar una bossa plena de patates. He passat per les pageses de la Boqueria i no ho he pogut evitar. I d’aquell somriure en sortia una felicitat immensa que barrejada amb la frescor de l’hort del Prat dins una cuina del Raval, em va gravar aquest record en la memòria com qui grava el nom del seu amor en l’escorça d’un arbre.

Però no sé si és aquesta olor la de la meva magdalena de Proust perquè amb aquest somriure estúpid que em caracteritza quan estic sol i enyorat vaig seguir pelant patates, mans brutes, cebes, ulls plorosos, cogombres, mans enganxoses, pastanagues, compte amb el ganivet! Perquè les pastanagues aquí no són còniques com la del Buggs Bunny, com les dels envasos del Carrefour. Aquí les pastanagues són arrels caòtiques, subjectes a les lleis de si hi ha pedres em torço, si hi ha més pastanagues les esquivo, em faig més petita, més grossa.

I un cop ben pelat tot i tallat a trossets ho tiro a l’olla on, no sé si per precaució, hipocondria o paranoia, fa 10 minuts que bull l’aigua de l’aixeta. Esperant la mitja hora que s’ha de passar ben tapat a l’olla de ferro colat, gris, cada any més negra, pesada i panxuda, jo m’assec al porxo. El soroll de les gotes sobre la xapa metàl·lica suposen un magnífic decorat sonor per a la meva última adquisició a la biblioteca de l’SKDK, de la qual, paradoxalment, sóc membre des de fa només dos dies. Quasimodo es passeja per la meva imaginació, pujant les torres de Notre-Dame, entre la pluja i rivalitzant amb les gàrgoles, no tan sols en bellesa sinó també en majestuositat i misteri. I la pluja segueix caient, a intensitats intermitents i es segueix barrejant amb el crepuscle del París del s.XV. O és el crepuscle de Karis? Una confusió probablement ajudada pel Barbancourt reserva especial, envellit 8 anys, el Rom cinc estrelles haitià que m’acompanya aquest vespre recorre el meu pensament. Amb tot, la mitja hora passa volant, ràpida com un colibrí no més gros que una de les gotes que cauen del cel. L’alarma del meu rellotge Decathlon comprat segurament per l’atractiu 9,90€ i no per la seva gepa com la del nostre ja mencionat personatge medieval, em desperta del meu viatge mental i temporal. Torno corrent a apagar la bombona de gas que alimenta el rudimentari fogó on cou la meva verdura, el més semblant a la meva enyorada dieta mediterrània. Plego el drap de cuina una, dues, tres vegades i amb ell aixeco la pesada tapa. Un núvol humit, dens i calent envaeix, de cop, tota la sala. L’aranya que penja a la cantonada fuig espantada cap a l’escletxa entre el mur i el fals sostre; mai li han agradat les saunes, li fan baixar la pressió. Jo no tinc temps de reaccionar. Em quedo paralitzat i el vapor m’entra als ulls, la boca, les orelles i... el nas... i de sobte acabo d’entrar per la porta, en banyador, amb els peus plens de sorra i les espatlles cremades pel sol. La casa fa aquesta olor a verdura recent feta que ma mare ha fet cada dia des que tinc records, fins i tot a l’estiu. Arribo d’hora, la verdura just surt de l’olla, després d’hores de bullir pacientment i omplir d’olor els dos pisos de la petita casa blanca i lluminosa. L’olor, suau però persistent, durarà fins ben entrada la tarda, quan ja ens l’haguem menjada ben freda i amb una bona carn a la brasa. Mentrestant parlem d’arquitectura i de la llum, com el sol i l’aigua han influït en les cultures antigues i modernes. El sol mediterrani, l’olor del mar proper, la verdura acabant-se cullerada a cullerada...

Tot s’acaba bruscament quan em cremo el dit índex i anular de la mà dreta mentre intento colar la verdura amb un colador vermell, comprat fa poc al mercat, tres vegades més petit que l’olla, però més gran que el seu predecessor, trencat la setmana passada. La meitat de la verdura es va quedar al colador, l’altra va anar a parar a un plat fondo, d’aquests de ceràmica barata amb flors pintades a mà per un esclau xinès del segle XXI. Per celebrar-ho – no l’esclavitud del segle XXI sinó la meva primera verdura mediterranocaribenya en molt de temps – vaig anar a l’habitació on, ben gelosament guardada hi tinc una ampolleta de Koura Saifan extra virgin oil. Vingut directament del Líban. Directament després de passar per Brooklyn (N.Y.) i Port-au-Prince (Haití). (és curiós com a vegades ciutats com N.Y. adquireixen la dimensió d’Estat). Oli d’oliva, acidesa màxima 1%, una premsada, sense colesterol, l’últim toc que li faltava al meu banquet de patata, pastanaga, ceba i cogombre. I com no podia ser d’una altra manera, vaig canviar la forquilla de llautó per una de ferro ben sòlida i em vaig posar a fer ni més ni menys que puré de verdures. L’estat màxim a què podria aspirar una patata de províncies, una humil pastanaga sortida del camp més pobre i sec. El màxim honor per una ceba d’entre milions de cebes. Puré de verdures. Primera forquillada, textura homogènia, banyada de líquid daurat. Curt viatge fins a la boca i explosió. Explosió de tots els sabors barrejats, tots alhora en perfecta harmonia, sense destacar però sense desaparèixer. Oli, patata, pastanaga, ceba, cogombre. Puré de verdures. Perfecte.

No diré que em va caure una llagrimeta per no convertir el meu Robinson en una tragicomèdia. Però aquest gust sí que em va transportar a aquella taula allargada, de fusta, en una cantonada de l’Eixample barceloní, on un nen de sis anys feia carreteres amb la forquilla a través del puré de verdures sota la mirada entre seriosa i divertida de son pare. El sol ja es començava a pondre, i a través de la finestra orientada a oest, enlluernava els meus petits ulls negres. Tancant-los una mica, no sé si pel sol o per fer pena, em vaig girar cap a mon pare. No en vull més! Dues autopistes més i prou. Només dues autopistes? Que be, sóc un gran negociador. Però... de quants carrils?

Un gall boig em torna a la realitat. Almenys a l’Eixample no hi ha galls, i encara menys, bojos com els de Karis. Bé, a la polleria Manolita hi ha galls, però més que bojos estan ben morts. No, no, sóc a Karis, assegut a la solitària cadira metàl·lica del menjador, amb una magnífica verdura que amb el temps he après a apreciar. El gall, que cada matinada he desitjat que acabés com els de la senyora Manolita, em va fer veure que això s’acaba, queden poques cullerades en aquest plat. Després un altre plat, que segueix pacient al colador. I finalment les postres. La setmana s’acaba (dissabte nit), dilluns comença la última setmana completa del viatge i després, les postres, maletes, avaluació, acomiadaments...

El gall, per primer cop en tres mesos m’ha despertat quan tocava, no a les 3:30 de la matinada com cada dia. D’aquí una setmana i mitja m’espera un Airbus Industrie A330-200 – que per mi ja li poden dir Chiti Chiti Bang Bang- al Aeropuerto de Las Américas, de Santo Domingo. I ara, mentre menjo el segon plat de verdura, em van assaltant diferents dubtes, uns més seriosos que altres ho reconec; però sí, estic encantat de tenir la capacitat dual de ser banal i seriós alhora. Una papil·la excitada per un tros de pastanaga i em pregunto si la caseta feta mig en bloc de formigó i mig en fusta, bambú i fang esdevindrà un bon exemple. Ja gairebé està acabada, però els veïns realment s’interessaran per aquesta tècnica nova que ens ha permès estalviar un 30% del cost total, però com que no és tota de ciment no els sembla prou sòlida? S’adonaran que una cosa és l’estructura i l’altra els tancaments? Els hi hauré deixat una mica de catalanitat i miraran més a la butxaca? S’adonaran que a dins hi fa menys calor? Seran prou valents com per adoptar unes idees noves? Potser acaben fent servir el trenat de bambú per tancar una galeria, com el Heikkinen i el Komonen a la Villa Eila, a Mali? Bé, ja m’agradaria ser com aquest parell de monstres de l’arquitectura finlandesa.

La dolçor d’un tros de patata em fa canviar de pensaments, aquest cop més personals: tindré agorafòbia en dormir sense mosquitera? Segurament al matins em fotré de cap a terra buscant el forat de la mosquitera inexistent. Fins que m’adoni que els mosquits tigre que hi ha a Barcelona no es poden ni comparar als mosquits diente de sable que tenim aquí no em faré a la idea que no tinc mosquitera. I parlant de dormir, espero trobar un llit petit, que això de dormir sol en un llit de matrimoni és trist. Tants llocs per on entra el fred, tant llençol sense ningú amb qui barallar-te, poder-te creuar en diagonal sense rebre cap patada, tirar-te un pet i gaudir-lo sol i sense cachondeito... massa problemes! No hi estic acostumat.

I un grumoll de sal em transporta cap a la seu de l’SKDK, els dies de la formació, amb l’esperança que totes les discussions, debats i propostes no siguin, com diuen aquí, rentar-se les mans en el fang. Com a arquitecte, espero que el primer dia de formació encengués una petita llumeta que els hi indiqui la sortida d’emergència de la insalubritat i la poca qualitat de vida en què viuen ara. Encendre el primer fanal d’una mínima planificació urbana, per a preparar un creixement del poble, menys dens, sense cases amb 7 persones per habitació, amb vivendes ben ventilades, en terrenys no inundables, amb materials ecològics, barats i resistents als ciclons, amb unes mínimes xarxes de serveis, aigua potable, sanejament, d’espais públics on divertir-se... No seria un magnífic Projecte Final de Carrera per a un estudiant valent i compromès, d’una Escola valenta i compromesa?

Del segon dia de formació tant de bo en sortís una petita cooperativa de fabricació de BTC. Jo he tingut molt poc temps, però em sembla que la il·lusió ha sigut molt gran. Descobrir que de l’argila, un material que com ells diuen “nou genyen twop” (en tenim massa) poden fer-se blocs utilitzables per a la construcció! Hauré estat prou entenedor com perquè duguin a terme una bona prova pilot? Però prou curt alhora com perquè vegin que necessiten una formació de veritat, d’un mes sencer, d’algú que sigui un professional de la construcció en BTC i els ajudi a millorar les propietats de la terra, a produir blocs perfectes, a crear una microempresa que desbanqui el totpoderós ciment – que ja costa 375 i quan vaig arribar en costava 225.

I el bon amic cogombre, tan lleig per fora com gustós per dins, em transporta a Savansale, on el primer dia que hi vaig anar em vaig endur una desil·lusió perquè hi havia unes construccions que farien impossible la realització del meu PFC, però que a poc a poc vaig anar entenent que eren molt més importants les tecnologies que els edificis. I que per al jardí botànic encara hi podia aportar molt, però sobretot gràcies a l’ajuda de l’agrònom colombià que va venir quatre dies. Però ara, al Centre de Formació Professional de Karis, on les classes comencen el 6 d’octubre amb un acte al qual estic convidat, hi ha un plànol de distribució de les 7 hectàrees de terreny, dividides en zones de conreu, pastura, de recuperació, de jardí botànic... Un somni de la comunitat, ara plasmat en paper.

I qui queda en aquest puré? La ceba, la dolça ceba... que tan sovint ens fa plorar, al més graciós i al més seriós. I com que tinc de les dues coses, ara sí que cau la llagrimeta per allò que fa un trimestre o més que no veig. La família, les converses agradables, els amics, la meva preciosa ciutat, la casa que ja no tinc, el mar mediterrani i l’olor de la ginesta que aquest any m’he perdut. Les nits de festa i els sopars amb la trapella de la meva germana, els partits de futbol – al bar i a la pista – i les nits d’entrega i els dies de feina. Els migdies interminables amb les àvies, i els passejos pel meu barri. I tot això començarà a tornar aviat...

I a part hi ha l’Alícia, a qui ja fa dos mesos que no veig i encara no sé quan, com i on la veuré. Amb qui he compartit tant (tot!) que fins i tot he vingut al cul del món amb ella. Dues vegades! Amb tota una sèrie de records acumulats que, per avarícia, em guardaré per mi solet! Però clar, aquests pensaments també fan una mica l’efecte ceba. I no perquè treguis una capa i en surti una altra. Bé, potser també.

I evidentment no puc oblidar tota la gent a qui he conegut aquí, amb qui tant he compartit i après. Tot l’equip de l’SKDK, el Doy tan omnipresent, el Leonel, sempre rialler, el Kew parlant tan baixet, l’Erilan seriós i vestit de funcionari, l’Elvé esbojarrat, la Sissí sempre curiosa, la fredolica Ginette, l’interessant Michelet que a tants llocs m’ha acompanyat. I tots els que em deixo (el JeanPierre, la Rose, la Da...). I els meus veïns hiperactius, sempre ocupats amb la botiga, amb la cuina, la fusta, els animals... el sr. i la sra. Kès, Manikès. I la Miminn, sempre treballant, la nena que balla sota la pluja i fa que el món s’aturi. I la Shama, la nena que no té pare – com tantes d’altres – i que té la mare treballant a Port-au-Prince i ha acabat dient papa i mama al matrimoni Kès. I la Chouna, que cada matí apareixia com un clau a les 6 en punt, fes sol, fred, vent o pluja amb el seu bon dia rialler disposada a fer les seves cuinetes, des del pollastre amb arròs, fesols, ceba, all, alvocat i mango amb suc de grenadia, fins a la truiteta més simple. I les seves dues filles i els seus tres fills, cada un més terratrèmol que l’altre. I el seu marit silenciós. I tots i cada un dels veïns de Karis amb qui m’he quedat xerrant hores, sota el sol o sota un mango, asseguts en un porxo, o mirant la pluja. I els joves amb qui vaig anar d’excursió en el meu únic dia complet de vacances. I tots aquells formadors amb qui he compartit algun taller i la casa de l’SKDK alguna nit. I la Rosa, sense qui ni tan sols se m’hauria passat pel cap venir aquí. I menys sobreviure-ho.

I també recordo, acabant d’assaborir l’última forquillada de verdura tots aquells que m’han llegit i, sobretot, escrit, ja sigui al blog, al mail, al facebook o al telèfon. Ai... que bo tot plegat.

Gràcies i fins aviat

Fi.

Sol i pluja

2008-09-23T17:29:00.001+02:00

No tenim ciclons, però seguim en temporada de pluges.

Cada tarda, mirant cap a l'oest, núvols fins encara deixen entreveure el sol. A partir del migdia comencen a arribar núvols negres i densos, plens de pluja, del nord i de l'est.

Acabant algunes coses...

2008-09-22T16:49:00.002+02:00

Suposo que, com que ja queden menys de tres setmanes, és normal que vagi tancant alguns dels projectes que he vingut a fer aquí...

Dijous passat vaig anar a Dlo Carice i vam col·locar el primer dels panells al lloc que li correspon. Fins aquest moment em sembla que tant el constructor com el fuster se'm prenien una mica a guasa. Però després d'estar trenant els bambús i, sobretot, després de col·locar el panell, vam quedar tots ben satisfets. La veritat és que fa patxoca. Amb una mica d'imaginació ja es pot veure com serà la caseta finalment, amb meitat fusta, meitat formigó. El fuster, tot entusiasmat ja em va dir que la pròxima galeria que havia de fer la tancaria amb bambú trenat així. És que fa una llum preciosa i fresca! Així que per aquest costat ja estic ben content si, com a mínim, hem aportat alguna nova idea i barateta...

El divendres... primer dia de formació. 45 persones. Nervis. Boca seca abans de començar a parlar. Em quedaré en blanc? M'explicaré be amb el meu creol xapusseru? Per sort, durant tota la formació el Leonel, amb qui vaig estar preparant l'esquema de les formacions, anava fent incisos i explicacions... Va estar molt be tota la discussió sobre les responsabilitats de cada u en la gestió d'un territori i quines zones de la comunitat es destinen a cada activitat. Va haver-hi una mica de moment de pànic quan vam estar localitzant en el plànol de la comunitat els llocs amb més boscos i els més deforestat. Després de mitja hora posant símbols amunt i avall, resulta que tota la comunitat està desforestada alhora que té molts boscos. Merda! Però al cap i a la fi és normal, perquè si bé en general hi ha boscos, és veritat que estan molt mal gestionats i cada cop pitjor. Així doncs, ja quadrava... I vinga! Tots un altre cop a discutir sobre qui és més responsable sobre la desforestació, si l'Estat per no garantir una política forestal, o l'individu que va i talla un arbre qualsevol. Per sort no ens vam quedar aquí i vam acabar podent donar varis criteris per com millorar la situació!

Respecte la segona formació i la premsa de Bloc de Terra Comprimit (BTC), també vaig estar liat fins a l'últim moment per preparar-la. Vam acabar de reparar la premsa el dissabte mateix, a les 8 del matí. La formació sobre tecnologies començava a les 8'30! I ja em tens a mi, corrent pel poble amb un carretó amb la premsa, que pesa uns 40 kilets, un cub ple de terra i una pala ben grossa. La gent em mirava com si ja m'hagués tornat boig. Ara que ja no em diuen blanc, em diran sonat. Però bé... la formació va ser increïble! Erem unes 45 persones també, i al principi vam discutir moltíssim sobre les tecnologies que hi ha actualment a Karis, sobretot el bloc de ciment i la fusta trenada amb fang. Pros, contres, crits, insults, reflexions filosòfiques, culturals, sobre sanitat... Una mica de tot! Va ser emocionant. I després, a l'hora d'explicar què és i com funciona el BTC, va ser realment divertit. De seguida, les dones de la formació van aixecar-se i em van treure la pala de les mans i es van posar a remenar la terra. I després van ser elles qui van voler premsar els primers blocs. Va ser realment interessant, anar explicant tot el procés, des de l'extracció de la terra fins la posta en obra, amb la premsa allà al costat i els BTC recent fets.

La formació la vam acabar amb la cançó “Tèt ansanm ak mèn an mèn n ap bati yon lòt demèn” (Tots junts, mà amb mà, construirem un altre demà) molt apropiada per a la ocasió.

I després de tota l'activitat dels últims tres dies, el diumenge em vaig despertar tard i cansat, amb una ressaca mental que feia temps que no tenia... però suposo que ja em va be! Una mica d'estres enmig de tanta calma ja va be. A partir de la setmana que ve, seguiré amb el projecte a Dlo Carice i, potser dels mil potsers, comencem amb els punts de reunió i la cuina! Ara! Quan ja falten menys de tres setmanes! Però suposo que més val tard que mai...

Reparació premsa BTC

2008-09-17T16:39:00.002+02:00

Recordeu aquesta foto?

Doncs, com qui no vol la cosa, després de 6 o 7 visites a casa del ferrer del poble, aquella relíquia s'ha convertit en una futura premsa per blocs de terra comprimida.

Aquí en teniu el primer resultat. No obstant encara li queden moltes coses per millorar... i encara no hem trobat la terra ideal perquè aquí és difícil trobar una cosa que no sigui argila pura o sorra pura! I encara no hem aconseguit barrejar-les prou be. Per cert, s'accepten propostes! ;)

Però... anant per passos, com hem arribat a tenir aquest canvi? Doncs fa uns dies, els de Camp Perrin em van enviar el pressupost per la premsa de BTC... Després de varies setmanes preparant una oferta econòmica, finalment va arribar. Però va resultar ser de 1300 Dolars (no haitians... americans!!!) I clar, massa car. Resulta que la poden fabricar, però a un preu massa elevat perquè consideren que és massa complicada i no hi ha prou demanda. Ai...la llei de la oferta i la demanda fins i tot regeix llocs com Camp Perrin!

Uns dies més tard de l'ensurt, vaig comentar-ho amb el sr. Maniquès, afable veí, constructor, fuster, membre de l'associació de comerciants i veterinari entre altres coses. I xerrant xerrant, va i diu amb tota la calma: "ah, doncs reparem la que hi ha a la cooperativa" Com??! Com que la reparem? On??! Qui??!¿ Doncs resulta que hi ha un ferrer al poble molt bo i barat, que segur que la pot arreglar. El Felix Remy, un regodete rialler a qui tothom diu (inexplicablement) Charly, que viu a quatre passes de casa però per venir-me a veure es desplaça en la seva nova yamaha M1000. Així que res, ja ens tens al Maniquès i a mi caminant amb el Charly cap a la cooperativa per veure un altre cop aquella relíquia mentre jo anava pensant si no se li podria haver ocorregut fa un mes i mig aquesta idea.

I si els de Camp Perrin van fer una oferta de 48.000 gourdes, el Charly va fer un pressupost de 3000 per reparar-la... i res... aquí estem, visitant cada dos per tres el taller del ferrer del poble, per anar comentant els canvis i fent proves per veure si la podem acabar de reparar. Espero que sigui aviat, encara que es dobli el pressupost crec que serà un bon negoci, no?

pluges i tallers

2008-09-12T17:07:00.001+02:00

Fa uns quants dies que per sort no tenim ciclons ni tempestes tropicals de tot el dia... Els vents i les pluges de tres dies sense parar han desaparegut per fi, tot i que deixant un rastre de destrucció i morts, sobretot a les parts baixes del país, les cosetes i les planes fèrtils d'arròs a Gonaïves. És allà on, ara, després dels ciclons s'estan trobant la realitat més dura, quan les aigües baixen i es descobreixen els cadàvers i el que queda de les cases, construides en zones pantanoses, sense cap estabilitat. Per sort aquí a Karis els desperfectes del Fay+Gustav+Hanna+Ike s'han limitat a uns quants arbres caiguts i desperfectes a algunes cases. Això ha estat a les zones més exposades al vent, que són les pitjors. Les cases, el problema principal ha estat el fang dels murs, que s'ha desfet amb l'aigua, perquè de l'aigua ningú se n'escapa! Però ni de bon tros ha estat com el que ha passat més al sud. Per sort, aquí les muntanyes ens protegeixen bastant. Així que ara hem tornat a la normalitat climàtica de la temporada de pluges al carib. Al matí sol, o mig enterenyinat. I a la tarda, evidentment, pluges. Pluges, com diria el Picó, localment fortes. I a vegades són tan locals, que passa el núvol, plou, ho inunda tot i no torna a ploure fins al cap d'una horeta. Per posar un punt alegre, poso un vídeo d'una tempesta piconiana... a través de la meva finestra, el cel blau i la pluja caient. Molt zen tot... verd, blau, aigua... Magnífic!

No he tingut molta estona per anar amunt i avall, només les meves visites a Dlo Carice, normals, mirant com la caseta poc a poc va acabant una fase i començant la següent. Durant les tardes de pluja he estat bastant concentrat preparant la formació sobre territori i la de tecnologies. Poc a poc, el mínim esquema que vam acordar amb el Leonel (responsable d'activitats de l'SKDK) va agafant cos. La formació durarà dos dies i cada dia seran dues sessions d'unes 3 hores cada una. I tot en creol, jijiji, quins nervis! Però ja gairebé tinc totes les paraules claus apreses. També m'ajuda el fet d'anar-ho explicant a un i altre... i més o menys em van dient com s'escriuen les paraules o com es diu tal o qual cosa. Pels que vulgueu practicar el vostre creol, us poso l'esquema, jajaja a veure què us sembla!

Kad atelye fomasyon sou amenajman teritwa.

1.ekilib nan jesyon teritwa

.Definisyon (ekspoze,reyaksyon moun yo) 30 minit
.Vizyon jeneral sou itilizasyon espas la. ( Metod n ap bezwen yon kat ,n ap mete sa nou genyen sou kat la) 2 ed tan
.Itilizasyon ideyal espas komin karis la (mete plis lod) ,refleksyon sou pwoblem yo epi gade solisyon ki dwe pote yo 1ed tan
.Agrandisman vil karis la /itilizasyon ,ki espas lib epi ki posibilite espas sa yo ofri (kat vil ),kek lide sou kouman agrandi yon vil dlo,elektrisite,espas kominote ,baraj,espas lib 2ed tan

2.Opotinite teritwa pou konstriksyon.

.Entrodiksyon jeneral (ekspoze,reyaksyon moun yo),pou ki sa yon nouvel teknoliji,espas meri a 1ed tan
.Definisyon sou sa nou rele yon teknoloji apwopriye ,ki fakte pou rezoud pwoblem anvan,volonte,mwayen,materyel ak teknoloji a. 1 ed tan 30
.Konparezon teknolji ,blok ak tochi.tol ak pay ,1h 30 minit
.Pwopozisyon teknoloji apwopriye. (blok te konprime). 2 ed tan

En moments de clarianes, me'n vaig corrent a l'SKDK i obro el mail versió html de gmail. És a dir, per connexions super lentes que han d'atravessar núvols i pluges vàries. I si hi ha sort, potser obrir el diari i gravar-me ràpidament unes quantes notícies en un word per llegir-les després a casa. Avui, Diada Nacional de Catalunya, ho he celebrat esmorzant amb un pa amb oli i sal (a falta de tomàquet...)

Projecte a Dlo Carice

2008-09-08T17:53:00.002+02:00

Dia 6 de setembre

Després de totes les vicissituds climàtiques hem pogut, també, avançar una mica amb el projecte a Dlo Carice. I gairebé estem a punt d’acabar tot allò que té a veure amb el ciment. Per fi! Avui hi he anat amb el Sr. Maniquès, l’altre constructor amb qui treballaré en aquest projecte. Ell s’encarregarà de tot el que tingui a veure amb la fusta. Així que avui hem començat amb els encofrats. Tot un art, sobretot tenint en compte que a Karis, la fusta es ven en planxes d’uns 3,5 metres de llarg, però d’amplada irregular, entre 15 i 35 cm. Així doncs, s’han de preparar totes i cada una de les planxes marcant i serrant, a mà, a la mida adequada. I això porta el seu temps. Però ha estat interessant poder participar en alguna tècnica diferent. I anima veure que, com a mínim un dels projectes, avança! Poc a poc, però sense pauses!

El boss Kès reflexionant i les cabres gaudint de la casa

Preparant els encofrats

Aplomant i comentant la jugada

Després de la tormenta... la calma

2008-09-05T17:41:00.000+02:00

Després del Hanna, a Karis ha tornat a sortir el sol, i amb ell, com els cargols, tots hem començat a sortir de casa i, també com els cargols, hem començat a arrencar a poc a poc les activitats rutinàries. Els carrers han anat recuperant la seva consistència normal, evaporant l'aigua i convertint el fang en terra, amb petjades difuses, d'un peu descalç al costat d'una bota d'aigua. Per cert, fa uns dies vaig dir que posaria dues fotos per comparar un carrer abans i després d'una pluja... aquí n'hi ha una mostra, just a davant de casa.

Així que després de quatre dies de reclusió forçada, sense poder sortir de casa per no exposar-me a alguna cosa més greu que despentinar-me o mullar-me... he sortit! siiiii. Per fi! I he sortit amb ganes de fer totes les coses pendents d'aquests dies. Però ai sorpresa, aquí tothom també ha de fer les coses posposades, i com que els projectes de cuines i tal no són prioritat, doncs res, me n'he anat a passejar. A veure com les dones rentaven la roba acumulada als rius. Normalment les dones van amb la roba de tota la família i amb els nens, que emprenyen, es banyen, juguen, o simplement estan allà veient passar el temps. I també a veure com els homes llauraven els camps i enretiraven els arbres caiguts. Aquest senyor en particular és un "xofer de bous". El contracten els propietaris de terres perquè els hi guiï els bous mentre llauren i airegen la terra.

Després d’estar-me una estona observant la gent de les dues fotos, puc assegurar que la separació de feines segons el sexe està tan clara com que totes dues són igual de dures...

I passejant per aquí i per allà he arribat als camps de cafè de l'altra banda del riu, on ja comencen a madurar els primers grans. Poc a poc, a les plantes es van transformant en vermells els que estan madurs. Mentre que moltes vegades, a la mateixa branca uns altres grans segueixen ben verds. Però poc a poc la cooperativa de cafè del poble es va omplint amb gent que porta "cireres" com li diuen aquí i comença una de les activitats més important de la zona.

Abans de tornar cap a casa, volia acabar el meu dia de passeig passant per l’obra de Dlo Carice, per veure si havia resistit be el pas del Hanna. I no només he vist que sí que ha resistit, sinó que ja té un habitant. Això sí, molt petitet. M’ha costat moltíssim fer-li una foto! No sé què se’n farà quan anem seguint les obres, però en tota l’estona que vaig estar allà, ell també anava rondant la casa.

El meu primer huracà

2008-09-04T17:21:00.002+02:00

Aquests últims dies he pogut experimentar una sensació nova per mi, estar dins un cicló tropical. Totes les meves teories sobre els vents, que no arriben a les muntanyes de Karis, resulta que són certes si el cicló no s'apropa gaire. Ara, si li dóna la gana d'entrar a l'illa pel nord est del país, ja em puc oblidar d'això. Tot va començar la nit de diumenge a dilluns, quan va començar a pujar el vent. Quan em vaig llevar vaig pensar que caram, quina cosa més rara això. Tant de vent no l'havia vist encara aquí però sí que me n'havien parlat. Deien que la temporada de ciclons comença el setembre i acaba el desembre; així que, puntualment, el vent es va presentar el dia 1 de setembre ben d'hora de la matinada i aquí segueix, dies després, sense haver parat ni un moment. No tinc un anemòmetre, però les imatges dels arbres corbats em recorden a una bona tramuntanada de la Costa Brava.

Mig dia més tard, a mitja tarda de dilluns, ha començat la pluja. Al principi suau, caient inclinada, fina i ordenada pel vent constant. Però de manera ben visible s'anava tornant cada cop més forta, més densa. I el vent més i més fort, amb constants canvis de direcció i ratxes molt fortes de tant en tant. Alguns arbres, ja cansats de resistir tanta estona han decidit rendir-se i tirar-se a terra a descansar, a veure si algú decideix replantar-los més tard. Alguns altres han dubtat massa i s'han partit per la meitat. Almenys de moment cap d'aquests arbres ha caigut sobre una casa, però un d'ells, al cap de mitja hora d'haver filmat com es movia a causa del vent, ha caigut, tot llarg al mig del pati dels veïns de davant.

Aquí deixo un petit homenatge pòstum a l'aguacater cansat (el llarg i prim de la dreta).

El vídeo d'abans i la foto de després.

Els veïns del costat, amb qui compartim pati, tenen ara mateix una estora de fulles de bananer. Uns sis o set arbres se'ls hi han partit per la meitat.

També he començat a recollir aigua... si l'altre dia vaig recollir un cub d'aigua de 30 litres, ara ja n'he omplert tres, en tres dies. Si tingués més cubs suposo que podria omplir-los fins a tenir aigua per al lavabo fins el dia de marxar d'Haití. Això si, l'aigua de la canyeria segueix espatllada... i a ningú se li acut fer un dipòsit d'aigua de pluja... si és gratis! (ara em surt la vena catalana...) Mentrestant el pati i els carrers s'han convertit en una piscina de fang, com aquelles que sortien a la tele amb noies en biquini barallant-s'hi a dins. I durant una estona que ha amainat una mica el vent i la pluja tornava a caure fineta, sense picar-te a la cara, he volgut sortir a fer un parell de fotos i m'he enfonsat fins al turmell. Així que res, m'he tret les sabates i els mitjons i apa... a passejar pel pati. Fins que he relliscat i he estat a punt de convertir-me en una de les lluitadores del fang, però sense cap altre contrincant que el meu poc equilibri. Així que tot emprenyat he decidit tornar a tancar-me dins de casa, amb sabatilles i xandall a llegir i escriure, com un senyorito. Però porto tres dies sense recórrer més de cinc metres sense xocar amb una paret, i això comença a cansar.

Vaig llegir just abans que comencés tot que després del Fay i el Gutav venia la Hannah, que encara era una tempesta tropical. Però no sé si s'haurà convertit en cicló o no. El que sí que sé és que ha estat una nova experiència ben curiosa, però... una mica de per favor! Ja sé que estem en temporada de pluges, però encara no he vist el sol. Que estem al Carib, no a Finlàndia! No podríem pactar almenys un dia de sol per cada dos de pluja?

Canvi d'emplaçament....

2008-08-31T18:21:00.001+02:00

Mentre el pressupost que ha fet el veí constructor per a les choukounes segueix perdut en la immensitat de calaixos, carpetes, dossiers i altres elements classificadors de l’SKDK, a la última assemblea de la Secció Comunal de Dupont, la Mme. Charité va explicar que finalment no podria donar el seu terreny a la comunitat per construir-hi el centre de salut (choukoune + cuina + latrina). Així doncs ja em veia tornant al principi de la història, sense terreny i sense pressupost. Tot i que vaig donar tots els dibuixos i explicacions abans de marxar cap al sud (quan de temps que fa ja d’això!) el projecte de les choukounes segueix més parat que el gos del veí esperant els ossos del pollastre.

Per sort l’equip de salut ha pressionat una mica a la comunitat (no m’ho creia quan m’ho explicava el Michelet) i han estat buscant un altre terreny per ubicar-hi el projecte. De fet està previst que Dupont sigui la primera que es comenci a construir (si Dye vle que comencem....) un cop tinguem aprovat el pressupost (i el trobem) i tinguem els diners. A vegades van sortint inesperadament i, de cop, un senyor ja molt gran, cec i amb un munt de fills ha decidit donar un terreny petitet del costat de casa seva. El terreny és molt més a prop de la carretera, però té l’avantatge de tenir molts arbres, sans i de diferents tipus. El terreny és una mica més petit que l’anterior (25x16m), però al tenir molta vegetació la comunitat ha pensat que és millor. I de fet, tots aquests arbres poden ajudar a col•locar correctament l’espai de reunions, la cuina i la latrina.

És increïble que en tant poc espai hi hagi tants arbres diferents, mentre que a la resta de muntanyes pots estar molta estona sense veure res que no sigui un Mango. Els arbres que hi ha al terreny són (en creol) Mang, Banann, Pwa Dou, Bwa Dòm, Lorye, Palmye, Kowosòl, Kas, Siwèl i Janmari. A més hi ha una plantació de blat de moro, que han decidit treure per fer-hi les construccions (més que res és que gairebé no s’hi podia caminar)

Després de prop de dues hores parlant amb els propietaris del terrenyexplicant-nos tots els tipus d’arbres i per a què serveixen, comentem que una prioritat és deixar tots els arbres (bieeeen, per fi algú que no vol tallar arbres!) Només se’n tallaran dos, un de mort i l’altre massa vell, per deixar espai per a la cuina. De la mateixa manera, la separació entre l’espai de reunions i la carretera adjacent es farà amb massa vegetal enlloc de filferro ja que així hi haurà més privacitat, serà més barata, serà més maca i de passada donarà exemple als veïns. Quina gent... :D

Agrònoms i Currículums!

2008-08-30T00:35:00.001+02:00

Durant els últims dies a Karis han passat poques coses però intenses. Les tardes han estat totes hipotecades per les pluges, aquest cop molt fortes; mai havia vist una pluja similar.. Res a veure amb les pluges londinenques que vam tenir fa unes setmanes. Les d’ara, duraven només 3 o 4 hores, però he arribat a omplir una galleda d’aigua deixant-lo a la intempèrie... calculant, calculant, surten uns 300 litres per metre quadrat. En només 3 o 4 hores! I encara sort que aquí a Karis només hi arriben les pluges, perquè al sud del país, també hi arriben els vents ciclònics, si no estic mal informat, del Fai i el Gustav, que segons algunes trucades al sud han causat moltíssimes destrosses. Aquí, les destrosses es limiten a algunes cases mal col•locades amb un pam d’aigua a l’interior, tot moll, molt de fang, cotxes enganxats... però poca cosa més per sort.

Però si durant les tardes m’he hagut de quedar a casa o a l’SKDK, els matins han estat plens d’activitats, amunt i avall sense parar. Durant quatre dies ha estat aquí la Rosa Parés – ella també tan “ciclònica” amb la feina – aquest cop acompanyada d’un agrònom colombià. El David Díaz és un tio senzill, modest i amb molts coneixements acumulats que dirigeix una entitat que es diu Semillas de Agua, que es dedica a donar suport acadèmic a diferents centres de formació professional de Colòmbia. Els ajuden sobretot amb temes d’agricultura, ramaderia, aigües, transformació de productes... En resum, tot el que volen fer aquí al Centre de Formació Professional de Karis (CFPK), a la branca d’Agricultura i Medi Ambient.

Així que durant hores i hores he tingut la sort d’assistir als tallers per a redactar el pla d’estudis d’aquesta disciplina. Discutint amb els coordinadors de l’SKDK i professors del CFPK quins principis generals regiran el centre, quines àrees temàtiques hi haurà i què s’haurà de tractar durant els dos anys de formació. Em recordava moltíssim els temps passats (ja passats!) discutint a les reunions de pla d’estudis de l’ETSAB. Però realment molt més dinàmic i instructiu (dicho sea de paso) amb anades i vingudes, afegint components ideològics, sentimentals i pràctics, no només acadèmics i teòrics. I és que el CFPK és el resultat d’un somni de la comunitat, el que donarà un futur als joves de la zona, que ara han d’emigrar a ciutats més importants, sense gaires més esperances que evitar que els hi robin tot abans d’un any i puguin tornar amb uns diners mal guanyats a la butxaca.

Perquè us feu una idea, alguns dels principis generals són (que diferents que els que tenim nosaltres)!:

- Equitat social, de gènere i territorial
- Promoció de la cultura local
- Recerca per aprendre i aprendre a enriquir-se
- Reforçar la participació comunitària en la conservació del medi ambient

I finalment les àrees temàtiques del pla d’estudis seran

- Medi ambient
- Producció animal
- Producció agrícola
- Aigua
- Transformació després de la collita
- Comercialització
- Sociopolítica i cultura
- Energies alternatives
- Construccions rurals

De cada un d’aquests temes vam anar desgranant les matèries i subtemes, en uns processos interessantíssims d’anàlisi que m’han permès aprendre un munt de coses!

I el que també hem fet amb el David, l’agrònom que semblava que tenia solucions senzilles a tots els problemes, ha estat visitar el terreny del CFPK, per planificar i assignar zones per als cultius, producció animal, jardí botànic... Amb unes idees naturals, lògiques, anavem passejant i deia “Aquí veo un cafetal precioso” o “Que lindo sería ver todo eso lleno de guadua”. I després ens explicava perquè el cafè necessita ombra, perquè la guàdua protegeix el terreny, o les meravelles d’ocells que tindria el jardí botànic d’aquí un anys.

També, poc a poc, va anar explicant quines característiques havia de tenir l’espai agrícola, l’animal, etc... Així que finalment ja tinc totes les bases per dissenyar el jardí botànic i tots els espais necessaris per al CFPK. La comunitat ha formulat les voluntats, els agrònoms les condicions, i ara em toca interpretar-ho tot per distribuir bé els espais...

jijiji, quin caos!

Projecte a Dlo Carice

2008-08-26T18:00:00.000+02:00

Dia 26 d'Agost

Entre pluja torrencial i taller sobre el Centre de Formació Professional de Karis, també he hagut de trobar el moment per anar a visitar les obres de Dlo Carice. Per sort, han pogut anar avançant, poc a poc, però gairebé cada dia hi han treballat. Mentre s'acabaven els fonaments de la casa vam començar a traçar els de la cuina. I mentre es feien els de la cuina, s'assecava el formigó dels fonaments de la caseta... I ara ja han començat a fer els murs, tot i que els hi vaig dir que s'esperessin una mica, almenys una setmaneta! Però aquí el que no es penja treballant, té molta pressa... així que ja tenim els murs a la meitat!

Això serà la cuina

D'altra banda, amb l'agrònom colombià vam estar buscant bambús i els vam rescatar d'una mort pràcticament segura... Resulta que els van plantar enmig de la zona de pastura dels cavalls i vaques i, alguns han sobreviscut a les podadores naturals. Així que els vam gairebé tapar de merda de vaca, els vam posar uns pals al voltant... tot molt capità planeta, jijiji. I ara a esperar! Diu que si plou bé creixeran ràpid... i com que les pluges estan assegurades...

----------------------

Dia 17/08

En un moment de nyonya dominical, per treure'm la son de sobre i intentar posar una mica de serietat a les festes patronals vaig decidir anar a Dlo Carice, a veure com estaven les obres de la caseta pel projecte de ramaderia... i quan vaig arribar em vaig posar content de veure que els fonaments estan gairebé acabats, que només falten les cantonades i posar les armadures dels murs. Així que els sacs de ciment, les pedres i la sorra han passat a millor vida per convertir-se en formigó ciclopi, que sona molt millor per als fonaments d’una caseta.

-----------------------

4/08
A causa de les pluges dels últims 5 dies, entre 6 i 12 hores al dia, encara no han arribat tots els materials a l'obra. Els camions que havien de portar les roques, la grava i la sorra no han pogut arribar al terreny a causa del mal estat de la carretera, no obstant sí que han pogut arribar els ferros i el ciment, ja que els han portat amb un transport més lleuger.

Les rases segueixen fetes i amb les parets verticals però ara són plenes d'aigua. Com que el terreny és tan argilós, és totalment impermeable, així que s'ha d'esperar a que s'evapori l'aigua. Però com que és difícil que s'acabi d'evaporar abans que torni a començar la pluja, he demanat al constructor que compri un plàstic prou gros com per tapar els forats les hores de pluja. D'aquesta manera podrem començar aviat les obres.

A part d'això, l'altre dia vaig estar parlant amb el veí, el sr. Maniquès (o simplement Bos Kès) per veure si pot fer un pressupost per als panells prefabricats. De moment segueix emparrat en que són molt més cars que fer-ho tot amb bloc... a veure si xerrant xerrant, comptem quanta fusta i terra fan falta i quanta mà d'obra i ho comparem amb quant ciment i sorra necessitem. No pot ser que fer el torchis en obra (trenat de fusta i fang) sigui molt barat, però fer-ho en un taller sigui més car que el ciment! Aiiiii, poc a poc ens anirem entenent!

---------------------

Dia 30/07

Anem de visita d'obra (jijiji) per veure les rases fetes per als fonaments. La terra és tant argilosa que els talls són completament verticals. "yo bon?" ens pregunta el Francilor, que els ha fet. Els forats estan be, responem. Ara falta omplir-los amb les pedres que ja es comencen a apilar al voltant. Ja tenim tots els blocs acabats, curatsi apilats.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre el projecte de cria de cabrits a Dlo Carice. Aquest és el primer projecte que físicament hem engegat i començat a construir. Així que d'ara endavant aniré afegint algunes fotos de com van evolucionant les obres. La idea és fer una construcció petita, amb només dues habitacions de 3x3 i una galeria davant per al treballador en la petita cooperativa de cabrits. Després de parlar amb un constructor i un fuster d'aquí hem decidit provar de construir només les cantonades amb bloc i la resta amb panells prefabricats de fusta i fang. A veure com es van desenvolupant les coses :) Poc a poc aniré sumant fotos en aquest article.

-------------------------------------

Dia 28/07

Anem amb el Frérot (el constructor) per traçar el que seran els fonaments. Tenim alguns problemes de llengua; nosaltres encara no dominem el creol i ell no parla francès. Diu que parla anglès però només ens diu coses com "okey" o "wait for me". Així que finalment preferim el creol. Poc a poc ens anem entenent. Tardem cinc hores per fer la feina, però al final ho aconseguim!

--------------------

Dia 25/07

El terreny original. No té gaires dificultats, és pla, prou gros, ben orientat, ventilat... Només té un problema. A part de tots aquests elements que ens han ensenyat a valorar a l'Escola per decidir un emplaçament, aquí hem de comptar amb el voudou. Aquest terreny resulta que és "Boko" és a dir, que un oungan ha decidit que té mals esperits, o que els lwas faran mal a aquells que s'hi instal·lin per viure. Així que hem hagut de tenir en compte això també i acabar posant l'edifici en un raconet. Al cap i a la fi s'ha de decidir l'empaçament menys dolent, no? A vegades també orientem més cap a nord perquè hi ha millors vistes, encara que no tinguem tanta llum natural...

La neteja del terreny va ser, evidentment, a mà i matxet. Durant un parell d'hores, dues persones van estar tallant les plantes el màxim arran de terra possible.

Excursió a Clérisse

2008-08-23T17:48:00.000+02:00

Avui he fet una cosa que esperava des que vaig arribar aquí. No perquè fos totalment prioritària, ni molt menys, però m'ha servit per desconnectar totalment. He anat a Clérisse, una zona amb moltes cascades i espais d'aigües tranquil•les on et pots banyar. Hi hem anat un grup prou nombrós, format per nens i joves de Karis, una cooperant belga que aprèn creol aquí i jo. Un grup prou heterogeni com per assegurar un bon dia de xerrera interessant i divertida, a més d'una excursió prou llarga.

He sortit d'hora, cap allà a les 7'30, quan el sol ja picava, tot i que havíem quedat que sortiríem a les 6. Però ja se sap, el temps aquí és tan relatiu que mai saps què pot passar. Tant pots sortir abans com després. Avui ha tocat després! La marxa ha començat lenta (sempre costa engegar) però quan hem sortit del poble i hem començat a passejar pels camps del voltant de Karis hem accelerat el pas perquè ja no hi havia ningú a qui saludar. Els paisatges, realment increïbles, anaven variant des de planes d'arròs fins a muntanyes plenes de pins, semblant a la Cerdanya.

Però el més curiós ha estat quan hem arribat al riu perquè, després d'hora i mitja caminant sota el sol, ens hem endinsat en un medi gairebé selvàtic, amb un riu totalment cobert d'arbres, amb molta ombra, ple de lianes i bitxos estranys i entre parets verticals a banda i banda. A vegades em sentia talment un explorador visitant un lloc on ningú hi havia posat mai els peus. Però llavors mirava una mica més endavant i veia 10 joves de Karis que s'escapaven a una velocitat impressionant mentre jo em distreia mirant una planta, fent una foto o intentant esquivar una roca que em feia mal als meus peus delicats. Perquè evidentment, caminant pel riu anàvem descalços, entre pedres punxegudes o llefiscoses (repartides al 50%)

Aquí un trosset del riu, mentre se m'escapava el grup.

Però finalment ha valgut la pena arribar a la zona de cascades i poder fer una bona remullada. L’aigua, sorprenentment fresca anava amb una força molt gran en els llocs amb salts d’aigua, però a les piscines... ni un remolí, l’aigua tranquil•la com... una piscina, si! Per cert, quan m'he tret la samarreta, així a plena llum del sol m'he adonat que estic especialment blanc! Tot i que tinc els braços molt morenos, la resta del cos, sempre protegida del sol, s'ha quedat amb el color hivernal d'un europeu qualsevol! jijiji Després d'aquest primer bany relaxant i revelador hem anat a visitar diferents cascades i piscines naturals, tot baixant pel riu mitja horeta més, fins que hem arribat al capdamunt d’un salt d’aigua des d’on es veia bona part plana de República Dominicana.

Ole quina gràcia i quin salero, i que blanc que estic!

Toma cascada

Però el més divertit de tot el dia ha estat parar al lloc on hem dinat, l’últim i més gran dels estanys. Un centenar de joves s’hi havia trobat, suposo que animats pel fet de ser dissabte, que les vacances acaben d’aquí poc... Una mica de música, molt clérin, molts riures i una animació sense límits. A casa nostra haurien enviat els mossos, però aquí tothom gaudia del lloc a la seva manera, sense molestar als altres. Alguns es banyaven (o aconseguien flotar) tranquil•lament, altres es llançaven de cap (o de panxa), altres xerraven sota el sol implacable del migdia. Ens hi hem estat unes bones dues hores fins que hem recollit els nostres trastos i hem desfet el camí de tornada. Per sort, just quan hem arribat a la carretera ha passat un camió/autobús i hem corregut tots a agafar-lo entre crits de desesperació per la calor i la pols del camí i d’alegria per la bona sort. Així que ara ja puc sumar el camió a tots els transports que he agafat des que sóc aquí(avió, taxi, bus, cotxe, moto, tap-tap i bicicleta; ja només em falta el cavall!)

Al final, després d’una magnífica dutxa reparadora i una bona dosi d’aftersun m’he fet un bon entrepà de mantega de cacauet i un bon suc de granadina, assegut al porxo, amb els peus fets pols, però un dia magnífic en el record.

Tornem a la normalitat!

2008-08-21T17:49:00.001+02:00

De sobte, tant ràpid com aquí es passa de la nit al dia, Karis s'ha tornat a transformar en el poblet tranquil i buit que era quan vaig marxar cap al sud. Les multituds ja no omplen la plaça ni els desconeguts ens mirem divertits els uns als altres. Tot segueix igual, invariable, com segurament són les coses als pobles de tot el món.

Com que ja no és festa la Chouna, la cuinera de casa, s'ha presentat puntualment com sempre a les 5'30 per fer l'esmorzar. Hem estat xerrant molta estona fins que m'he posat a fer una mica de feina, com sempre a la galeria de darrere, on no hi toca tant el sol matinal i es pot treballar una mica millor. He llegit una estona, he fet algun dibuixet, he preparat les futures visites i reunions... Cap a les 10 he recollit tots els trastos (llibretes, ordinador, estoig, passaport, cartera...) i me n'he anat cap a la seu de l'SKDK, com sempre, per un camí triat a l'atzar. Anava amb la intenció d'actualitzar el blog i llegir algunes notícies als diaris de sempre, mirar si seguirem tenint aquest temps assoleiat al matí i plujós a la tarda (vaja, com sempre).

Els nens, com sempre, segueixen mirant-me encuriosits mentre avanço pels carrers plens de pols. Un cop he passat per davant de casa seva segueixen cridant-me "blanc! Dóna’m 5 gourdes!" Ai... com sempre! Ara ja he adoptat la tàctica de ni girar-me, després d'intentar fer veure que no els entenia, explicar-los que no tinc diners, explicar-los que han d'aprendre a buscar-se ells mateixos un futur millor (sense esperar que els hi doni un blanc). Però com que res d'això ha funcionat... ara faig com si ni els sentís.

Un cop he arribat a l'SKDK he trobat dues coses que, ves per on, m'han sorprès. Però no m'han sorprès per originals, sinó que ho han fet perquè estaven... com sempre. El primer que he vist és que durant la meva absència al terreny on hi ha d'anar la cuina segueixen havent-hi les plantes de sempre i els dos troncs tallats segueixen allà al mig. Així que res, com sempre hauré de demanar explicacions i fer veure que el seu projecte m'importa més a mi que a ells. L'altra cosa que m'ha sorprès és que el satèl•lit segueix espatllat. Bé, ara l'explicació que m'han donat és que el satèl•lit funciona i l'antena també... però no estan connectats entre ells! Ves per on!

Així que he anat al "cibercafè", on com sempre m'he trobat el Villers, aquest cop amb cara d'adormit (a les 11'30 devia tenir una ressaca important encara de la festa del dia anterior). Allà m'hi he trobat a la Soeur Marité (consultant, com sempre, Le Monde) i a les dues metges cubanes que com sempre tenien un munt de mails de la família. . Que per cert, com sempre em segueixen dient Javier enlloc de Roger... No tinc ni idea de perquè, però ara ja renuncio a dir cada vegada "no, Javier no, Roger"

Però bé, com sempre la connexió anava més o menys ràpida, així que he pogut penjar algunes cosetes al blog, mirar les notícies, enviar uns mails i apa... quan he arribat a casa, com sempre ja m'esperava el dinar preparat. Avui dimarts, espaguetis amb salsa de tomàquet. Tal i com diu el menú setmanal que marca religiosament els àpats fins el dia del judici final. Ai... que content que estic de la vida de poble! Sempre sense sobresalts, tot tant previsible que pots fer feina o llegir o xerrar.. que sempre hi haurà una de les rutines que et dirà, conscientment o no, l'hora que és i et farà passar d'una activitat a l'altra, com sempre. Mentrestant, el temps passa implacable i el calendari i les planificacions es van modificant i convertint-se, com sempre, les coses poc prioritàries en importants, les importants en urgents, les urgents en imminents, les imminents a "això s'havia de fer ahir".

Festes patronals a Karis

2008-08-21T12:00:00.000+02:00

Dissabte, primer dia oficial de les festes de Karis, es va animar tot el poble després de les pluges del dia anterior. Sortia gent de tot arreu! Em creuava pel carrer gent menys habituada que jo a caminar pel fang. Segurament tota la diàspora de Karis, que aquests dies omple el poble. Han vingut a veure la família, els amics, el poble... i a celebrar el 50 aniversari de la parròquia. Però també, com no, han vingut a recordar el clérin, els tambors, la massa descontrolada i els càntics Vadou (que no voudou). A aquesta gent que és de Karis, però no viu aquí, se’ls pot reconèixer fàcilment, no només per la seva roba, sovint molt més yankee, sinó també per la manera de caminar, temorosa, inclús amb fàstic, mirant contínuament el terra, procurant no embrutar (gaire) les seves sabates recent netejades.

Un cop a la plaça la gent s’apinyava al voltant de totes les taules de joc i les paradetes d’alcohol casolà i caramels. Cada una amb la seva llum de querosè, l’aire de la plaça agafava una olor enrarida, entre suor, querosè, clérin i d’altres totalment irreconeixibles. Mentrestant, amb l’escenari a mig acabar, un munt de gent instal•lava a contrarellotge tots els cables pels espectacles que començarien amb 4 hores de retard. També hi havia molta gent pintant el decorat de darrere l’escenari, amb paciència i finalment a la llum de les llanternes. Quan finalment van començar els espectacles ja era fosc del tot. Van començar amb uns quants discursos, tots de caire bastant pilota: gràcies a tal, a qual, a fulanito, a menganito que són súper bona gent, sobretot el Diputat JeanBerthold, gràcies a ell les festes es fan possibles, i coses per l’estil. Després que si gràcies a tots els assistents, als tècnics, a Santa Helena, etc. I la gent volia espectacle, no volia xerrera, perquè era molt tard i jo, la veritat, em moria de son!

Els balls, com els que ja coneixíem del 2006, entre la sensualitat i les arrels africanes, amb molt de moviment de cintura i molts tambors amb un ritme frenètic. Però també, cal dir-ho, amb un toc de ridícul i pràcticament improvisat que feia riure bastant! I així vam estar, ballant i amb una cridòria increïble fins les tantes de la nit. Cada cop que sortia algú a l’escenari per ballar tota la multitud començava a xisclar i aplaudir. Però mentre durava l’espectacle, tothom callava i mirava atent. Ara, quan parava la música, el soroll del públic es tornava encara més fort i tothom saltava i reia, dient que en volia més... Llavors parava l’activitat a sobre l’escenari fins deu o quinze minuts més tard, quan començava el següent número. I així, mica en mica va anar passant el temps, fins que vaig anar a dormir a la 1 de la matinada!

El diumenge vaig estar tot el dia amunt i avall, a la plaça, el camp de futbol i casa, descansant la “ressaca” del dia anterior. Però els actes de festa eren a la tarda, després de la missa dominical. Així que vaig anar cap a la plaça, a veure les curses de bicicletes, de sacs i de cavalls. Tot un espectacle. No per la cursa en si, que en realitat és d’allò més avorrit (veus passar-ne un, ara l’altre, i ja està). El més divertit és veure tot el caos que envolta tota la organització, veure tota l’expectació que genera qualssevol esdeveniment, per petit que sigui, veure les reaccions de tothom, els crits, les rialles... increïble! I quanta gent! Comparat amb la tranquil•litat habitual de la plaça!

I a la nit... vaig anar al teatre! Siiii que divertit! Jajaja! Va ser molt semblant que el dia anterior a la plaça. Havia de començar a les 20 del vespre i va començar a les 23! Quin merder! Que si el Delco, que si va desaparèixer el presentador, que la sala no estava plena. Hi havia gent dormint per la sala, jajaja. Els espectacles, similars als del dia anterior, però tots giraven al voltant de les músiques del món, començant per la haitiana però amb tocs de “jazz”, “shakira”, “flamenc”... ho poso tot entre parèntesis... Els vídeos parlen per si sols!

Dilluns, tercer dia i el més important de la festa (Sta. Helena) me n’he anat a les 9 en punt a missa per viure el que m'havien dit que seria "la millor missa de totes les misses". Quan he arribat ja estava tot ple, així que m’he hagut de quedar tota l’estona dret. 4 hores de xerrera, entre uns i altres!!! Però bé, ha estat interessant perquè han explicat la història de Karis (avui fa 50 anys de la creació de la parròquia) i ha estat divertit sentir anècdotes d’èpoques remotes. Però ja tinc misses per 4 anys acumulats! uffff

Un moment compartit als carrers de Karis

2008-08-16T00:06:00.000+02:00

Un altre moment compartit. S'acosta la festa patronal de Karis i la gent, espontàniament, surt al carrer a celebrar-ho. S'ajunten un parell de tambors, unes maraques i molta gent i es passen estona i estona tocant i ballant.

Un moment compartit a la frontera

2008-08-15T00:04:00.000+02:00

Per fi he arribat a la frontera Dajabón-Wanamèt, després de 5 hores d'autobus (més les 10 d'ahir!). Sembla que tinc una atracció pels dies de "mercat binacional" ja que sempre que he creuat aquesta porta ha estat en divendres o dilluns (els haitians i dominicans poden creuar-la lliurement aquests dos dies). Al fons, la porta entre tots dos països. La resta, sobren les paraules.

Un (altre) toc de surrealisme

2008-08-14T00:01:00.000+02:00

Només compartir un toc surrealista del meu viatge de Port-au-Prince a Santo Domingo.

Vaig pagar els 10 US$ que val la tarja turista per entrar a República Dominicana i, al demanar el rebut per al CCD, em van donar això... La meva primera reacció va ser riure, però al veure la cara seriosa de la sra. Terrero vaig callar. Vaig demanar almenys que hi poséssin el segell d'aduanes i la firma del "Señor secretario" allà present. Però res...

Visca els tocs surrealistes. A veure com ho explico al CCD!

Visita a Camp Perrin

2008-08-12T23:54:00.002+02:00

Camp Perrin (Kamperen en creol) és un petit poble de la província del Sud-oest, prop de la ciutat de les Cayes. Podria dir que és el cul del món, però com que vinc de Karis, la veritat és que ja estic acostumat... :) La comunitat de Camp Perrin està fent actualment el seu pla de desenvolupament local, similar al que va aprovar Karis fa 2 anys. No obstant això, a Camp Perrin hi ha una institució que fa molt de temps que hi funciona. I molt be. Es tracta del Taller Escola, fundada fa uns 20 anys per un enginyer belga. Part del seu èxit durant aquests vint anys és degut a la proximitat amb què han tractat els problemes locals i la col•laboració amb altres Tallers Escola de Bèlgica, sobretot intercanvis tecnològics i de material.

al taller de mecanica

Les dues activitats principals del Taller Escola, com el seu nom indica, són la producció i la formació. La producció es basa sobretot en màquines agrícoles i per a la construcció, tant manuals com elèctriques. Amb aquesta producció és amb el que fan que la institució sigui autosuficient ja que envien les màquines per tot el país, treballant sobretot amb organitzacions dedicades al desenvolupament local. En quant a la formació, es dediquen a formar joves de tot Haití, que es desplacen fins a Camp Perrin per tal d’aprendre una professió que els pugui ser útil. La filosofia del Taller Escola sempre ha estat la d’aprendre mentre es fa, i per això tenen tallers de:

- Manipulació de metall a petita i gran escala

- Fundició

- Fusta

- Soldadura

- Pintura

- Materials per a la construcció

- Muntatge de màquines

- Mecànica

- Electrònica

molins portatils per blat de moro

carretes inacabades (pero chules, eh...)

M'agradaria destacar no només la feina que fan, amb moltíssim joves d'Haití, sinó que també procuren que el que fan sigui "bonic" al mateix temps que funcional. Dos exemples, aquesta taula i aquesta escala, pròpies del disseny més vanguardista europeu.

De Port-au-Prince a Camp Perrin

2008-08-12T23:39:00.003+02:00

Tot i que Haití és un país bastant petit es poden veure molts canvis de paisatge al llarg de les seves interminables carreteres (interminables tot i el tamany petit del país, no sé si m'explico...) Aquests últims dies he estat al sud, concretament he anat fins a Camp-Perrin, prop de Les Cayes. I la veritat és que tant les muntanyes com la vegetació són totalment diferents que el que vaig veure al Nord. Segurament aquests canvis es deuen, com a Catalunya, a que el país està travessat per enormes cadenes muntanyoses que aïllen climàticament una zona i una altra.

Diumenge vaig anar a un berenar-sopar per celebrar l'aniversari d'un amic de la Rosa, la meva amfitriona a Port-au-Prince. La festa era a un poblet que es diu Furcy, enfilat a 1800 metres d'alçada, seguint la carretera de PaP cap a Pétionville i Kenskoff. Doncs be, a Furcy, per primera vegada des que sóc a Haití, vaig passar fred! Per molta latitud tropical que gaudeixi Haití, a 1800 m no hi ha discussió! Però la veritat és que tenia moltes ganes de passar una mica de fred... mentre escric això, al sud i aprop del mar, estic suant la gota gorda!

Per arribar a Camp-Perrin (Kamperen en creol) hem hagut d'anar fins al sud-oest, gairebé a l'extrem de l'illa. Però abans s'ha de recórrer una interessant carretera que comença al centre de Port-au-Prince, recorre uns quants quilometres al costat del Carib, creua una cadena de muntanyes, torna a recórrer uns quilòmetres al costat del mar (aquest cop a l'altre costat de la banya sud d'Haití) i finalment es torna a endinsar a les muntanyes, prop del parc nacional del Macaya, amb el pic més alt d'Haití (2680 m)

Però el més divertit de sortir de Port-au-Prince és travessar un immens mar de tap-taps, totalment caòtic i imprevisible. Els tap-tap són el transport que més s'assembla a un servei d'autobusos nostre. Però aquí no està gaire clar si és public o privat. Tot i tenir matrícula TP (Transport Públic) gairebé sempre ho gestiona un privat. Però el que sí que ténen tots els tap-tap són un munt de gent a sobre en equilibri inestable. I també tenen en comú un inconfusible estil artístic, pintats amb mil colors, personatges del món (he vist des del Messi a la Shakira) o símbols (des de l'àguila dels Estats Units al ProEvolutionSoccer).

Les fotos no són meves, no m'han quedat gens be perquè no m'he volgut plantar al mig del carrer a fer fotos dels tap-tap. Però us poso fotos que he trobat pel google i són com els que jo he vist jijiji

Un moment compartit d'una despedida

2008-08-11T16:44:00.006+02:00

Deixo 10 segons compartits de la vida de Karis. Es la despedida que es fa als formadors.

De Karis fins a Port-au-Prince

2008-08-11T16:07:00.005+02:00

Són curioses les voltes que dona la vida, i les voltes que acabo fent en un país com Haití. Divendres al mati em vaig fer la maleta pensant que el dia següent me n'aniria cap a Sto. Domingo per sortir diumenge cap a Port-au-Prince. Pels que no estiguin habituats a les dimensions de l'illa de la Hispaniola, això suposa un parell de dies de viatge, hores i hores escarxofat en un bus de Caribentours i bastants dòlars (americans, no haitians) en tràmits de duana.

Però tot i aquests inconvenients, aquesta ruta te l'avantatge de 1.- no haver de "passejar" sol per Haití, 2.- tenir la certesa d'uns horaris puntuals i 3.- un inici i un final de recorreguts coneguts. Ni se'm passava pel cap fer la ruta "normal" d'agafar el bus de wanamet a Cap Haitien i des d'aquí un altre bus fins a la capital Port-au-Prince. I menys després que em diguessin que ha pujat la inseguretat les ultimes setmanes, no nomes a la capital, sinó que també a províncies. Es a dir, que els segrestos han augmentat a les ciutats. Cap Haitien es la segona ciutat del país i Gonaives la tercera, també de Camí a la capital...

Però oh casualitats de la vida, uns formadors d'OXFAM-GAFE havien de fer el mateix recorregut que jo. Així que, amb tres haitians, la cosa canviava, i molt. D'aquesta manera he pogut conèixer una part del país durant 10 interminables hores de viatge per carreteres plenes de sots i pols. Deu hores de misèries acumulades al costat d'una carretera, on la gent s'asseu a esperar passar el dies i la pols, on la única cosa que poden menjar es la pols que desprenen les rodes d'uns vehicles que passen massa ràpid. No nomes misèria humana i econòmica, també misèria ambiental.

Vaig descobrir que realment el nord-est, és encara una reserva relativa dins d'Haití. Un lloc on encara queden uns quants arbres junts. Durant les 10 hores, des de darrere de la finestra anava veient muntanyes, cada cop mes pelades. Antigues selves ara devastades per fer carbó i llenya per cuinar. (l'altre dia llegia que el 80% de l'energia consumida a Haití ve de la llenya). I també vam passar planes interminables, on l'aigua s'acumula i tot ho inunda, desbocada per la manca de vegetació a la muntanya. Com que no hi ha arrels, no hi ha terra capaç d'absorbir tanta aigua...

Però finalment vaig arribar a Port-au-Prince, ja de nit, amb l'esquena feta pols i l'estómac encongit. De tanta tensió, ahir va ser el primer dia que em va fer mal la panxa.

Avui dia 11 ja estic perfectament. A més a més, és el meu cumple. Diria que és el cinquè any que el passo lluny de casa. Això que sigui a l'agost...

Coses variopintes

2008-08-08T05:46:00.000+02:00

Pels que no sapigeu res de l'Alicia, després d'un agitat i llarg periple fins a Sao Paulo, ja està perfectament instaladinha i aprenent a ballar samba... Aquí a Karis, mentrestant, la vida segueix igual de tranquil·la que sempre. Segueix fent sol al matí capaç d'evaporar tota l'aigua dels carrers, i a la tarda plou prou com per tornar-los a omplir de fang. A veure si algun dia faig una foto al matí i una a la tarda del mateix lloc per ensenyar la magnitud de la tragèdia...

Les dues obres que ara hi ha en marxa segueixen sense estar en marxa. …és a dir, a una encara no han arribat les roques per fer els fonaments, i a l'altra encara no han netejat el terreny per traÁar els fonaments. Apreto la gent per veure si podem avançar una mica perquè amb la broma de les tempestes tropicals fa una setmana que estem igual, només hem avançat una mica preparant les armadures dels pilars. Però la resposta que tinc sempre Ès que "demen si dye vle n'ap fè sa". …s a dir, que si Déu decideix que també plourà a la tarda, doncs res de res.

A vegades tot això em recorda a una barreja entre el "vuelva usted mañana" i el "me estáestresando" del malibú. Però la veritat, després de viure experiències en obres de Barcelona i voltants, no crec que sigui gaire diferent. Almenys en els temps de les coses. Aquí és el temps qui impedeix treballar, allà són altres coses!

Per sort tinc altres temes per anar fent... Les germanes de Karis (la soeur Marité i la soeur Maripol- alies Te i Po) han cedit una part dels terrenys de la parròquia per acollir una de les disciplines del Centre de Formació Professional de Karis. Ara elles tenen un petit centre on ensenyen a nenes a cosir i cuinar. En el futur, aportaran la seva experiència per formar professionals (nois i noies) de la costura (cosir i sastre) i la cuina (cambrers i cuiners). I a mi m'han demanat a veure com poden distribuir un munt d'aules de teoria i pràtica en un terreny petitíssim. Típic projecte de posar 3 aules de 12x6 i 2 de 6x6, més direcció, botiga, serveis, escales, aula d'alfabetització, espai per rentar, planxar i emmagatzemar el material; i si pot ser amb un bon porxo. I tot això en un terreny de 14x15 metres al costat d'una zona inundable... !

Aquí... comentant la jugada!

També vaig preparant i escrivint un taller de formació teòrica sobre tecnologies apropiades, similar al que ja vam fer per al BàiG, però aplicat a Karis, i orientat a constructors i dirigents d'aquí enlloc d'estudiants d'arquitectura. Però l'esquema serà similar...

- Perquè és important buscar noves tecnologies aquí i ara?
   - Economia
   - Ecologia
   - Qualitat de l'habitatge

- Factors necessaris per resoldre aquests problemes
   - Voluntat
   - Capital
   - Tecnologia apropiada

- Què és una tecnologia apropiada?

- Comparem dues tecnologies de murs a Karis (bloc de sorra ciment i torchis - moderna i tradicional)

- Són apropiades aquestes dues tecnologies?

- Exemples / propostes de tecnologies apropiades
   - Panells prefabricats (el que estem provant al projecte de Dlo Carice - ramaderia)
   - Jàsseres prefabricades (el que provarem a les noves choukounes quan es desbloquegi el tema)
   - Bloc de Terra Comprimit (que ho provarem quan tinguem una premsa sense destrossar)


Per anar fent boca, unes fotos de dues cases acceptables, una amb bloc, l'altra amb torchis

I parlant de premsa de BTC, aquest dissabte 9 me'n vaig d'excursió cap al sud, a l'Escola-Taller de Kamperen per veure si ens en volen fabricar una, o vendre... o qui sap! Però per fi sortiré una mica de Karis. No és que no m'agradi la tranquil·litat del poble, aqui enmig de les muntanyes la veritat és que s'hi està molt bé. Res a veure amb la inseguretat que pinten als diaris (l'altre dia a El Periódico comparaven Hatí amb Irak... en fin). Però tanta tranquil·litat... per un urbanita com jo... uf! Me'n vaig al sud i a la capital tres o quatre dies!

A veure cotxes i asfalt.

Gent amunt i avall que ni et mira perquè porta estrès a sobre.

Palmeres enlloc de mangos.

El mar enlloc de muntanyes.

I l'Escola-Taller aquesta, que es veu que fa molt temps que funciona. Ja veurem com es desenvolupen les coses... De moment vaig fent la maleta, procurant no deixar-me res. Perquè aquí és difícil aconseguir, per exemple, una pasta de dents que no tingui un gust horrible per dir alguna cosa...

Ara tinc mes feina!

2008-08-05T17:58:00.003+02:00

Entre ahir i avui m'he passat gran part del dia fent el vago, passant coses a net a l'ordinador, preparant la meva excursió la capital i al sud de l'illa... També recordant a l'Alícia... en poques paraules, enyorant-me. Des que l'Alicia ha marxat, em piquen els mosquits, escolto música, els nens em parlen més i, de sobte, tinc moltes coses a fer. Bé, segurament és que abans les feiem entre els dos. I ara em toca apechugar a mi solet.

Així que, en la meva tristor d'avui, poso una foto d'un moment divertit: quan m'han vingut a visitar els tres fills de la Chouna. Tres petardos que no m'han parat de remenar les meves coses. La calculadora ("té piles?"), l'estoig ("quants bics!" - en creol, un bolígraf es diu "bic", jejeje), la llibreta ("quants dibuixos!"), la moleskine ("me la regales?"), la càmara ("ens fas una foto?") I així acaba la història d'aquesta foto...

D'altra banda, el que comentava el Ramon de fer petites explicacions en vídeo... pensava fer una cosa similar, però que fos el mateix soroll d'ambient qui ho expliqués. Però encara no he trobat el primer moment per compartir prou adequat per començar. Potser dissabte, que baixo a la frontera... Potser en trobo un abans. Mentrestant, segueixo amb els ulls oberts 8-)

cuina a l'SKDK

2008-08-05T11:55:00.000+02:00

La seu central de l'SKDK és normalment el lloc on es fan les formacions més multitudinàries. En aquestes formacions hi acostumen a participar dirigents comunitaris, membres electes dels pobles veïns, representants d'associacions, etc. Poden arribar a ser fins una cinquantena. Més o menys dos cops al mes es fan sessions de formació que duren tot el dia, algunes durant una setmana, algunes d'un sol dia. Però el fet que durin des de les 9 del matí a les 4 de la tarda fa que es facin 3 àpats. I no de pa amb mermelada com segurament fariem nosaltres... es reparteixen plats de macarrons grans com per alimentar-ne dos com jo. Plats d'estofat de porc, suc, amanida, espaguetis, sopa de verdures... de tot!

Dia 26/07

Actualment, el lloc on es fa el menjar per a la gent que assisteix a les formacions no és el que podriem dir un model d'higiene ni, evidentment, un exemple a seguir. És per això que volen construir una cuina nova, just en el lloc que ara fan servir d'escombraria. I això és un lloc gros, d'uns 15 metres quadrats on s'acumula tota la porqueria fins que a algú se li acut netejar-ho una mica. Per desgràcia això no passa sovint.

Dia 31/07

Dia 04/08

Avui també he anat a l’SKDK per veure com evoluciona la neteja del terreny. La veritat és que com que no hi tenen internet (el satèl·lit segueix espatllat) ara només hi vaig quan he de xerrar de coses sèries o per veure les obres. La persona encarregada de la neteja m’explica que només pot treballar al matí ja que al migdia el sol és massa fort i a la tard ha plogut. No obstant, poc a poc el terreny va quedant net. S’han tallat dos arbres i 5 cafeters. Un dels arbres, haviem pensat de conservar-lo ja que ens podia fer de filtre entre la cuina i la zona de formacions, aquestes coses tan maques que aprenem a l'escola. Però quan he arribat, l'arbre ja era a terra... "i ara què?" en fi... més despejat la cuina es veurà més i estarà més ventilada...
Proposta final per a la cuina

be... ja estic sol...

2008-08-04T17:35:00.004+02:00

Aquest mes d'agost ha arribat amb força i sembla que el recordaré bastant de temps. El primer dia vaig baixar fins la fontera per despedir-me de l'Alícia, que estarà un any a Sao Paulo estudiant, i amb la perspectiva de quedar-me dos mesos més cooperant aquí a Haití. A més, des del dia 31 que plou 12 hores al dia, portant a la pràctica el que vulgarment es diu "temporada de pluges". Aquests ruixats que impedeixen fer res comencen a les 14 del migdia, així que l'activitat diària es veu reduïda a la meitat. Aquests dies m'he dedicat a fer feina fora de casa entre les 9 del matí (quan representa que tothom ja ha acabat les feines matineres de casa) i la 1 del migdia (quan cada ovella torna al seu corral per dinar). Després es posa a ploure i jo em quedo enclaustrat a casa, llegint, escrivint i dibuixant, amb el porxo ple de bèsties xopes - mentre escric aquestes paraules hi ha 5 gallines i 3 ànecs.

Des que estic sol a Karis la meva vida ha agafat un caire totalment dual. Al matí passejo pel poble, vaig al riu a veure els nens com es banyen, vaig a veure la gent implicada en els diferents projectes engegats per comentar tal o qual cosa, xerro amb el metge del poble - cosa que m'assegura un mínim de 2 hores de conversa - que és cubà i porta aquí vuit mesos i es mor de ganes de tornar, o vaig a visitar les obres en marxa.

A les tardes devoro llibres, després d'acabar "L'arquitectura del poder" he començat un de contes i poemes creols ("kont kreyol") amb l'inestimable ajuda del diccionari creol-francès. És difícil, però cada cop necessito menys el diccionari, cosa que em fa accelerar el ritme de lectura. Però parlar encara em costa una mica. Poc a poc, que només porto un mes. També m'ajuda el fet de fer reunions amb gent que no parla ni mitja paraula de francès, així que m'he d'esforçar per recordar com es diuen les paraules en creol (a vegades són semblants, però gairebé mai igual) Llavors acabo parlant amb els articles mal posats, els temps verbals descoordinats... però em faig entendre, que és l'important!

Avui no poso cap foto actual perquè se'm va acabar la bateria de la càmara i me n'acabo d'adonar, així que us poso una foto de fa uns quants dies i que no ve a cuentu del que estava explicant... És el gerent de la cooperativa de cafè explicant el que queda d'una premsa de Blocs de Terra Comprimits de fa 40 anys. Fa molt, amb un capellà progre van començar a fer unes quantes construccions amb BTC. Però quan aquest capellà va marxar, la premsa es va quedar allà, a l'intempèrie de la cooperativa de cafè. I els constructors que la sabien utilitzar se'n van oblidar. Però ara, mentre ens ensenya aquesta relíquia ens diuen les meravelles que feien, i només amb terra, sense ciment."i què sòlid!"; "i què fàcil"; "i què maco!"; "i què barat!"

I es pregunten "què fariem ara construint així, sense ciment?" i l'altre li respon "tenir més diners per altres coses..."

l'ultim sopar de l'Elvis

2008-07-31T18:49:00.002+02:00

No tenir electricitat pot tenir els seus inconvenients. Bé, nosaltres tenim una placa solar, però no dóna per molt més que unes bombetes de baix consum o un ordinador. Així que tot i que no depenem exclusivament del sol, diguem que un cop es fa fosc ja anem desfilant cap a sopar i extrany és el dia que a les 8'30 del vespre no estem llegint estirats al llit (o dormint!). Un avantatge de no tenir electricitat és que no podem tenir nevera. Això pot semblar un inconvenient a priori; però també ens obliga a cuinar cada dia menjar fresc, cosa que és tot un luxe. Amb la calor i humitat que fa aquí, res no dura més de dos o tres dies mort (sigui animal o vegetal). La manera de tenir menjar fresc és anar al mercat, comprar verdures recent collides i animals vius, sobretot amb plumes ja que tenir una vaca al pati és més complicat.

Normalment un pollastre no dura més de tres o quatre dies al pati, més que res perquè s'ha d'alimentar i això costa pasta (o arròs o blat de moro). Però hi ha hagut una excepció, amb un ànec, que l'hem guardat durant dues setmanes per avui. El problema de tenir un ànec al pati durant tants dies i veure com s'engreixa és que li acabes agafant una certa estima, li poses nom, jugues amb ell... i arribes a oblidar que algun dia acabarà ficat a l'olla amb salsa de tomàquet, patates, banana i arròs d'acompanyament.

Però avui fem el sopar de despedida de l'Alicia, amb els coordinadors de l'SKDK. Demà baixem fins a la frontera, jo em quedaré a la banda haitiana i ella marxarà per arribar a Sao Paulo després de dos dies de viatge i passar per Santo Domingo i Bogotá. Però això sí, avui anirem a dormir sense que l'Elvis passegi més pel pati. L'Elvis, l'ànec blanc amb cresta, haurà acabat els seus dies en una bona despedida...

Aquest és l'Elvis. Sobren explicacions, no? Aquest tupé, aquest caminar, aquest bufar... el rei.

Desconnexions

2008-07-31T18:31:00.003+02:00

Portem més d'una setmana sense saber també res de Barcelona, on segurament ja devem ser un més a la família (si ha nascut el Marc), sense saber cap notícia, ni dels pares, ni amics... però suposo que al cap i a la fi tot deu seguir igual. Aquí cada setmana rendeix molt, tot i que els dies són més curts que a casa nostra, fem moltes més coses. O almenys és la sensació que tenim quan sopem...

Una setmana sense internet per diferents circumstàncies, totes elles prou haitianes! La primera és que ha fet una tormenta tropical de tres dies, d'aquelles ben chules. Al matí un sol increíble i a la tarda una pluja que inundava el pati de casa. Un dels dies ens va enganxar fora de casa i vam haver d'estar tres hores esperant al porxo de l'SKDK a que parés una mica. Però un llamp que va caure a l'antena de ràdio ens va acollonir i vam decidir marxar.

Un tormentot al pati

L'altra raó de no tenir internet és que no han pagat la factura, així que han tallat l'aixeta, jijiji. A veure quan baixa algú a Wanamèt (3 hores de temps) per pagar i tornem a estar connectats al món. Després ens han dit que el satèl·lit número 11 s'ha espatllat i que l'han d'anar a arreglar, cosa que ens ha semblat... una excusa? jeje

Les connexions de l'SKDK, internet i la ràdio Tèt Ansanm

He penjat amb la data que tocava tot el que he anat escrivint per al blog, així que avui publico vuit coses!! jijiji Fins aviat!

el preu d'un somriure

2008-07-30T18:46:00.000+02:00

L'àvia de l'Alícia és una persona increïble, als seus magnífics vuitanta i tants anys es troba sovint amb altres àvies i arreglen o fan vestidets que dónen a una associació de Barcelona. Però aquesta vegada, aprofitant que veniem a Haití ens van carregar amb una bossa plena de roba. "Pels nens d'allà, que els necessitaran més" ens va dir. Ahir vam anar al centre per nens i nenes desnutrits que tenen les monges del poble. Discretament vam passar al pati de darrere i amb la Soeur Maripol els vam repartir a qui ella trobava més adequat.

No voliem semblar reis mags, ni crear una sensació de falsa caritat. Es fa difícil descriure el que vaig sentir amb aquestes nenes, mirant aquests vestits amb tants colors, amb una barreja de sorpresa i por. Que difícils són els somriures aquí. Alguns ploraven, altres mig desprenien una certa felicitat. Però molts nens d'aquí no riuen. No en saben perquè mai han tingut un motiu.
No vull provocar pena, només compartir un moment extrany, que hauria pogut ser molt maco però va ser agredolç. A vegades et quedes pensant... mirant-los... i sabent que hi ha solucions per aquest món. Però sabent també que qui realment pot, no vol posar-les en pràctica.

2008-07-25T18:25:00.001+02:00

Hi ha poques coses comparables a poder posar els peus en una palangana d'aigua fresca després de caminar durant 4 hores sota el sol tropical. I si a més li sumes poder menjar unes galetes recent fetes per la nostra veïna Sra Maniquès, el plaer es multiplica per dos. En una de les nostres excursions per visitar el tercer terreny on hi ha d'anar una choukoune, hem anat fins a l'extrem sud de la comunitat. Després d'una hora de cotxe per arribar a La Rose i una i mitja més caminant pel riu i les muntanyes per arribar al cul del món, a Sabastian. I allà, on ja acaba Haití i comença República Dominicana, hi ha un terreny petit, travessat per un camí fet a base de passar-hi per dirigir-se a la frontera. En aquesta zona, les casetes encara es camuflen amb el terreny. Els murs fets de la mateixa terra que les envolta, les cobertes fetes amb un metre de gruix de palla seca i negra.

Intentant seguir el ritme...! això de la selva, molt maco, però difícil!

Una caseta totalment integrada al medi.

Tot anant cap allà hem pogut disfrutar d'uns paisatges increïbles. La veritat és que Karis és un lloc preciós, una vall entre altes muntanyes, amb bastanta vegetació, atravessada de rius i rierols, plens d'ocells i tot bastant verd (menys que fa dos anys perquè no ha plogut tant). Caminant pel riu ens ha donat la sensació d'estar caminant per una selva, però un cop hem canviat de vessant ens hem trobat un magnífic bosquet de pins. Si no hagués fet tanta calor, m'hauria posat a buscar rovellons (jonjon li diuen aquí).

Des d'aquest punt es veu gairebé tota la comunitat de Karis

Però també hi ha alguna sensació negativa en aquesta excursió. Quan hem arribat a la frontera amb República Dominicana hem pogut veure una realitat més crua del que ens esperàvem. Tot i la bellesa dels paisatges que haviem trobat mentre caminàvem, ara, allà aprop s'aixecaven les muntanyes dominicanes, després del riu fronterer. Unes muntanyes igual d'altes i igualment orientades que les haitianes, però amb una gran diferència. Les muntanyes dominicanes estan poblades de boscos molt més frondosos que els d'Haití. És el resultat de diferents realitats polítiques i econòmiques que encara tardaran molt a igualar-se.

Dia de mercat

2008-07-24T18:18:00.001+02:00

Només unes paraules, perquè en aquest cas és molt millor veure les imatges. I evidentment, viure-ho :P
Com que la sra. que normalment va al mercat per nosaltres no hi és, avui hi hem anat nosaltres (per sort amb acompanyant!)
Colors, contrastos, llum, ombres i paradetes, trastos, menjar bo i podrit, diners i timos, gent i crits... i calor i terra i olors... una meravella

De cuines i cabrits

2008-07-22T18:12:00.002+02:00

Cada dia estem més liats, amb projectes amunt i avall. Hem anat fins a la secció comunal de Dlo Carice on s’ha iniciat un projecte de cooperativa per a la cria de cabrits. A partir de 5 cabrits de pura raça, creuant-los amb els cabrits locals, es millorarà la producció i la qualitat de la carn de cabrit. De la mateixa manera s’activarà una petita economia al voltant d’aquests animals.

Són chulos, eh...

La cura i vigilància d’aquests animals requereix que hi hagi una persona constantment al terreny. És per aquesta raó que ens han demanat de construir una petita vivenda i una cuina per a aquest treballador. Com que és un projecte petit, fàcilment abordable i que s’ha de construir en la major brevetat possible, ens el prenem com a projecte pilot per tal de començar a desenvolupar alguna nova tècnica. Provarem, amb un constructor d'aquí, de construir amb panells prefabricats tot el que no sigui estructura ... de moment. Poc a poc anirem mirant com aportar noves solucions.
El tema de les cuines ja el tenim pràcticament acabat, només falta comentar-ho un altre cop amb els coordinadors de l'SKDK i començar les obres de la primera. De moment ja estan fent els blocs; la única cosa clara que tenen és que s'ha de construir amb blocs de ciment... però hem de buscar una alternativa! Perquè cada 30 blocs es gasten 500 Gourdes (uns 8 euros) que més o menys són els diners necessaris per menjar quatre dies. L'alternativa, però, és la fusta, que està molt mal gestionada, provocant així la deforestació ràpida de la zona... Així que hem de pensar en dues coses: reduir al màxim l'ús del ciment, i millorar la gestió de la fusta. Almenys que plantin 4 arbres quan en tallin un...

La proposta que fem per a les cuines és a partir de l’estudi que hem fet anteriorment sobre les costums de la gent del poble, amb qui hem xerrat vàries vegades sobre el tema. El que pretenem és respectar les costums locals de cuinar a l’exterior o al porxo i asseguts, però afegint unes condicions higièniques adequades mitjançant la preparació d’un espai de treball. El principal problema de les cuines tancades és la calor que hi fa a dins i l’acumulació de fum. És per això, que l’espai que plantegem tancar és molt ventilat, alt i amb una xemeneia que succioni el fum dels fogons. Els fogons són de llenya, però sobre una base amb molta inèrcia tèrmica per tal d’augmentar el rendiment de la fusta.

Així que de moment, així estem. Preparant material i discutint els projectes amb els principals implicats (formadors de salut, promotors dels projectes, constructors, cuineres... i nosaltres) magnífic!

Al mal temps bona cara

2008-07-19T19:26:00.004+02:00

Han estat quatre dies que ha fet mal temps i no ens hem pogut conectar gens. Un temps que semblava que estiguessim a Londres, una pluja fina no et deixava veure més enllà de 5 metres i et calava si feies dues passes fora del porxo. Però per fi! Ens estaven dient que aquest any encara no havia fet les pluges que calen per les collites. I com diuen aquí, tota la vida depèn de la pluja. No obstant encara segueixen preveient que l'any que ve serà pitjor que enguany respecte les collites... Cal que plogui més per la campanya de l'arròs de novembre!

La casa del veïns, amb aquests dies grisos es veu més trista

Aquests dies, que no hem sortit gaire de casa els hem aprofitat per treballar, dibuixant cuines, lavabos i choukounes. No ens hem dedicat gaire a escriure coses personals, només alguns mails familiars i poca cosa més. El dilluns que ve tenim un parell de reunions importants per parlar de tot el tema de les construccions de les choukounes i del Centre de Formació Professional. Per a les choukounes és tot el treball de cuina i lavabo amb sala de reunions i magatzem, que han de ser un exemple constructiu i de com aprofitar els recursos naturals. Per això hem de parlar amb constructors d'aquí i amb els membres de la plataforma de salut, que seran els que faran formacions en aquest lloc.

Del Centre de Formació Professional hem de parlar sobretot de la guia docent i del Jardí Botànic. De la guia docent nosaltres podem aportar alguna cosa en la disciplina de construcció (finalment seran 4: agricultura, construcció, manualitats i fusta; tot i que la fusta no està clar encara...). Del jardí botànic començarem a treballar a partir de distribuir espais; potser ajudarà el meu PFC... quina ilu! Però ja veurem, encara no tirem coloms a volar ni fem contes de lleteres ;)

El jardí botànic del meu PFC, que potser serveix de base

Però també hem aprofitat per jugar amb les filles de la Shouna, la noia que ens fa el dinar cada dia :)

Aquí fent el burro amb la Malulu.

Animals i bèsties

2008-07-15T19:19:00.002+02:00

Hi ha alguns dies en què em llevo ja amb mal de panxa només de pensar que m'he de prendre el resochin, la medicació preventiva de la malària, que destrossa bastant la panxa a canvi de donar-te més seguretat enfront d'una eventual picada d'un mosquit anòfeles. I de fet n'hi ha molts de mosquits, cada vespre anem de cacera just abans de sopar. El safari comença amb el ritual del plagatox, un espiral d'un producte químic que adorm els mosquits - amb algun avantatge hem de comptar! Cada nit en cauen vint, trenta... depèn de la paciència que tinguem i de si hem tancat bé o no la mosquitera de la porta. Potser els hauríem de posar tots dins un pot i deixar-los a la porta a mode d'avís per als que gosin entrar. Amb aquestes caceres hem aconseguit de moment sopar cada dia tranquils, només molestats de tant en tant per una papallona nocturna grossa com una ma.

Amb els mosquits acaba la nostra relació diària amb els animals que és bastant intensa i prolongada al llarg del dia, tot i que en realitat no en tenim cap sota la nostra responsabilitat. El primer que es desperta, per desgràcia, és el gall, que es passa cantant entre les 4 i les 6 del matí. Després que tothom l'hagi maleït mil i una vegades - segur que fins i tot els pollastres - desapareix i calla un altre cop fins el migdia. No obstant, tota l'activitat comença a engegar realment cap allà a les 5 del matí quan s'afegeixen al gall els ànecs, pollastres, coloms, gallines... tot allò que tingui ploma. Cada espècie comença el seu dia de remenar tots els racons buscant molles, formigues i altres restes petites. Hem arribat a comptar dos galls, un 14 ànecs, una vintena de coloms - impossible contar-los - i una desena de pollastres i gallines.

Uns quants ànecs practicant el noble art de la migdiada a l'ombra d'una palmera.

Part dels coloms esperant el moment en què el veí els hi tira el menjar.

Aquest pollastre té pinta de saber que tenia els minuts comptats. Com que aquí no tenim nevera, el menjar sempre es fa del dia ;)

A partir de les 5 s'activen els humans, que també en som uns quants. El sr. i la sra. Maniquès són els veïns, que viuen amb dues noies més. A la casa del costat també són cinc o sis - també és difícil comptar-los... I ja des de molt d'hora del matí van apareixent persones per treballar, fer negocis, o no, amb els nostres veïns de pati; realment aquí comença tot molt d'hora. Nosaltres som els últims que ens posem en marxa cap allà les 5'30, quan ens fem una dutxa en la que gastem menys aigua de la que segurament consumim al llarg del dia (uns 4-5 litres!)

Quan sortim al pati, tot ja engegat del tot. Tothom està immers en les seves tasques diàries; les primeres del matí són donar de menjar als animals que estan tancats o lligats com els conills (n'hi ha una quinzena) i un parell de porquets. Aquests dos porquets van arribar fa poc amb la seva mare truja, portada per un senyor ja gran. Venia a vendre els petits per unes quantes gourdes, ja que ell no té prou diners per criar els porcs. El nostre veí va acceptar el tracte, però abans va haver de caçar els porquets. Tots vam acabar participant en la persecució, rient i cridant per espantar-los, el sr. Maniquès, nosaltres mateixos, l'amo de la truja i uns quants nens veïns. Finalment vaig ser jo que el vaig agafar, després que el vam arraconar entre quatre persones a la galeria de casa nostra. I tothom partint-se de riure. Suposo que deuen estar tan poc acostumats a veure un blanc perseguint porcs com nosaltres a participar en aquesta activitat. jijiji

Els conills més petits amb sa mare.

El porc, tot espantat després de la persecució.

D'animals per aquí la casa també tenim un parell de gossos i un gat. Un d'ells, el Toki, sempre és amb nosaltres. Suposo que ha vist que som els que menys escurem els ossos! Per això ens posa contínuament cara de pena i belluga la cua quan el mirem i li diem que marxi (cosa que mai aconseguim). Evidentment, mencionar totes les bèsties nocturnes - i no tan nocturnes - com rates, formigues, escarabats, aranyes, etc. I tots els ocells que volen lliures als arbres del voltant (potser els que més ens sorprenen) com són els colibrís, picots i altres d'irreconeixibles.

El Toki esperant la seva recompensa :D

Alguns ocells que tenim pel voltant; alguns colibrís no fan més de 5 cm!

Apa, ja he escrit sobre tots els animals que tenim per aquí prop, jajaja. Són uns quants, no? A part d'observar els animals, també anem fent feina, eh... el que passa és que ens ha tocat molt el sol últimament i per això no puc escriure sobre coses serioses! Hem fet 4 dies d'excursió seguits per visitar diferents terrenys on s'hi construiran tots els projectes de sanitat de l'SKDK. D'aquí poc més notícies!

cuines i curiositats

2008-07-12T23:13:00.005+02:00

Aquests últims dies hem estat fent visites a diferents terrenys i comunitats on l'SKDK hi vol fer algunes construccions. No sé si són coincidències de la vida o què, però a gairebé tot arreu es tracta de fer cuines i lavabos. Resulta que han decidit que un dels aspectes que els hi cal millorar més és el de la sanitat. I el fet de satisfer les més primitives necessitats humanes - com són el menjar i el defecar - resulta que són, actualment, les menys higièniques.

Inici de les obres a Savansale per fer la cuina i les latrines noves

Així que l'Alicia i jo ens hem embarcat en una recerca de la cuina perfecta i la latrina ideal, per tal de presentar alguna proposta coherent, neta i efectiva. Però no és fàcil! De latrines, la millor que hem trobat de moment és un forat a terra, recobert de formigó, amb un banc impol·lut de formigó que fa de seient. Això sí, sembla bastant incòmode!

Respecte al cuinar, la fusta és el material més barat - i també el que dóna millor gust al menjar - però és poc eficient, destrossa el bosc i cuina i cuinera queden ben fumades. El carbó podria ser una alternativa, però acaba tenint el mateix problema. També hi ha qui té gas, però aconseguir-lo és molt complicat, ja que s'ha de baixar fins a República Dominicana, amb els diners que això comporta.

Un altre tema és el de la forma de la cuina. Moltes vegades s'ha decidit construir una cuina "moderna", és a dir, dins mateix de l'habitatge, amb una taula per treballar i un lloc preparat per posar-hi el foc. Però clar, com que només té una finestra, del mateix tamany que les de la resta de la casa, tots els casos que hem vist fins ara acaben construint un cobert a l'exterior amb quatre troncs i una xapa. I tornem a començar! La cuina interior es converteix en habitació i apa... La resposta que hem rebut fins ara sempre és similar: "el fum a l'interior no em deixa respirar", "s'està molt millor cuinant a terra" i coses per l'estil. No obstant, des de l'SKDK se'ns insisteix que les cuines exemplars que volen construir als diferents terrenys han d'estar incorporades a un habitatge. Tot un repte!

Una cuina feta a l'exterior d'un habitatge nou.

Una altra cuina més "còmoda"

Però aquestes visites també ens han permès veure coses curioses, com per exemple com preparen els camps d'arròs per llaurar-los més tard. Sortint del terreny de Savansale hem sentit tot de gent cantant i, a l'apropar-nos, hem vist un grup de 5 persones airejant la terra i 5 més tocant tambors i cantant. En preguntar, ens han respost: "la nostra manera de veure la vida és fer-ho tot en comunitat". I allà estaven, fent torns per llaurar i tocar el tambor. L'únic que no feia res d'això és el senyor de la gorra blanca i el matxet: és el propietari del terreny.

No sé si es veurà el video, però és tot el grupet llaurant...

Més tard ens han convidat a una casa a dinar. Ens han preguntat si voliem un mango, els quals no podíem rebutjar. A les dotze del migdia, quan l'ombra s'amaga sota els peus i desapareix, un mango recent collit és una benedicció. Així que ens han convidat a seguir-los fins a un arbre d'allò més gros on el germà petit s'ha enfilat en un obrir i tancar d'ulls. Segons més tard comencen a caure mangos un darrere l'altre. N'hem menjat fins estar-ne tips i encara en sobraven. Les pageses de la Boqueria ens diuen que hi ha poques coses més bones que la fruita recent collida. Si sabessin realment la raó que tenen...

La taca vermella és el germà petit de la família collint mangos

I aquí el Roger disfrutant dels mangos!

I una altra cosa curiosa... a la comunitat de Dupont, on encara han de decidir en assemblea si construeixen o no la choukoune com a centre de sanitat, hem conegut una senyora disposada a donar gairebé mitja hectàrea de terra per construir-la. És un espai pla i una mica elevat, amb vistes precioses cap a les muntanyes properes. Tothom desitjaria tenir-hi un porxo on seure al capvespre a veure caure el sol. Però ella prefereix que al terreny s'hi faci un centre per a tota la comunitat. Aquesta senyora, curiosament, es diu Mme. Charité. Deu ser veritat que el nom condiciona la manera de ser de cada un...

Visita al terreny de Dupont

Quina calor!

2008-07-10T23:36:00.002+02:00

Hi ha dies en què ni els ànecs s'atreveixen a sortir al sol i allunyar-se una mica de sa mare. Uns dies en què no corre ni una gota d'aire i fa que la calor i la humitat es converteixin es converteixin en sufocants. Un dia com aquest, nosaltres hem decidit anar a visitar a La Pierre una construcció que ja vam estudiar fa dos anys. Bé, no és que ho haguem decidit nosaltres... Portàvem dos dies esperant a les 8 del matí a algú per acompanyar-nos a veure el terreny de Savansale, el del Jardí Botànic, i aquest algú no apareixia perquè havia d'estar a Cap Haitien resolen temes més importants. Així que, al tercer dia hem decidit que si no venia ningú un altre cop hi anàvem i punt. Tot i que ens hauria agradat anar-hi amb algú que ens expliqués totes les novetats dutes a terme aquests dos anys.

Però tachán! a les 8:05 ha aparegut el Michelet, que treballa en temes de salut comunitària per dir-nos que venia per acompanyar-nos. Però no a Savansale, sinó a La Pierre, perquè per anar a Savansale abans s'ha de parlar amb el Cacic de la zona... Així que res, hem anat de bon matí a caminar, una mitja horeta, sota el sol, que a les 8:30 ja pica d'allò més. Hem estat parlant una estona amb la gent d'allà, sobretot la Suzette, una agrònoma. Ens hi hem entretingut unes dues horetes. I al tornar... amb el sol tan alt... no hi havia qui caminés. No es veia ningú caminant, només l'Alicia el Michelet i jo. I l'Alicia i jo reflexem el Sol, així que se'ns veu poc, jajaja

El sol cau tant vertical que ni el barret fa ombra!

Marró del riu, marró de la terra, marró de la nena

Tornant al poble, hem passat per casa de la Sra. Da, que ha obert el primer bar del poble, amb tauletes sota un Zamand (ametller d’índies suposo) Aquest dissabte ens ha dit que fa la primera gran inauguració. Diu que tindrà els preus molt més baixos que els altres venedors del poble. Per vendre molt de barato (millor que poc de car) i així anar renovant l'estoc. A més, els dissabtes farà menjar preparat. Això promet. Ens hi aproparem a veure com està l'ambient.

Els ànecs que no surten de l'ombra ni que els persegueixis!

Alguns projectillus en marxa

2008-07-08T23:23:00.000+02:00

Ens hem pres un parell de dies per reflexionar i passar a net les coses. Sona estrany penso ara, ja que tampoc portem gaire temps aquí... El primer dia vam tenir dues reunions (quina efectivitat!) bastant intenses, de benvinguda i de treball alhora.

L'Alicia i el Roger a "l'oficina" de casa. Darrere l'Alicia, a terra, el gos negre. Un dia farem un article amb totes les bèsties de casa!

A la primera reunió, el Doy - coordinador de l'SKDK - ens ha explicat com ha evolucionat la comunitat aquests dos últims anys. Tal i com esperaven, han aprovat i posat en marxa el que ells li diuen "le Rêve", el somni. Aquest somni són accions concretes de desenvolupament de la comunitat, que es van decidir en assemblea. És a dir, que pertanyen a tots aquells que van voler en un moment decidir el futur de la seva comunitat. Aquest somni està dividit en 4 plataformes:

- Alimentació, agricultura i ramaderia
- Educació
- Sanitat
- Organització social

La seu central de l'SKDK, amb la flamant nova sala de reunions

Cada una d'aquestes quatre plataformes té una complicada organització, però ja estan funcionant a bon ritme. La que millor funciona és la d'organització social, amb moltes formacions per a les associacions locals. Respecte a la sanitat, el que més crida l'atenció són els dos nous centres de salut comunitària, que ja s'estan construint, un d'ells al costat mateix de casa nostra. A més, preveuen la construcció de cinc petits llocs de reunió i/o formació en sanitat. Ens han demanat que els hi donem un cop de mà a projectar-los, així que d'aquí poc començarem a tenir feineta d'arquitectes!

El nou centre de salut al costat de ca nostra

Però on més "feina" ens han donat és en el camp de l'Educació. El primer que haurem de fer és ajudar a fer el pla d'estudis del Centre de Formació Professional, sobretot pel que fa a la construcció. De fet tenen assignats ja tots els professors, però cap d'ells és de construcció, tots són d'agricultura, ramaderia, etc. També anirem d'aquí poquet a visitar el terreny on hi haurà el Centre de Formació per tal de veure exactament com estan els edificis actuals i començar a pensar en la distribució del jardí botànic, que sembla de moment el més urgent de tot. El curs comença al setembre, i les inscripcions el 21 de juliol, així que hi ha molta feina a fer!

Fotoplànol del terreny on hi haurà el jardí botànic i el Centre de Formació Professional

Finalment també ens han demanat que pensem en dos cursos que s'han de dur a terme. El primer sobre tecnologia i construcció, l'altre sobre urbanisme i gestió del territori. Així que de moment no estem gens avorrits! A més a més ens hem portat dos llibres d’allò més addictius i ens passem les hores lliures al porxo, llegint. Molt recomanables: “El siglo de las luces”, del Mendoza (gràcies Ferran pel consell) i “La arquitectura del poder” de Deyan Sudjic (tranqui pare que t’arribarà sencer!)

Primeres impressions des de Karis

2008-07-07T16:44:00.002+02:00

Amb un primer cop d’ull, sembla que el poble de Karis no hagi canviat gaire aquests dos últims anys. La vida segueix igual de tranquil•la. Els nens ens miren estranyats quan passem pel carrer i els hi diem un amable “Bonjou! Kouman ou ye?” I per resposta obtenim un tímid “nou bien” o un “m’la”. Inclús de tant en tant, un xaval observador crida: “Blanc!!!”

Diumenge hem anat una estona a missa, fins que ens hem avorrit de no entendre res de res (encara! D’aquí poc comencem les classes de kreyol). El pare Obla segueix fent els mateixos discursos interminables, parlant de Jesús, la solidaritat i l’esforç que hem de fer en aquests temps difícils. I tothom l’escolta, més o menys avorrits com nosaltres; però ells ho entenen tot!

La veritat és que potser sí que en aquests dos anys els temps s’han tornat bastant més difícils. El preu dels aliments ha pujat molt, sobretot el dels més bàsics. Per exemple, fa un any, una marmita de blat de moro costava entre 25 i 30 Gourdes (més o menys mig euro). La setmana passada el preu de la marmita va arribar a les 130 Gourdes; 5 vegades més en un any!

Hi ha dues raons principals per explicar aquesta escalada de preus. La primera relacionada amb el canvi climàtic ja que la temporada d’huracans de l’any passat es va retardar 3 mesos. Entre setembre i desembre va haver-hi unes pluges massa abundants a Karis, just quan els agricultors feia poc que havien sembrat les collites. Resultat, la collita de blat de moro i de festucs perdudes. Posteriorment, de febrer a maig, quan havia de ser altre cop la temporada de pluges, hi ha hagut una gran sequera, fent que gran part de la collita de cereals es perdés, sobretot l’arròs.

El veí caçant pèsols al pati de casa nostra

La segona raó està relacionada amb el Programa Mundial d’Aliments (WFP en anglès) i altres iniciatives suposadament solidàries de grans institucions mundials. A Karis hi ha vàries escoles que, durant anys, han depès fortament d’aquests programes ja que reben aliments a canvi de res per als seus alumnes. Aquests nens, gràcies a aquesta assistència s’asseguraven almenys un àpat calent un cop al dia. Aquest any, el subministrament del PMA s’ha vist reduït a la meitat per diverses raons (desastres humanitaris a l’Àsia i escalada – també – de preus a nivell mundial). Així doncs, com que molts nens no poden menjar a l’escola, o mengen menys, les famílies han de comprar més aliments al mercat.

Puja la demanda, menys oferta... resultat: augment desmesurat dels preus i ningú sap trobar-hi una solució. N’hi ha que insinuen que als països rics ja els interessa que els països pobres segueixin sent pobres. D’altres ja parlen de “revolució”. Coses d’aquest sistema econòmic mundial que especula amb el preu de la vida de les persones.

Comerç típic al mercat de Karis

Avui ha sortit la vena pessimista, però aquests primers dies també hem pogut veure que hi ha molts projectes en marxa, alguns molt brillants. Des de temes més socials (tallers sobre com crear cooperatives agrícoles) fins a la creació de dos nous centres de salut a la comunitat fruit de l’anàlisi, discussió i la decisió popular.

Ja anirem explicant, poc a poc, que tot just acabem decomençar!

La nostra veïna més petita jugant amb un sedàs d'arròs

Ja som a Haití!

2008-07-05T16:32:00.000+02:00

Ja estem a Karis! Després de 8:30 hores d’avió, 5 d’espera a Barajas, travessar República Dominicana, creuar la frontera i pujar, en només 2 hores ,fins al poble.

El viatge en avió va ser, suposo, com tots els vols intercontinentals: pesats, llargs, avorrits, cansats... tot un luxe. Anàvem acompanyats de moltíssims dominicans, la majoria joves o famílies amb nens. Segurament molts d’ells tornant a casa per vacances a visitar la família. Crida l’atenció també l’alt nombre de parelles “mixtes”: dominicà amb espanyola o viceversa (i més freqüent), dominicana amb espanyol.

L'Alicia amb cara d'adormida a les 5 del matí

La primera nit ens vam permetre el luxe de dormir en un bon hotel de Santo Domingo, situat al bell mig de la ciutat colonial. Vam dormir en una antiga habitació, situada al primer pis d’un pati exuberant. Al matí, després d’un bon esmorzar, ens va portar a l’estació un taxista haitià, filòsof i estudiós dels drets humans. Vam tenir la sort de poder comprar (no sense discutir una mica) els dos últims bitllets cap a Dajabón de les 6’30 del matí. És que aquí la vida comença molt d’hora i acaba també molt d’hora, així que el jetlag no existeix! Una sort!

Després de cinc hores de bus, vam arribar l’estació de Dajabón, ciutat fronterera amb Wanamèt. Carregats amb els 51 kilos d’equipatge i material pel projecte, vam emprendre l’heroïcitat d’arribar a la porta esquivant carros plens fins dalt, comerciants, bicicletes, transportistes... molta gent ens mirava i devia pensar que on anaven dos blancs amb tanta motxilla!

Diners, motos, comerç, el pont fronterer... Dajabón-Wanamèt en plena activitat

Ha donat la casualitat que sempre que hem creuat la frontera (tres vegades l’any passat i ahir), ho hem fet en dia de mercat. Dilluns i divendres, la frontera està oberta pels haitians i dominicans. Així que sempre hem trobat el mateix caos, un increïble estol de motos-taxi, un pont a rebentar de gent, senyores amb (sense exagerar) 2m3 de paper de WC sobre el cap... en definitiva, una activitat comercial entre tots dos països que ja li agradaria a qualsevol frontera del món. I a diferència de fa dos anys, molts pocs cascos blaus; només alguns, de paisà en actitud xulesca amb les noies del lloc.

Vam haver d’esperar dues hores a la duana fins que vam trobar el Robenson, l’administrador de l’SKDK, que ens havia vingut a buscar amb el cotxe de les monges del poble i tres senyores més que havien baixat al mercat. Mentrestant vam tenir temps de conèixer uns turistes (!!!???!!) d’Estats Units que volien passar un dia a Haití, i un parell de cooperants xilens que ja tornaven cap a casa després de tres mesos al país. El que dóna de si una duana :)

Amb el modern cotxe de les monges (l’Església sempre amb tants diners!) i el bon xofer Odat, vam arribar en només dues hores a Karis. Bé... també ajuda que han arreglat el segon tram de la carretera, des de Mont-Organisé fins a Karis! Des de la carretera, plena de corbes que s’enfilen a les muntanyes, es pot contemplar la plana que s’estén entre tots dos països. Sempre verd, amb milers de mangos i yuca.

Dues vistes de la carretera i les muntanyes que hem atravessat per arribar a Karis

Un cop a Karis, esgotats, hem saludat a les persones que coneixíem de fa dos anys i hem tornat ràpidament a casa, a instal•lar la mosquitera i posar-nos a dormir. Ens hem guanyat el descans del primer dia. Demà comencem l’activitat real a Karis!

El Roger preparant el sopar del guerrer!

Últims preparatius

2008-06-26T13:00:00.002+02:00

Després de l'interminable nit de Sant Joan, el temps se'ns tira a sobre! Només falten deu dies per marxar i encara estem pensant què hem de posar a la maleta. O millor encara... ens emportem una maleta? Una motxilla? Un sac? ai... quants dubtes! La veritat és que les carreteres i carrers d'Haití no són molt adequats per anar arrossegant una maleta, però és molt més còmode portar-la que no pas una motxilla. Sobretot si pesa 25 quilos!
És que a més de la roba i efectes personals típics d'un viatge al tròpic, portem material de dibuix i escriptura, plànols del projecte, ordinador, llibres... En fi, tot el necessari per posar en marxa un projecte d'aquestes característiques. Sense oblidar tota la farmaciola i encàrrecs per vàries persones i organitzacions d'allà. Així que, a més de cooperants, ens convertim en improvisats missatgers i transportistes.
Molta gent m'ha preguntat sobre les vacunes i on anar, perquè Drassanes, com sempre, està col·lapsat. Aquest any hem anat al centre de sanitat exterior del carrer Bergara, on ens van donar hora per (només!) dues setmanes més tard. Ens van atendre francament be, explicant-nos tots els detalls, receptes, temps, etc.

Deixo el contacte, però també pot anar bé consultar la web del Ministeri de Sanitat: http://www.msc.es/profesionales/saludPublica/sanidadExterior/salud/centrosvacu.htm

Sanidad Exterior
C/ Bergara, 12 (Edificio Bergara)
08002 - Barcelona
Teléfono: 93 - 520.96.63

PFC - 9 - Aigua i electricitat

2008-06-17T18:15:00.001+02:00

Amb aquestes dues làmines acabo de penjar el meu PFC! Ja hauré posat les 18 làmines. Es poden ampliar clicant a sobre.

En aquestes làmines explico la xarxa d'aigua, des de la seva recollida, distribució i depuració a través de basses de fitodepuració. Respecte la recollida, un detall de les capes de la coberta i un gràfic de com funcionen els filtres i dipòsits d'aigua. També el volum adequat dels dipòsits i des d'on s'hauria de recollir l'aigua. La xarxa de distribució comença a aquest dipòsit i acaba, després de passar per les fosses sèptiques, a les basses de depuració.

També he fet un petit càlcul i esquema elèctric, des de les plaques solars situades a sobre dels planters. A sobre de l'esquema elèctric hi ha un esquema dels pous del jardí i una manera de fer els marges dels rius.

PFC - 8 - Estructura tipus 3

2008-06-16T16:39:00.003+02:00

Aquesta és l'estructura tipus 3, que utilitza dues peces de jàssera, igual que l'estructura 2. Fa 14 metres d'amplada i 7,5 d'altura.

Aquest edifici serveix per assecar tot tipus de plantes, fulles, bambús, etc. Per això està situat tancant el pati de feina, al costat dels horts i de les aules pràctiques.
En aquest cas, la coberta de l'edifici és feta de fulles, no de xapa metàlica com els altres edificis. D'aquesta manera es pot assegurar la ventilació permanent, però sense goteres, afavorint un millor assecat.

PFC - 7 - Estructura tipus 2

2008-06-16T16:22:00.003+02:00

Aquest és el segon tipus d'estructura. Es recolza en quatre línies estructurals, separades 5,5 metres. Es pot recolzar en murs o en bambú, depenent de l'ús que tingui l'edifici. En aquest cas és el zoom del menjador comú - amb cuina i magatzem - i el petit habitatge per professors convidats.

També hi he dibuixat una secció per les basses de depuració d'aigua. Hi ha fotos de les maquetes a 1/200 i un render del pati de treball, amb el menjador al fons i els tallers en primer pla.

PFC - 6 - Estructura tipus 1

2008-06-13T17:47:00.005+02:00

Aquestes són les làmines del zoom dels edificis amb estructura de cobertes senzilla. És a dir, de 9 metres d'amplada entre recolzaments. Amb la mateixa estructura es resolen diferents espais: biblioteca, aula exterior, aules teòriques i botiga.

Pots fer les làmines més grosses clicant-hi a sobre ;) A la làmina de l'esquerra, planta i diferents alçats. El de baix té una seqüència constructiva de la coberta. A la dreta, càlculs i una vista del pati (amb el mapu - l'arbre sagrat - i les aules teòriques i polivalent.

Les maquetes de les fotos són, a la dreta a 1/200 i a l'esquerra a 1/50.

PFC - 5 - Murs i panells prefabricats

2008-06-11T21:59:00.005+02:00

En aquestes làmines explico els murs del projecte. A l'esquerra, els estructurals, fets amb BTC (Bloc de Terra Comprimida). A la dreta, els no estructurals, fets amb panells prefabricats de bambú i canya.

També els altres dos alçats del projecte i fotos de les maquetes.
A l'esquerra, diferents projectes fets amb BTC; sobretot és molt bo el de l'escola de Bangladesh, tot i que en gran part estigui fet amb tàpia. A la dreta, diferents fases de muntatge d'un panell que vaig fer fa temps en un curs de tecnologies.

Per més info sobre aquestes tecnologies (tot i que he intentat fer un bon resum a les làmines....) podeu consultar el post sobre enllaços i, de passada, completar-lo ;)

PFC - 4 - Planta general

2008-06-10T16:30:00.000+02:00

Aquí teniu la planta general del projecte i dos alçats. El projecte es desenvolupa al voltant de dos espais lliures. El primer és un pati, amb un mapu, que és l'arbre sagrat haitià, i un mango, l'arbre més popular. Al voltant d'aquest pati, els espais més tranquils del projecte, les classes teòriques, biblioteca i sala polivalent i l'aula exterior. També hi ha l'entrada a l'escola, amb la botiga, magatzem i sala de profes i reunions.
L'altre espai lliure és l'equivalent a l'era (glassis en creol). Com que és l'espai de treball, s'hi aboquen les aules pràctiques, els tallers i l'assecador. A més, hi ha el menjador comú i la sortida als horts.
A la part de darrere del menjador, una vivenda pels professors convidats i encarregats del manteniment.

PFC - 3 - Jardí botànic i bambú

2008-06-10T09:25:00.005+02:00

Tercera remesa de làmines.

La numero 5 és la del jardí botànic. Si heu llegit el post anterior, haureu vist que al projecte, una Escola de Formació Professional, s'hi ensenyen dues disciplines: Construcció i Ciències de la naturalesa.
El jardí botànic serveix per recolzar la formació pràctica en gestió del territori, agricultura, tractament d'aigües, etc. I també serveix per tenir un exemple de cada una de les espècies vegetals de la zona (perquè serveix, com es planta, com es recolta...)
A la llista, en negreta i pràcticament il·legible (fes clic a la imatge per ampliar), les plantes medicinals de cada grup, que suposen un interès especial.
El jardí botànic està dividit en diferents zones, més ortogonals (horts i flors) aprop de l'edifici, més orgànic (bambús, arbustos i plantes medicinals) aprop del riu. Al centre hi ha els planters, on tothom que vulgui podrà comprar plàntules de les espècies vegetals del Jardí Botànic.

Poso amb el jardí botànic la làmina 10 ja que l'estructura de cobertes del projecte està feta amb bambú i té una relació especial amb el jardí botànic. A la dreta diferents exemples construits amb bambú.
La meva estructura es basa en un criteri una mica diferent que els exemples. Vull potenciar el criteri de la prefabricació en taller (precisió, economia, rendibilitat, creació de microempreses...) Per aquesta raó dissenyo una peça amb la que soluciono totes les cobertes del projecte.
Col·locada de manera simple, cobreixo un edifici de 9 metres de llum. Doblant la peça (sempre igual) cobreixo un edifici amb 3 crugies de 5,5 metres. Girant-les, en cobreixo un de 14 metres.
Millor veure les fotos de les maquetes per entendre-ho!

PFC - 2 - Construcció tradicional i Tecnologia apropiada

2008-06-08T12:20:00.008+02:00

Segona entrega del PFC. Es poden ampliar les imatges.

A la làmina 3, dos exemples de construccions. La primera, una caseta de la costa, feta exclusivament amb tecnologies low-tech (palla, fusta, fang). Al centre una construcció feta per una ONG, feta amb tècniques tradicionals millorades.
A la sota, un resum dels denomindaors comuns de les construccions haitianes: Porxos, cobertes inclinades, elevades de terra, distribuides al voltant de patis, mides petites....
A l'esquerra, diferents bons exemples visitats fa dos anys.

A la làmina 4, tot el que significa la tecnologia apropiada i com he aplicat aquest concepte al meu projecte. Quines decisions influeixen en un projecte d'aquestes característiques. Quins materials i tecnologies he triat (fotos de la dreta).

PFC - 1 - Haití i emplaçament

2008-06-07T13:37:00.006+02:00

Per fi, començo a publicar les làmines del meu PFC, de dues en dues, així no ompliré tant! El Projecte Final de Carrera és el Centre de Formació Professional de Karis, on s'impartiran ensenyances sobre construcció i naturalesa. El projecte acadèmic, que va sortir d'un projecte real es converteix un altre cop en real!

Podeu clicar a les imatges per fer-les més grans ;)

En aquestes dues làmines explico l'emplaçament, des del més general d'Haití fins a les fotos del terreny on s'implantarà el projecte.

La primera làmina conté un estudi i descripció del país, Haití. L'estudi està fet des del punt de vista històric, econòmic, social i climàtic. A l'esquerra, fotografies de diferents llocs d'Haití. Cal destacar la fotografia de la frontera amb República Dominicana, que demostra la diferència de polítiques mediambientals dels dos països.

La segona làmina és un estudi dels voltants del poble, la relació amb les ciutats properes i on s'ubica exactament el projecte. També explico què és l'SKDK (Centre per a la Cultura i el Desenvolupament de Karis, sigles en créole) i d'on surt el projecte del Centre de Formació Professional de Karis: del pla estratègic de desenvolupament que s'ha realitzat els últims anys al poble. A la dreta, diferents fotografies sobre activitats econòmiques del poble, construccions tradicionals i construccions actuals, la majoraia inacabades per falta de pressupost.

Enllaços de tecnologies, exemples i institucions

2008-06-03T11:09:00.000+02:00

Continuant amb el tema dels enllaços que vaig començar fa uns dies, molts d'ells giren sobre tels temes de tecnologies de baix cost. Deixo una primera llista. Són alguns que he anat recopilant durant un temps, alguns interessants per consultar una vegada, altres per anar visitant de tant en tant. Altres són una referència constant. Aquí queda, de moment. S'accepten propostes!

1. Exemples de PFC amb tecnologies de baix cost

- Desenvolupament Humà i Sostenible
- Escola d'Arquitectura de Grénoble

2. Institucions i ONG
2.1. ONG

- ESFA (Espai Social i de Formació d'Arquitectura)
- ASFE
- ISF
- GCCT

2.2. Universitàries

- CCD - Centre per a la Cooperacio i el desenvolupament UPC
- CRATerre

2.3. Altres

- Ecosur
- Zeri
- ARCHITECTURE FOUNDATION AUSTRALIA
- Fundación Navapalos

3. Tecnologies
3.1. Terra

- ABCTerra
- Adobe International Inc.
- AKTerre
- Centro da Terra
- Proterra

3.2. Bambú

- American Bamboo Society
- Bambu brasileiro
- Bambus Centrum Deutschland
- Conbam
- Guadua.biz
- Koolbamboo
- Fòrum sobre bambú

4. Exemples d'arquitectura de Baix Cost

- ABCDEsign
- Basehabitat
- Construcción en Guadua
- DeBoer Architects
- Design Like You Give A Damn

La crisi alimentària d'Haití (i mundial...)

2008-05-30T21:23:00.010+02:00

No era la meva intenció comentar en aquest bloc notícies d'altres llocs. Però en aquest cas, m'agradaria destacar un article sobre aquesta crisi alimentària que fa poc que es veu als mitjans de comunicació, però que ja fa temps que es respira. Sobretot en països com Haití on, tot i el clima que tenen, la qualitat de la terra i l'espai agrícola, han d'importar més de la meitat del menjar que consumeixen.

El banc mundial no ajuda gaire a solucionar la crisi, més aviat al contrari, sembla que sempre miri d'afavorir el més ric i empobrir el que ja és pobre. Afavorir les importacions en països en vies de desenvolupament, enlloc d'ajudar a millorar la pròpia producció em sembla si més no, criticable.

Molt malament em sembla també l'estratègia i la falta d'ètica les empreses que investiguen la producció de biocombustible, acaparant la producció mundial, fent així que els preus d'aliments bàsics pugin sense raó. La FAO ha valorat aquest augment en un 30% dels preus actuals! És similar a l'estratègia que fan servir els productors de petroli, retenir la producció, fer que l'oferta baixi per, així, augmentar el preu. Però clar, no podem comparar el petroli amb els aliments bàsics com el blat de moro o l'arròs.

Deixo aquí l'enllaç d'un article trobat a ADITAL, un portal de notícies d'amèrica llatina i el carib, que descriu molt bé què podem treure d'una crisi com la que estan patint països com Haití.

Haití - Lecciones de una crisis
Por Gonzalo Fanjul
Coordinador de Investigaciones de Intermón-Oxfam

Los habitantes de los barrios más pobres de Puerto Príncipe y de otras poblaciones haitianas salen a la calle para protestar por el precio de los alimentos. Las protestas son de tal calibre que han conseguido lo que antes sólo habían logrado las asonadas militares: forzar la renuncia de un primer ministro. La opinión pública internacional exige medidas para proteger a Haití y a otros muchos países pobres de una crisis alimentaria inminente, y se suceden las iniciativas para acelerar la provisión de alimentos y atender la emergencia. Son medidas urgentes e imprescindibles, pero no deben esconder el debate sobre las causas de esta situación. ¿Qué lecciones podemos aprender de esta crisis para no cometer los mismos errores en el futuro?
.....

llegir tot l'article

Enllaços sobre tecnologies de baix cost

2008-05-29T12:31:00.001+02:00

Fa temps, fent una cervesa amb un amic, somiàvem desperts amb una base de dades amb informació a internet i enllaços sobre tecnologies de baix cost i descripcions i exemples de projectes fets amb aquestes tecnologies. Ell, igual que jo, ha fet un Projecte Final de Carrera amb tecnologies com el BTC, la fusta o el bambú. Un tipus de tecnologies utilitzades amb la finalitat de poder destinar menys recursos a la pròpia construcció d'un edifici, però mai perdent qualitat - ni estructural, ni confort.

Un concepte que ens semblava fonamental per aquest tipus de bases de dades és el de compartir la informació, fer-la sempre el més pública possible. Això permetria que el màxim de gent possible la visités, consultés i alhora l'engrandís.

Vam començar a elaborar una estructura per a aquesta base de dades, però les nostres ocupacions amb els respectius projectes (acadèmics, personals, de cooperació...) han anat refredant els ànims inicials. Ara vull aprofitar aquest espai i que hi aniré recopilant tot el que té a veure amb el meu PFC i el posterior projecte a Haití. Potser a partir d'aquí es pot començar d'una vegada, així a la brava, aquesta base de dades; almenys per recollir informació. Potser després l'ordenarem.

Potser ningú la farà servir... potser només em servirà per veure que només he descobert una millonèssima part de la informació a Internet... Potser resol els problemes per trobar informació d'un estudiant que vulgui fer un PFC amb tecnologies de baix cost per a un projecte de cooperació... qui sap!

De moment la manera que haviem pensat per estructurar la informació és la següent:

Exemples de PFC amb tecnologies de baix cost
Institucions i ONG's

ONG
Universitàries
Altres

Tecnologies

Bambú
Terra
BTC
Fusta

Exemples d'arquitectura de Baix Cost

A partir d'aquí, toca completar-la. Aniré, poc a poc, publicant nous articles que estic preparant amb la recopilació d'aquestos enllaços. I suposo que aquest bloc googelià em permetrà editar-los per afegir els nous que trobi, o els que em proposin en futurs comentaris.....
A veure si ho omplim!

La subvenció

2008-05-26T13:55:00.008+02:00

Per fi, després de 10 dies d'espera, avui al matí ha arribat la carta del CCD, explicant que aquesta entitat (Centre de Cooperació per al Desenvolupament) "ha resolt assignar un ajut al projecte Estudi per la viabilitat d'un PFC de cooperació a Karis, Haití".

així que avui comença, oficialment, el projecte de cooperació ESFA-SKDK2008.

M'agradaria destacar la campanya del 0,7%, no només perquè ho demani el CCD, sinó perquè com més gent col·labori millor. Aquesta campanya és la que permet que la UPC pugui finançar una part de molts projectes de cooperació, tant al Nord com al Sud. D'on surten aquests diners?

Doncs els estudiants podem donar 5€ més, a part de la matrícula, que van a parar a aquest fons. Durant les vuit matrícules que he fet fins ara a la UPC, no m'he cansat de dir-ho, i encara em trobo gent que no sap que marcar la casella al costat de la de l'univers serveix per a la campanya 0,7%.

Els professors i PAS, en definitiva aquells que tinguin un sou de la UPC, tenen la oportunitat de donar un 0,7 d'aquest sou. Així doncs, tampoc va malament comunicar a tots aquells que vulguin participar que tenen aquesta possibilitat; cosa que no sé si passa gaire... A vegades la campanya del 0,7% es basa massa en cartells i, com a molt, el boca a boca.

Espero que cada cop més hi hagi més estudiants que marquin la casella, i més professors i PAS dónin part del seu sou!

L'inici

2008-05-25T10:50:00.001+02:00

Amb la idea que aquest bloc es converteixi en una espècie de diari del que serà el pròxim estiu, potser caldria començar escrivint on anem i què hi anem a fer. Potser això ajudarà al visitant ocasional a situar-se...

El nostre viatge a Haití té com a objectiu principal donar un suport tècnic als projectes que han sortit del pla participatiu de l'SKDK i la comunitat de Karis. Coneixem a la organització SKDK (Centre per la Cultura i el Desenvolupament de Karis) des de l'estiu de 2006.

Aquests projectes giren al voltant del Centre de Formació Professional, que ha estat el meu tema de Projecte Final de Carrera. Així doncs, caldrà treballar per adaptar a la realitat local el que hem fet fins ara, tot i que ja des d'un inici es pensava en la viabilitat del projecte, sobretot en temes tecnològics i econòmics. Dins el pla estratègic, el Centre de formació Professional és un dels projectes més importants ja que forma part dels tres eixos principals d'actuació: ECONOMIA, SOCIETAT i CULTURA.

També intentarem ajudar en un curs d'identificació del territori a través de maquetes a diferents escales i en la recerca de materials locals per a construccions de baix cost. Aquestses dues activitats permetran als habitants de les comunitats de Karis adquirir una major concepció del seu territori, explorant així quines mancances i potencials té, tot aprenent a gestionar-lo adequadament. Haurem de plantejar les activitats com a espais de debat, el protagonisme dels quals ha de recaure sempre en els membres de les comunitats i en els formadors locals. Nosaltres simplement aportarem el petit gra de sorra de tenir uns estudis d'arquitectura, que ens serviran per tenir una visió àmplia de la tecnologia i la construcció. Però el ritme i la iniciativa l'han de marcar els formadors de Karis.

Caram tu, quin rollo que m'agafa quan em poso a explicar... potser en un futur no molt llunyà explicaré el projecte en qüestió, el que vaig presentar al PFC. Una imatge val més que mil paraules, no?

bitllets!

2008-05-22T14:19:00.003+02:00

Ja tenim bitllets per marxar!

Dimarts passat vam aconseguir que a l'agència ens fessin cas i entenguessin els desplaçaments que volem. Així que el dia de partida i inici del viatge finalment serà el 3 de juliol. És increïble com han pujat els preus durant els dos últims anys. Fa dos anys, anada i tornada 750€. Aquest any, el mateix recorregut, mateixes dates, 1080€. Vist l'augment del petroli, suposo que és per això, però els packs turístics d'avió+hotel són bastant més barats...
Esperem que ens ho acabi pagant la UPC. Air Europa segueix sent el més barat per viatjar al Carib, amb diferències de 300€ amb Iberia i fins a 1000€ amb AirFrance. Mon Dieu!

Finalment, de Barcelona a Madrid i de Madrid a Santo Domingo, aeropuerto de las Américas. En total, una friolera de 12 hores d'aeroports i avions, quin pal!. Un cop allà haurem d'espavilar-nos i buscar un hotel que no formi part d'un ressort i intentar evitar el zulo on em vaig fotre fa dos anys.
I el dia després anar a l'estació de busos i cap a la frontera.

Primera prova

2008-05-20T16:05:00.000+02:00

Tachin tachan, aquí hi ha la primera prova del que serà, durant un temps el meu mitjà de comunicació amb la resta del món.
Preveient que es farà complicat això de contactar amb tothom, prefereixo fer un lloc que cada qual pugui visitar quan més li convingui. I jo pugui anar omplint quan pugui!
Espero que sigui sovint!

Fins aviat